Castell de Mediona

feliç any nou

2011-12-31T23:25:00.001+01:00

Si el nostre país es lleva ben d’hora, ben d’hora, però ben d’hora, com diu en Guardiola, potser no ens caldrà seguir esperant fins el 2014. De moment, fem plegats el que a cadascú pertoca per que aquest que ara comença sigui un bon any. Des del Castell de Mediona us desitgem el millor pel 2012.

MOLTES, MOLTES I MOLTES FELICITATS!!!

2011-12-23T21:39:00.000+01:00

PETJADES DEL PASSAT I EL PRESENT AL CAMÍ RAL

2011-12-02T19:20:00.004+01:00

El passat cap de setmana, el congost del Mediona va ser un espai de cultura en mig de la natura, on alguns dels que més sabien miraven de traspassar els seus coneixements a les persones interessades en compartir-los. Així, en Josep Gallart, potser més conegut com Josep de cal Sans, va dur a la colla de caminants que el seguien des de Sant Joan fins a les famoses roderes dels carros sobre les roques de l’antic camí ral i segurament encara una mica més endavant, cap a l’entrada de les oliveres de Santa Anna, per a contemplar des d’allà una perspectiva del castell semblant a la que recull el no menys conegut gravat de la Guerra del Francès. Si els hagués acompanyat fins aquell mateix punt de la riera només un parell de dies abans, els podria haver ensenyat també una altra imatge ben diferent: la d’un cotxe abandonat al bell mig de la llera. El vehicle, un 4x4 descapotable de color blau fosc, amb matrícula de Barcelona, es trobava enfonsat fins a l’alçada de les rodes, pràcticament cobertes per l’aigua que encara omple aquesta part de la riera després de les darreres pluges. La seva troballa no hagués donat al guia d’una excursió cultural massa arguments per explicar la història passada del camí ral, però a ben segur que un bon monitor d'esplai n’hauria tret motiu per a proposar un joc d’enginy: com havia arribat aquell cotxe fins allà? Havia vingut fent tombarelles després que la rierada el sorprengués a la passera de Sant Joan? Hauria pujat des de Sant Quintí enganyat per un GPS dels temps de Napoleò que li marcava el camí més recte per anar a Capellades?

Malgrat la crescuda sobtada dels passats dies 3 i 4 de novembre, que en alguns trams del congost va superar els dos metres d’alçada, es feia molt i molt difícil imaginar que hagués pogut ser arrossegat per aquella rierada fins el punt en que llavors es trobava. Tot i que se li apreciaven alguns desperfectes, aquests semblaven poca cosa comparats amb els que hauria d’haver patit per travessar zones com les de “la presa” o, immediatament superada aquesta, la de l’antiga passera de Sant Pere Sacarrera i l’entrada a la part més estreta del congost, amb roques d’una mesura tal que segurament actuarien gairebé com un embassament natural.

Encara que aquesta possibilitat no era del tot descartable, semblava molt més probable que el cotxe arribés més tard, quan el cabal del Mediona ja havia minvat prou com per permetre-li intentar l’entrada a la riera en el sentit contrari al del corrent, per la banda de Santa Anna, potser per apropar-se a la zona d’escalada coneguda com el Final de Mediona, o encara més: intentar sortir per Sant Joan seguint l’antic camí. Podria ser, doncs, que el 4x4 s’hagués aventurat a desafiar la normativa que prohibeix la circulació de vehicles de motor per la llera –com realment van fer algunes motos només baixar el nivell de la crescuda— i després de trobar-se amb complicacions per continuar endavant intentés recular, quedant definitivament atrapat pel fang i l’aigua.

Al final, com massa sovint acostuma a passar a la vida, el joc d’enginy proposat pel monitor l’haurien guanyat els que haguessin apostat per l’explicació més prosaica en contra de la més espectacular i imaginativa: ni l’havia acabat aparcant a la vora de Santa Anna una rierada de pel•lícula que poc abans l’hagués arrabassat a La Llacuna ni va arribar allà conduit pel descendent d’un d’aquells soldats francesos, entestat en reviure l’expedició del seu avantpassat dos segles després i conduint un 4x4. Es tractava, simplement, del conductor d’un tot terreny que, confós per la falta d’informació sobre on s’estava ficant o conscientment decidit a rifar-se la normativa vigent i les lleis de la mecànica, va entrar al congost per Santa Anna després de la rierada. L’aigua a la llera i el fang a la vorera afegien interès a la seva particular aventura, però en veure que la cosa es complicava segurament va enviar per davant una patrulla de reconeixement: serien aquell motorista i un parell de persones a peu que, dies enrere i des de la plaça del castell, s’havien vist arribar fins el revolt del congost, mirar, dubtar i, finalment, recular... per informar que la cosa es complicava i més valia girar.

Massa tard, perquè l’aigua va acabar entrant-li pel tub d’escapament i el cotxe es va aturar definitivament al bell mig de la riera, ja de cara a Sant a Sant Quintí, però molt lluny encara de l’eixut asfalt que l’havia de tornar, sa i estalvi, a la civilitzada ciutat de Barcelona. Sembla ser que un tractor va intentar estirar-lo, però se l’hi va trencar la cadena amb la que el volia arrossegar. I allà va quedar, abandonat i mig enfonsat... fins que el passat divendres, avui fa just una setmana, una nova operació de rescat el va fer desaparèixer del bell mig de la riera.

Sense deixar ni rastre, com si mai no hi hagués estat: com tants i tants carros i tantes i tantes persones que al llarg dels segles passaren pel congost sense tenir la sort de que un capità del exèrcit de Napoleó en fes un gravat per deixar el seu record a la història. En aquest cas, la moderna tecnologia digital no perdona i com a testimoni de la seva aventura queden aquestes fotografies. També queda el joc d’enginy que un monitor d’esplai espavilat podria haver-nos proposat de jugar al descobrir el cotxe empantanat.

I tot plegat podríem acabar-ho aprofitant encara per fer-nos un darrera reflexió al voltant del camí ral: només van faltar un parell de dies, i va sobrar una mica d’aigua, perquè els caminants que baixaven des de Sant Joan seguint les sàvies explicacions d’en Josep de cal Sans, tot cercant les empremtes del passat, no topessin de cara amb un 4x4 que pujava en direcció contrària des de Barcelona --o d’una porció d’asfalt més petita i propera-- tot buscant cremar benzina en un dels escenaris més o menys feréstecs que encara sobreviuen dins la més rabiosa modernitat. Voleu dir que petjades tan diferents caben alhora en unes roderes tan estretes?

EL MAPA DIGITAL DEL CAMI RAL, PRESENTAT AL CASTELL DE MEDIONA

2011-11-29T22:23:00.002+01:00

El traçat de l’antic camí ral des de Sant Sadurní a La Llacuna, en suport digital i amb una àmplia documentació gràfica dels detalls més rellevants del seu pas pels diferents municipis que el seu recorregut travessa, va ser presentat el passat diumenge al Castell de Mediona per l’historiador Carles Querol Rovira i el grup d’experts en el tema que han participat en aquest important treball de recerca. L’activitat havia estat organitzada per l’AECCM i contava amb la col•laboració de les entitats culturals de totes les poblacions incloses en el recorregut de la via de comunicació estudiada.

Amb les aportacions del representant de cada una d’elles per documentar el tram corresponent va anar-se dibuixant el mapa complet de l’antiga via de comunicació, que amb l’aplicació de les noves tecnologies es converteix en la millor eina per al seu coneixement històric i la reivindicació del seu valor actual. Així, durant la conferència coordinada per Carles Querol intervingueren Josep Pinyol,de Sant Sadurní; Pere Rovira, de Torrelavit; Joan Morgades, de Sant Pere de Riudebitlles; Xavier Argemí, de Sant Quintí de Mediona, Josep Gallart, de Sant Joan, i Santiago Salvador, de La Llacuna.

CAMINADA PER LA HISTÒRIA. La jornada havia començat amb les caminades que, sortint des de les diferents poblacions vinculades a aquesta antiga via de comunicació, per ella es van dirigir fins a la fortalesa bastida fa més de mil anys per vigilar el seu pas més estratègic. Cada una de les excursions va aprofitar per visitar els punts més emblemàtics dels diferents trams del camí ral, des dels accidents naturals que marcaren el seu dibuix original fins els testimonis documentals, monuments i altres construccions d’interès que al seu voltant ha anat deixant la història.

L’excursió que havia sortir a les 10 del matí des del Casal de Sant Joan, per exemple, va fer una aturada a l’entrada del congost del Mediona per visitar les restes de l’antic pou del glaç, qualificades per algun dels participants en la diada com “el darrer descobriment arqueològic” d’aquesta ruta. Abans de pujar fins el castell també aprofitaren per veure sobre el terreny les roderes que les llantes de ferro dels carros que durant segles passaren per ell deixaren ben marcades sobre la roca de l’antic camí, i baixar encara una mica més cap a Santa Anna per a contemplar el castell des de la mateixa perspectiva que d’ell tingueren els soldats de les forces napoleòniques quan creuaren el congost, probablement a començaments de l’any 1809.

DOCUMENTS DEL PASSAT. El gravat que recull aquell moment de la Guerra del Francès havia estat precisament la imatge escollida per convocar l’activitat cultural del passat diumenge, ja que il•lustrava clarament la dimensió històrica del camí ral i el paper estratègic que, en ell, va tenir el Castell de Mediona. Aquest document va ser també un dels principals arguments utilitzats per Carles Querol en la conferència pronunciada en el celler de la fortalesa davant prop de mig centenar de persones, moltes de les quals havien arribat caminant per la mateixa via que es presentava sobre suport digital i amb amplia informació sobre el seu recorregut. El mapa de la ruta del Quixot descobert pel mateix historiador l’any 2004 en un antiquari de Suïssa li va servir també per a destacat la importància d’aquesta via de comunicació entre la Catalunya interior, les terres de Ponent i la Mediterrània.

Encarregat pel rei Carles III d’Espanya al geògraf més reconegut de l’època i realitzat sobre el treball de camp d’un capità d’enginyers expert en cartografia, el plànol fa passar als personatges de Cervantes pel congost de Mediona, on se situaria l’episodi dels bandolers, marcat amb el número 32 i corresponent al capítol LX de la novel•la. Segons Carles Querol, això permet suposar que l’escriptor coneixia aquest camí i, en tot cas, el fet d’aparèixer en el mapa demostra que els seus autors el consideraven prou important com per dirigir-se a Barcelona, on el Quixot havia d’acabar el viatge literari que ells estaven dibuixant.

APORTACIONS DELS ESPECIALISTES. La participació activa dels especialistes que havien col·laborat en la elaboració del mapa digital va convertir la conferència en una verdadera trobada entre persones interessades en el camí ral de totes i cada una de les poblacions unides per aquesta històrica via de comunicació. D’aquesta manera es posaven en comú una gran quantitat de coneixements sobre els diferents trams, debat no del tot descarregat d’aspectes polèmics, com les diferents interpretacions sobre la data concreta a la que correspon el gravat de la Guerra del Francès: mentre per Carles Querol es tractava del 17 de febrer de 1809, quan uns 5.000 soldats napoleònics haurien passat pel congost del Mediona per anar a enfrontar-se amb les tropes espanyoles i angleses entre Capellades i Igualada, Xavier Argemí i Maria Àngels Mata, estudiosos de Sant Quintí, mantingueren que alguna anotació de les cròniques de l’època indicaria que van agafar un camí més directe, motiu pel qual la imatge correspondria a un altre ocasió durant la presència de les forces franceses en aquesta zona del país.

També sortiren informacions que farien variar algunes idees molt exteses sobre el paper del registre del cabal d’aigües edificat a la boca del congost del Mediona --conegut com "la presa"-- i en quina època es va plantejar el projecte de construir un embassament en aquesta part de la riera: davant la versió que habitualment l’emmarca en la política franquista dels anys 50, d’altres dades podrien remuntar-lo a l’època de la República. En el que si semblava estar tothom d’acord era en el valor de les restes del pou del glaç del Castell de Mediona, element que Josep Gallart, de Sant Joan, es va encarregar de situar i descriure durant la conferència.

PERSPECTIVA DE FUTUR. Tot plegat seria només una petita mostra del cabal de coneixements que cadascú es va encarregar d’abocar en una trobada que durà hora i mitja i que després, per alguns dels participants, es va allargar en el dinar celebrat a la vora del foc al mateix castell. Com va opinar el conferenciant, les opinions diferents només fan que enriquir el debat i obrir noves vies d’investigació. Potser per això la introducció més repetida a l’hora dels comentaris era aquella de: “Jo no voldria corregir-te, però...” Encara que només fos per dir que un sempre s’havia imaginat que Sancho Panza s’havia topat amb les cames dels bandolers penjant de les alzines que hi ha a l'entrada del congost i no a la seva sortida cap a Santa Anna, punt on un altre orador acabava de situar amb tota seguretat l’imaginari episodi. I després, a peu pel camí ral o amb cotxe per les carreteres actuals, cadascú a casa seva: fins i tot aquells que, seguint fins el final la ruta del Quixot, havien de tornar a Barcelona. Darrera quedava la feina feta amb la col•laboració de molta gent per presentar el traçat d’aquesta antiga via de comunicació. Per davant, la voluntat de que la trobada al Castell de Mediona fos el punt de sortida per tot el camí que encara queda per recórrer.

UNA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA

2011-11-21T13:56:00.015+01:00

“De Sant Sadurní a La Llacuna pel camí ral” és el títol de la conferència que l’historiador penedesenc Carles Querol Rovira donarà aquest diumenge, dia 27 de novembre, a les 12 del migdia, al celler del Castell de Mediona. Aquesta activitat ha estat organitzada per l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona (AECCM) i compta amb la col•laboració d’entitats especialitzades de les diferents poblacions de la vall per les que passava aquesta important via de comunicació.

Durant l’acte es mostrarà per primera vegada el traçat del camí ral medieval que va des de Pas de Piles (Sant Sadurní d'Anoia) fins a la Llacuna, passant per Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona i Mediona. A partir dels treballs d'historiadors d'aquests sis municipis s'ha dibuixat el recorregut sencer, en suport digital, amb imatges locals de punts d'interès. La presentació serà coordinada per Carles Querol i inclourà la intervenció de tots els especialistes que han participat en la recerca.

Per totes aquelles persones que hi vulguin participar des del seu inici, l’activitat començarà amb excursions que sortiran de cada una d’aquestes poblacions per dirigir-se cap al Castell de Mediona pel camí ral. En el cas de Mediona el punt de trobada pels caminants serà el Casal de Sant Joan, a les 10 del matí. Després de la conferència els assistents que així ho desitgin podran sumar-se al dinar que tindrà lloc al mateix castell. Per a fer-ho és imprescindible reservar taula trucant abans al telèfon 93 898 57 01.

EL CAMÍ RAL I LA RUTA DEL QUIXOT. De l’extensa tasca investigadora realitzada per Carles Querol en diferents àmbits de la història penedesenca, en aquest cas convé destacar un parell de treballs directament relacionats amb l’antic camí que el diumenge serà tema de la seva conferència. Per exemple, l’article que va publicar el 15 d’octubre de 2004 en el setmanari El 3 de vuit, en el que informava de la troballa d’un mapa del segle XVIII segons el qual la ruta del Quixot passava pel Penedès, creuant-lo des de Mediona fins a l’Ordal.

Els tractava d’un plànol que Carles Querol havia descobert poc temps abans en un antiquari de Suïssa. Dibuixat per un geògraf del rei Carles III i per un capità d’enginyers de l’exèrcit espanyol, el mapa refeia l’itinerari que el personatge creat per Miguel de Cervantes hauria seguit des de La Mancha, on comencen les se seves aventures, fins a Barcelona, on s’acaba la novel•la. Després de haver estat a Saragossa –tal i com específicament indica el relat— el feia entrar a Catalunya per ponent i passar per les proximitats de Fraga, Lleida, Cervera i Igualada per dirigir-se finalment cap el pla i la Mediterrània seguint un recorregut traçat entre les poblacions de Sant Sadurní i Vilafranca.

L’EPISODI DELS BANDOLERS. D’acord amb aquesta interpretació cartogràfica del seu viatge imaginari, el Quixot hauria baixat des de la Segarra per la vall de l’Anoia i després hauria girat per agafar el camí que busca el pas natural del Mediona. I segons el mapa seria aquí, precisament en aquest congost, on Cervantes hauria situat l’episodi LX de la segona part de la novel•la, publicada en 1615. Així ho marca el plànol amb el número 32 i la següent llegenda: “Aventura de los ladrones en el bosque”. Es tractaria del capítol en el que el cavaller i el seu escuder topen amb un munt de cames que pengen dels arbres. “No tienes de qué tener miedo –li diu el Don Quixot a Sancho Panza--, porqué estos pies y piernas que tientas y no ves sin duda son de algunos foragidos y bandoleros que en estos àrboles estan ahorcados”. I tenia raó en que es tractava de bandolers, però no eren penjats, sinó amagats: vius i ben vius, tant que baixen dels arbres, els apallissen i els roben.

El cavaller i el seu escuder són personatges literaris que mai van existir en la realitat, de manera que físicament no passaren per Mediona: ni per Mediona ni per cap altre lloc. El que realment va existir és Miguel de Cervantes, i si l’autor del Quixot hagués situat l’episodi dels bandolers en el punt identificat sobre el plànol amb el número 32, això significaria que ell coneixia aquest pas natural i el camí que el travessava. Però tampoc està documentat que l’escriptor passés algun cop per aquí, ja que en el seu llibre no es parla del castell, de Mediona o de cap altre detall que permeti situar l’escenari del seu relat, tret de que hi havia alzines i bandolers.

Però el que sí sembla del tot demostrat és que els que tenien bon coneixement d’aquesta ruta eren el geògraf i l’enginyer militar a qui Carles III va encarregar l’elaboració d’aquest mapa. I encara que només fos perquè, en arribar a aquest punt de l’itinerari, triessin un dels recorreguts més lògics per dirigir-se al seu destí final de Barcelona, aquesta seria una constatació de la importància que, encara en aquella època, tenia aquest vell camí per a la comunicació amb la Segarra (graner de Catalunya), les terres de Ponent i, en definitiva, Saragossa i Espanya.

EL GRAVAT DE LA GUERRA DEL FRANCÈS. Importància que igualment quedaria palesa en un document històric sobre el que també ha treballat en Carles Querol: es tracta del famós “gravat de la Guerra del Francès”, segurament la primera imatge que es conserva del Castell de Mediona. En un altre article publicat al setmanari penedesenc El 3 de vuit, concretament en la seva edició del 20 de febrer de 2009, analitzava el 200 aniversari dels fets que quedaren recollits en aquella il•lustració: seria el pas d’un important cos de l’exèrcit napoleònic que, venint des de la plana, va triar el congost de Mediona com la millor via per avançar ràpidament cap a la Catalunya interior.

A les dotze del migdia del 16 de febrer de 1809, uns cinc mil soldats de les tropes napoleòniques comandades pels generals Pino, Fontanes i Bosqui, van ocupar militarment la població de Sant Quintí per segona vegada en aquell any. Segons la transcripció de la crònica original dels esdeveniments redactada aleshores per Isidre Mata del Racó, que Carles Querol recull en el seu article, “el dia 17 de febrer de 1809 al matí va marxar dita divisió de la tropa francesa de la vila de Sant Quintí seguint el camí recte d’anar a Capellades”, on s’enfrontaren amb les forces espanyoles i britàniques.

Probablement és el pas d’aquestes tropes el que recull el dibuix realitzat en aquells moments per Charles Langlois, capità ajudant de camp del mariscal Gouvion Saint Cyr, màxim comandament de l’exèrcit napoleònic en la zona. En el seu reportatge, Carles Querol assenyala que, després de deixar enrere el castell, els francesos varen desviar-se cap a la dreta abans d'arribar a Sant Joan i sortiren del camí pel barranc de Ginoles. El fet que la referida crònica indiqui que les tropes napoleòniques van passar per la casa Massana de Prades en el seu camí directe cap a Capellades fa pensar a d’altres historiadors que en aquella ocasió no utilitzaren el congost, i que el gravat correspondria a un episodi diferent, quan es dirigien a la Segarra. En un o altre cas, l’existència d’aquesta imatge és una altra mostra de la importància del vell camí i del seu caràcter estratègic. Recuperar el valor patrimonial d’aquella antiga via de comunicació i donar-la a conèixer amb els millors recursos de la tecnologia digital són els objectius de la conferència que aquest diumenge tindrà lloc al Castell de Mediona: serveixi, doncs, el gravat amb la seva imatge més antiga per convidar-vos a assistir-hi.

HISTORIADOR DEL PENEDÈS.Carles Querol Rovira (Sant Sadurní, 1946) es va llicenciar l’any 1975 en Història Moderna i Contemporània en els cursos nocturns de la Universitat de Barcelona i el 1992 es va diplomar en direcció d’empreses a l’IESE. Durant la seva etapa professional va ser contractat per l’ editorial a Plaza & Janés i pels Serveis Centrals del Banc Industrial de Catalunya i després pels de Banca Catalana, a Barcelona. Entre 1979 i 1998 va ser regidor i alcalde de Sant Sadurní, fent compatible el càrrec municipal amb la seva jornada laboral. El 2001 quan la citada entitat financera catalana es va dissoldre en el grup Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA), es va acollir a una jubilació anticipada, matriculant-se immediatament en un màster de periodisme a la Universitat Ramon Llull. Ha publicat els llibres El català al carrer. Per l’extensió de l’ús públic de la llengua catalana (1979), Un segle de premsa a Sant Sadurní d’Anoia (1987), Retrats. Crònica il•lustrada de Sant Sadurní d’Anoia (1998), Viatge iconogràfic al segle XX (2001), Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil (2006), Vés-te’n amb el cos, queda’t amb el cor (2008), Subirats. Conèixer el seu atractiu, viure’l i gaudir-lo (2008), El darrer dia de la Tarragona republicana ( 2008) i Henry Buckley. Fotògraf ocasional i mestre del periodisme al bàndol republicà durant la Guerra Civil. ( Manchester, 1904 – Sitges, 1972) publicat el 2009 . Fa dos anys li varen concedir el Premi Tassis-Torrent de periodisme atorgat per la Diputació de Barcelona per un treball de recerca sobre aquest corresponsal del diari britànic The Daily Telegraph a la Guerra Civil espanyola. La seva darrera publicació, editada el 2011, ha estat Atles de can Guineu (1400 – 1865) Sant Sadurní d’Anoia i Subirats en la cartografia i els dibuixos de Jaume Mir Molins. Col•labora habitualment amb els seus reportatges al setmanari comarcal del Penedès El 3 de vuit i als programes de fires de l’Ajuntament de Sant Sadurní

MOTIUS PER A REFLEXIONAR... I DECIDIR!

2011-11-19T16:00:00.006+01:00

Avui, diuen, és dia de reflexió. I si avui, precisament avui, alguna persona despistada cau en aquest bloc per casualitat, li proposem la lectura d'un article de’n Jaume Claramunt publicat el passat mes d’octubre a la seva columna “Ja no ens alimenten molles” del setmanari comarcal El 3 de vuit, sota l’encertat títol de: “Vint-i-tres dies” I ho fem encara que aquest no sigui un bloc polític dels que tanta polseguera aixequen al seu voltant, sinó el del Castell de Mediona. Passa, però, que algunes coses que passen al seu voltant afecten molt directament aquesta fortalesa, com ara una tronada, una riuada, una crisi o... una tisorada. Per exemple, la que segurament afectarà la necessària, urgent i projectada rehabilitació d’aquest conjunt medieval. Després d’una campanya tan farcida d’arguments sobre les tisorades, ningú dirà, doncs, que això no té res a veure amb el Castell de Mediona. Encara que només sigui per què aquest reflexiona cada dia sobre el que l’afecta directament, a ell i al conjunt del nostre país. I avui, també. Així doncs que, si voleu acompanyar-lo en aquesta tasca de fer els deures, aquí teniu quatre ratlles amb força motius per a fer-ho:

VINT-I-TRES DIES
És realment sorprenent que a hores d’ara encara siguem capaços d’envescar-nos en l’estúpida discussió de si retallades sí o retallades no, de quin és el mètode més eficaç –constitucional, això sí—de superar una crisi que tothom pateix, que ningú no entén però que tothom accepta resignadament, com una maledicció inevitable. La quantitat d’entesos economistes que ha proliferat en els darrers temps és proporcional al nivell d’ensarronada a que ens aboquen Que si Keynes, que si Hayek; que si endeutar-nos, que si reduir...

L’apocalipsi ha pres forma de catàstrofe econòmica i els quatre genets s’abraonen sobre els pilars d’un estat del benestar que tantes vagues i talls de Diagonal ens havia costat. Assumim impàvids que la sanitat pública és del tot insostenible mentre preguem perquè no ens toqui massa de prop. Tanquem llits d’hospital, reduïm personal sanitari, deixem de pagar medicaments, allarguem les llistes d’espera i un trist etcètera que ens vol fer evident que som un país que ha estirat més el braç que la màniga i que ara ens cal pagar la penitència. Assistim amb estupor a la miniaturització d’un sistema sanitari que, diuen, no ens podem permetre amb l’esporgada d’un 10% dels seus recursos: aquest 2011 l’astronòmica xifra de 1.100 milions d’euros!

Sospitosament tots plegats, amb remeis diferents, estan d’acord amb la diagnosi: som un país pobre que es tenia pel rei del mambo, fatxenderia de nou ric. Però el que ens amaguen, el debat que ens furten. Es si realment som un país pobre o és que ens han esquilat sense que ni tan sols hàgim piulat. El debat no és la fiscalitat, sinó la sobirania.

No entenc per quina raó els partits majoritaris segueixen insistint en la necessitat de les retallades, en el discurs de la misèria i en un hipotètic “pacte fiscal” impossible. No ho entenc perquè la realitat és que el nostre país genera recursos suficients no només per mantenir un estat del benestar homologable a països desenvolupats com el nostre, sinó per millorar-lo de una manera substanciosa. Què ens ho impedeix, doncs? La mesquinesa de pensar a curt termini que ens fa defugir l’esforç. Construir un nou estat independent no serà fàcil, però és la única possibilitat de supervivència. Sense generositat, sense risc, no hi ha plenitud. Ara ens aboquen a la misèria, seguint amb l’exemple sanitari, per uns tristos 1.100 milions d’euros. Si Espanya no ens robés una part substancial dels impostos que ja paguem, ¿sabeu quantardariem a tenir aquests 1.100 M€? Vint-i-tres dies! I això amb els càlculs més desfavorables. Amb 23 duies d’espoli pagaríem la nostra sanitat. I podríem continuar: l’emisió del deute de la Generalitat, 4.000 M€, el cobrim amb d2 mesos d’espoli; les retallades a la Universitat, 144 M€, són 3 dies d’espoli; el deute complet de la Generalitat, 8.300 M€, l’eixuguem amb 4 mesos i mig... Tot en un sol any!

Per què, doncs, acceptem seguir sent un país espoliat i empobrit? Per què no diem les coses pel seu nom i acceptem subterfugis i falses promeses? Quin pacte fiscal volem anar a negociar amb qui ens ha dit del dret i del revés que no pensa deixar de robar-nos. Ho explicava amb claredat l’exlehendakari J. A. Ardanza: “El País Basc té poc pes econòmic, per això ens toleren el concert. Sense els diners dels catalans Espanya no se sustenta”

Se’ns fa realitat el crit almogàver: independència o mort!

PALS I PALLERS
Els que vulguin seguir aquest crit, demà trobaran un parell d’alternatives a l’hora de enfrontar-se amb la cita de les urnes: per una banda, la de la candidatura d’ERC, Reagrupament i Catalunya sí, que els demana el vot per anar a Madrid a defensar el dret del nostre poble a decidir lliurement el seu futur i constituir, si així ho vol, el seu propi estat democràtic dins la Unió Europea: el que, a la seva campanya, anomenen “la república del sí". D’altra banda, les CUP proposen als catalans i les catalanes no votar aquest 20N per no malbaratar l’esforç independentista seguint el joc d’una impossible reforma de l’Estat espanyol.

De que canviar Espanya és impossible també n’està convençuda la campanya “Vota estelada” (que algú ha volgut vincular amb Solidaritat Catalana), que demana el vot nul amb aquest símbol a la papereta per fer palès que l’independentisme no se sent identificat amb cap de les opcions que es presenten.

Possiblement els primers consideren una traïció a la causa el fet de no votar a la candidatura que fa del sobiranisme la seva bandera i promet reclamar a Madrit el dret a decidir. Segurament els defensors de l’abstenció i/o el vot nul entenen que la traïció consisteix en desviar-se de la causa demanant la participació dels independentistes en les eleccions espanyoles i intentar una reforma impossible de l’Estat que mai no ens deixarà decidir.

Però ambdós haurien de plantejar-se que potser totes les alternatives són i seguiran essent vàlides mentre els que les encapçalen no siguin capaços de presentar-ne una d’unitària: amb tants pals ningú pot queixar-se si el paller s'escampa! Així que els seguidors del crit almogàver, després de reflexionar, tindran demà per triar i remenar.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(Les il·lustraccions han estat afegides pel bloc del Castell. La primera correspon a un Mapa polític d’Espanya de l’any 1854, que es pot consultar a la Biblioteca Nacional de Madrid, on els Països Catalans apareixen com "España incorporada o asimilada”, mentre que la “España uniforme o puramente constitucional, comprende 34 Provincias de las coronas de Castilla y León”.

L’article reproduït el podeu trobar al bloc www.molles.cat, amb altres columnes i escrits de Jaume Claramunt, a qui el Castell de Mediona agraeix aquesta contribució a la reflexió que avui us convidem a compartir.)

TOTES LES CARES DE LA RIERA

2011-11-14T22:58:00.007+01:00

En poc més d’una setmana el Mediona ha presentat tres cares ben diferents per a qui se les volgués mirar: en cosa d’una llambregada va passar de ser la llera polsegosa i ofegada pels matolls que ens havia deixat la sequera de l’octubre a baixar bramant per omplir el congost de bat a bat quan els primers dies de novembre va ploure de cop tot el que no havia plogut els mesos anteriors. Després d’una crescuda d’aquelles que deixen petjada al calendari i també al territori, les aigües tèrboles que ahir se sortien de mare van anar tornant poc a poc a córrer pel curs que tenen marcat, donant donant així la imatge més amable de la riera.

Aquesta és, doncs, la cara que avui presenta el Mediona. La situació extraordinària que va viure uns deu dies ha passat, de moment, a la seva història més recent. Però això no permet parlat de “tornada a la normalitat”, concepte aquest gairebé contradictori amb la pròpia essència d’un món canviant per definició com és el de la riera: ara, de repent, baixant a vessar, carregada per una forta tamborinada; poc després, corrent tranqui-la i clara, com si pensés fer-ho així tots el mesos de l’any, i, una mica més tard, convertida en una llesca de terra eixuta que s’esquerda sota el sol i fa que molts dels qui no la coneixien es preguntin si alguna vegada duu aigua.

L’ESTIU DEL 36.- Sempre ha estat així? Hom pensa que “abans, en aquest país, els rius sempre duien aigua, a l’hivern i a l’estiu”. Hi ha algun testimoni que potser ve a reforçar aquesta impressió bastant estesa entre la gent gran: per exemple, el de Lucas Gómez --malauradament ja traspassat--, que el 24 de juliol de 1936 només tenia 11 anys. Aquell dia, junt amb uns amics de la seva edat, va pujar al castell des de Sant Quintí pel camí de la riera acompanyant els quatre milicians de la FAI que el dia anterior ja havien cremat els sants de la parròquia de Santa Maria. No tots, perquè la imatge del Sant Crist de Mediona no era a la seva capella i no van saber-la trobar per enlloc. Sembla ser que, al passar per Sant Joan, el comentari d’un veí els va encaminar al racó on el rector podia haver-lo amagat. L'endemà tornaren a comprovar-ho i, efectivament, el van descobrir, tapat amb uns quants troncs, entre la llenya emmagatzemada en una carbonera que hi havia al costat del portal de l’església.

El foc que el dia anterior havien encès amb els llibres de missa i els bancs de la capella ja s’havia apagat, i no en el varen revifar: en comptes de cremar el Sant Crist, aquell dia l’estavellaren a la plaça i el feren miques. En Lucas recordava que els trossos de fusta varen quedar escampats per l’era i, molts anys més tard, contemplant la imatge recuperada a l’església del castell, assegurava que, si tornava a ser aquí, era gràcies a ell. Quan se li preguntava perquè, explicava que els anarquistes havien demanat a la canalla que llancessin les restes a la riera. “I la riera baixava bastant plena –afegia --, de manera que, si ho haguéssim fet així, l’aigua hagués arrossegat les fustes, les hagués escampat corrent avall i el sant Crist de Mediona s’hagués perdut per sempre”.

PERÒ LA RIERA QUEDAVA “MOLT LLUNY”.- En Lucas reconeixia que ell no volia pas salvar la imatge, doncs anava amb els que havien vingut a cremar-la. “Però es que la riera quedava molt lluny, i ens varem avorrir d’anar carregant els trossos fins allà baix”, seguia dient. “Així que els varem abocar al camí”. I al camí quedaren fins que tres germans d’una família molt catòlica de Sant Pere de Riudebitlles, assabentats del que havia passat, varen venir a recollir-los i els mantingueren amagats mentre durà la guerra. Un cop acabada aquesta, van ser duts a un restaurador de Barcelona que reconstruí la imatge amb les peces de l’original.

Això seria el que va passar a Mediona quan encara no feia ni una setmana d’aquell 18 de juliol de 1936. O, al menys, així és com ho recordava en Lucas Gómez. Del seu testimoni –molt més rellevant en altres aspectes que ara no fan al cas— val recuperar aquí un aspecte sens dubte secundari, però que, de ser cert, va estar a punt de jugar un paper decisiu en la història del Sant Crist de Mediona: el fet que, en aquella data de ple estiu, la riera duia “força aigua”. Prou, segons ell, per endur-se i escampar les peces de la imatge que van ser prop d’anar-hi a parar.

D’aquells esdeveniments, el dies 23 i 24 d’aquest juliol de 2011 s’han complert justament 75 anys. Podria pensar-se, doncs, que en l’època de la guerra civil el Mediona no era com ara una riera intermitent, sovint més temps eixuta que no pas baixant amb l’aigua deixada per una riuada estacional o un llarg episodi de pluges, sinó un corrent continu en el que s’hi podia anar tot l’any a pescar i on a l’estiu la quitxalla aprenia a nedar.

“UN CABAL PERMANENT”.- Així ho indica també la informació publicada el passat dia 9 en el seu bloc per l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona, on repassant la història de la riera li atribueix “un cabal permanent” de 60 a 80 litres per segon, encara que sense especificar l’època en que es va fer aquest càlcul i si es tracta de la mitjana anual habitual. En una altra entrada al mateix bloc, l’AECCM fa una àmplia referència als diferents molins que movia la riera, des del seu naixement a La Llacuna fins a convertir-se en el Riudebitlles i vessar dsprés a l’Anoia: entre ells el de Can Trill, el de Sant Joan o el de Les Deus, a Sant Quintí. L’existència d’aquestes instal•lacions pressuposa que disposaven d’un cabal d’aigua suficient i relativament estable per a poder funcionar al llarg de l’any.

De fet, la imatge del Mediona baixant de manera ininterrompuda durant 12 mesos no és cosa del segle passat: sense anar més lluny, la riera va dur aigua des del 27 de setembre de 2003 fins ben bé el 14 d’octubre de 2004. Durant tot aquest temps, més gruixut o més prim, pel congost va haver-hi corrent en moviment, segons una comprovació visual diària feta en en el tram de les roderes i que així va quedar registrada a l’agenda del Castell de Mediona. La notícia va ser difosa per la ràdio municipal, que aleshores encara emetia, i curiosament després d’haver-ho celebrat públicament la riera va deixar de córrer, quedant aigua estancada en els trams més profunds de la llera i alguns tolls que es mantingueren fins Nadal, després d’una tardor amb moltes tronades i poca pluja. En la pàgina corresponent al 27 de desembre, en el dieatri esmentat apareix per primera vegada en més d’un any l’anotació: “riera seca, seca”.

ARROSSEGANT CARABASSES.- Potser és cert, doncs, que “abans plovia més i es gastava menys aigua”, de manera que rius i rierols arreu del país tenien més recursos per poder córrer tots els mesos de l’any. No és això exactament, però, el que ha quedat en la memòria d’algunes persones que en el temps que envolta la guerra civil varen passar la seva infantesa a la vora del Mediona. És el cas de Francesc Gustems, qui recorda com hi havia fortes rierades que arrossegaven les carabasses --que llavors es plantaven prop de les ribes--, empantanaven l’hort de la família i tallaven el pas al Molí: el seu pare li deia que no creués la llera quan l’aigua baixava tèrbola, “perquè no se sap que pot haver-hi sota” i en qualsevol moment podia tornar a créixer. Com ara, tret que, avui, les crescudes arrosseguen més plàstics i escombraries que carabasses.

Francesc Gustems explica que, de nen, quan hi havia una gran tronada, en comptes de tornar a casa a corre-cuita, s’aixoplugava en una petita balma a la vora del corrent per veure baixar la rierada y sentir de ben a prop l’impressionant soroll de l’aigua desfermada. Però també guarda la imatge d’aquells altres anys en els que la riera quedava ben seca, tant que “calia baixar al fons del fons del pèlag gran amb un cassó a recollir una miqueta d’aigua per fer anar la màquina d’ensulfatar”.

Així, doncs, que la fotografia fixa del 24 de juliol de 1936 que recordava Lucas Gómez, amb un Mediona baixant amb prou aigua com per endur-se corrent avall les imatges fetes miques, caldria contrastar-la amb la pel•lícula de la riera que altra gent va seguir fent en la seva memòria durant els difícils anys de la postguerra, segons la qual la idea d’aquesta com un curs d’aigua que aleshores mai no s’aturava seria, com a mínim, discutible.

LES GRANS RIERADES.- El que no ho sembla gens, de discutible, és que les crescudes sobtades i les rierades de grans proporcions s’han convertit en una constant que es repeteix en la història del Mediona. La del 3 de novembre va ser una de les importants, potser la més forta dels últims 15 anys, però en els més de mil que el castell porta vigilant aquest congost segur que n’ha vist moltes de més grosses. Algunes d’elles encara queden en el record de les persones que viuen a prop del Mediona. Diuen que la pitjor dels darrers temps va ser la del 94, quan les pluges especialment intenses de la tardor varen trobar un terreny nu i abonat per deixar escórrer l’aigua: el terrible incendi forestal de l’estiu, quan el foc calat el dia 10 d’agost per quatre eixelebrats en un abocador de Sant Joan va cremar a banda i banda de la llera, va despullar muntanya i riberes del bosc que les protegia. Sense topar amb massa entrebancs, barrancs i penya-segats abocaren dins la riera fins a provocar una crescuda que Sant Quintí recorda com extraordinària.

En la memòria de la gent gran ha quedat també aquell aplec del Sant Crist de Mediona en que, després d’una gran tempesta, la forta crescuda de l’aigua es va dur un carro que tornava a Sant Quintí per l’antic camí de la riera, l’únic que aleshores hi havia per arribar al castell. L’historiador santquintinenc Xavier Argemí ha recuperat el que va passar aquell primer diumenge de setembre, allà pels anys 50: El cel s’havia anat tapant i començaven a caure les primeres gotes. Veient que se'n venia una de seria, l’home que portava les begudes per a vendre en la festa major va decidir tornar abans d’hora cap a casa. Es tractava d’una persona disminuida que tenia botiga en el poble de Sant Quintí. Hom recorda que li faltaven les cames, que tenia gran dificultat per a bellugar-se i que havia de fer-ho gairebé arrossegant-se. De manera que va pujar al seu carro i va enfilar cap a la riera, amb tan mala sort que, quan anava per la meitat del camí, va descarregar una tronada molt intensa. La riuada el va enxampar, va arrossegar el carro i l’home va morir ofegat.

EL CANVI CLIMÀTIC.- Escrites o no, encara vives en la memòria d’algú o perdudes ja per sempre, d’aquestes històries n’hi ha d’haver moltes en la llarga crònica del Mediona. Una crònica que potser està entrant en un nou capítol de relat encara imprevisible: no deixa de ser simptomàtic que l’episodi de pluges que va provocar la riuada excepcional del passat dijous dia 3 de novembre de 2011 fos qualificada per l’agència meteorològica nord-americana com la primera tempesta tropical mediterrània. Batejada per la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) com “01 M” i anomenda per altres "medicane" --barreja de mediterranian i hurricane (huracà)--, la pertorbació va deixar a alguns llocs de Catalunya registres superiors als 300 litres per metre quadrat en el total de l’episodi, que va durar cinc dies. Aquest és només el reconeixement oficial d’un dels efectes del canvi climàtic que molts meteoròlegs, professionals o aficionats, venen constatant des de fa temps. Sigui per que la tardor del 2011 ha decidit finalment comportar-se com hom recorda que ho feien les d’abans, sigui a conseqüència del temps que un desenvolupament irresponsable ha trastornat, o per les dues coses a la vegada, el cert és que aquesta tarda ha tornat a ploure amb ganes. I pronostiquen que, de matinada, més... En poc més d'una setmana, el Mediona ha sortir d'un badall que semblava inacabable per despertar-se de sobte bramant, després ha somrigut durant uns dies i aquesta nit encara dorm roncant molt suaument pel congost. Amb quina cara es llevarà demà?

UNA SETMANA DESPRÉS DE LA RIERADA

2011-11-10T17:19:00.004+01:00

Després de la important crescuda del passat dijous dia 3 de novembre de 2011, sota el Castell de Mediona la riera recupera poc a poc una de les seves cares més amables: la de l’agua clara que baixa tranquil•lament des de Sant Joan per creuar el congost sense arribar a cobrir la traça de l’antic camí i perdre’s darrera el revolt de Santa Anna com si fos un rierol estable i disposat a córrer d’aquesta manera durant tots el mesos de l’any.

Per a la història queden imatges com la de la rierada eixamplant-se al tombar sota la Roca Foradada per omplir des dels penya-segats que serveixen de base a l’església de Santa Maria fins a tocar pràcticament els de l’altre riba. En fer-ho es va empassar el camí, que al retirar-se l’aigua ha desaparegut completament per deixar el seu lloc a una gran explanada de còdols neta de vegetació. Aquesta zona, situada justament davant de l’alzinar que amaga les restes de l’antic pou del glaç, veu sovint com la riera y el camí modifiquen els seus traçats: fa un parell d’anys, en una crescuda semblant a la de la setmana passada –encara que no de tanta intensitat— el Mediona va triar aquí un nou recorregut i provocà una petita esllavissada que ja va obligar a desplaçar el corriol de pas.

Una mica més endavant, la instal•lació popularment coneguda com “la presa” ha recuperat el seu aspecte habitual i també la funció per a la que va ser construïda al voltant dels anys 50: registrar el cabal d’aigua que passava per ella. Si a primeres hores del matí del dia 3 tan sols en sobresortia l’espècie de xemeneia que la corona, ara torna a ser visible tota la seva estructura. Malgrat que els sistemes de mesura d’aquell registre ja no siguin operatius, el fet de que les parets que el dijous quedaren una estona submergides tinguin una alçada de dos metres permet comprovar el nivell assolit per les aigües en el moment màxim de la crescuda. Això, sumat a l’amplada que va agafar la riera al passar per aquest punt –uns 25 metres—dona idea del cabal que entrava al congost del Mediona.

Avui segueix entrant-hi encara força aigua, però a diferència del dia de la riuada ara tota ella ho fa per la canalització de “la presa” i sense desbordar-se per fora del registre. A la sortida d’aquesta construcció continua omplint el pèlag sobre el que havia travessat la riera l’antiga passera que unia la parròquia de santa Maria de Mediona amb el camí de Sant Pere Sacarrera pel barranc del Duc. Tot i que el nivell es manté considerablement alt, ja queda molt per sota de la pedra on resten algunes baules de la cadena que assegurava aquella instal•lació, precisament per evitar que se l’endugués una rierada com la que el passat dia 3 va arribar gairebé a l’alçada on havia estat la desapareguda palanca.

En deixar enrere la Torre Petita del castell, l’antic camí havia d’endinsar-se forçosament en la llera del Mediona per tornar-la a creuar i entrar així a la part més estreta del congost. Ja fa molt de temps que les riuades van desmanegar aquí la traça feta per persones i carruatges, de manera que aquesta, passi aigua o estigui seca, es perd sempre una estona entre clots i grans pedres arrossegades per innombrables rierades. La de la setmana passada encara manté inundada la zona i talla el pas en diferents trams del recorregut, però també aquí es fa molt evident la disminució del seu cabal: el corrent que fa dies va arribar a omplir completament aquest passadís, encaixonat per les parets gairebé verticals dels penya-segats, s’ha anat retirant fins a tornar a córrer només per la llera marcada a la banda dreta. A la sortida d’aquest canó i pràcticament davant de la boca del barranc del Verdaguer tornen a veure’s clarament marcades sobre la roca de l’antic camí les roderes deixades per tants carros que hi varen passar fins que va ser abandonat després de la guerra civil. Els senyals del nivell extraordinari que per damunt elles va arribar a tenir la rierada del dia 3 cal buscar-los en la roca inclinada que caracteritza aquest punt, on l’aigua va arribar a una alçada mai constatada en les crescudes dels darrers 15 anys.

Aquest és el panorama que avui, set dies després de la rierada, presenta el Mediona contemplat des del castell que, fa ja més de mil anys, va ser construït sobre d’ell precisament per controlar qui i què passava pel seu congost. Després de córrer sota la fortalesa, la riera es perd cap a Santa Anna entre un paisatge d’herbes aixafades que dona testimoni de fins quines fronteres va arribar la seva amplada. L’aigua que encara porta desapareix finalment darrera un revolt per anar-se a trobar primer amb el Bitlles, després amb l’Anoia, i d’aquest passar més endavant al Llobregat per anar a parar, finalment, al mar. Vist el cabal que ha arribat a portar aquesta tardor de 2011, no es difícil d’entendre que ja des del temps de la República es projectés construir en aquest sector un embassament capaç d’emmagatzemar l’aigua que demanava el Penedès.

LA PLUJA TRASBALSA EL NUCLI RESIDENCIAL “ELS BITXOS” DE MEDIONA (Crònica, a núvol passat, dels efectes dels aiguats sobre els animalons del Castell)

2011-11-07T23:53:00.014+01:00

MEDIONA, 6 de novembre 2011.-

El nucli residencial popularment conegut com “Els Bitxos” (dins del recinte del Castell de Mediona, a la comarca de l’Alt Penedès, Catalunya, PPCC) ha patit algun trasbals a conseqüència dels grans aiguats que, des de fa ja quatre dies, descarreguen sobre el nostre petit país. Tot i que no s’han registrat desgràcies, diguem-ne, “personals” ni danys materials de gran consideració que afectin greument les infraestructures, la vida quotidiana dels seus habitants s’ha vist molt i molt afectada per aquestes condicions meteorològiques excepcionals.

UN DORMITORI AMB SPA INCORPORAT.- La gran quantitat d’aigua caiguda, que a hores d’ara s’acosta ja als 200 litres per metre quadrat acumulats durant tot l’episodi, ha causat petites inundacions en algunes residències del barri. Per exemple, les continuades filtracions de la roca han acabat creant una mena d'spa dins la caseta dels germans Ànecs Joves. Una intervenció d’urgència a cop de pala i gibrell per treure l’aigua entollada va permetre als sis membres d’aquesta família tornar a dormir al seu domicili habitual. De tota manera, fou necessari col•locar-hi provisionalment una tarima de fusta, altrament dita “palet”, per facilitar-los un espai relativament sec sobre el fangar en que havia quedat convertit el sol de l’habitatge.

Més ben parats se’n van sortint els seus parents i veïns de sota, la família dels Ànecs Grans, formada pel pare, don Rixarguere, el tiet Estrambòtic i les seves dues respectives i probablement alternatives esposes. Malgrat viure ells i elles tots plegats en dos reduïts apartaments aparellats –mai millor dit, encara que sembli contradictori--, han escapat de la inundació gràcies a la inclinació del terra i al fet de disposar de sortides d’emergència que donen a un pati exterior protegit per una reixa a prova de guineus. Això tan sols pel que fa a les nits, ja que aquesta part d'Els Bitxos pràcticament només funciona com a barri dormitori i tots els seus residents, faci un sol que estavella o plogui a bots i barrals, surten a trescar només se’ls obre la porta per buscar-se la vida entre matolls i bassals.

XOPS COM POLLS.- El mateix passa amb la família de les Oques, que comparteix habitatge amb les gallines a la gran caseta anomenada de “Les Cabres”, encara que les que li donaren el nom quan per elles va ser construïda ja fa molt de temps que varen desaparèixer del Castell de Mediona. L’oc Lindbergh-- nom que deu a un avantpassat seu que va creuar per primera vegada volant el congost de la riera--, la seva senyora, donya Florinda, i el fill adoptiu d'ambdós, que respon pel malnom de “El Taqueta”, també surten a primera hora amb qualsevol temps per fer-se els fatxendes, marcar terreny i disputar el pinso als demés veïns del barri, tinguin ells mateixos gana o ja vagin farts: qüestió d’autoritat i de deixar ben clar de bon matí que aquí, qui mana, mana, encara que sigui sota una versió a escala medionenca del diluvi universal.

La família nombrosa de les gallines també té molta pressa per volar cada matí en veure la porta oberta, però quan a fora se senten la cresta mullada, tots els seus membres, fins el gall més gallet, s’afanyen per esmozar sense ni respirar i tornar ràpidament cap a caseta. Així han passat aquests darrers quatre dies, desafiant els ruixats per omplir el pap i aixoplugant-se després a corre-cuita sota teulat per espolsar-se les gotes d’unes plomes que, evidentment, no són tan impermeables com les dels ànecs i les oques: d’aquí deu venir allò de “xop com un poll”.

OKUPES A LA CASETA DE LES CABRES.- Encara més difícil ho han tingut a Ca les Porquetes, on la senyora Berni i la jove Loan --més conegudes al barri com “les Xanxes Gordes”-- no en volen ni sentir parlar, de l’aigua, si no és per a beure-se-la. I no és que els agradi tant la brutícia com diu la mala fama de la seva família, no, perquè elles són de la branca de les vietnamites, tan polides i educades que podrien viure a un pis de Barcelona: com la seva parenta de la sèrie televisiva Porca Misèria, sense anar més lluny. Deu ser, doncs, qüestió d’al•lèrgia cutània o hipersensiblitat capil•lar, però el fet és que en situacions com la present, quan les filtracions amaren el seu llit de terra i les goteres les hi cauen per les orelles, decideixen, senzillament, canviar-se de caseta.

Dit i fet: el mateix dijous dia 3, en trobar oberta l’antiga casa les cabres, les porquetes s’instal•laren còmodament a l’interior sense necessitat de forçar cap tanca. Tot i el caràcter pacífic de la seva acció, i que segurament estava justificada pel que queia del cel, la presència de les okupes representava un perill evident per els inquilins habituals d’aquell habitatge, ja que el seu “moviment de masses” podia engegar enlaire els pals del galliner, desmuntar el cau de les oques, esclafar algun ou i potser també a qui el va pondre. De manera que, per evitar mals majors, a l’hora de tancar la barraca varen rebre l’ordre de desallotjament immediat.

Aquesta ordre fou seguida a contracor pel 50% de les okupes, concretament per la Loan, que després de ser despertada a crits va abandonar l’edifici amb brams de protesta. L’altre meitat del col•lectiu, val a dir la Berni, va oposar una ferma resistència passiva al desallotjament i fou ser necessari l’ús de tota la força disponible (que tampoc era massa) per arrossegar-la pràcticament en braços fins a l’exterior. El incidents es varen repetir el divendres i al llarg de tot el dissabte, ja que les Xanxes Gordes aprofitaven la retirada d’una vigilància que no podia ser continuada per tornar a entrar immediatament al recinte del que acabaven de ser foragitades. I així anar fent, fins a dia d’avui, perquè les senyores sembles haver-li trobat el gustet al joc.

LA FAMÍLIA FELIÇ.- Completa el panorama del barri sota la pluja la difícil situació viscuda aquests dies per la família dels Paons, formada pel Xèrif, la Beta i les dues petites Pipiolines. Davant el que ja s’anunciava com una llarga i forta tongada de tempestes i abans de que aquesta comencés a fer la gitza, el dimecres varen veure com es treballava contra el relotge per ampliar la zona coberta de la seva gàbia nocturna El dijous, en comptes de trobar-se amb la porta oberta per sortir com cada matí, quedaren preventivament tancats dins del recinte que normalment utilitzen només com a dormitori: es tractava així d’evitar que una tronada sobtada els sorprengés a l'exterior, que l'ensurt provoqués la dispersió d'un grp tan bellugadís i que algun dels seus membres més joves no pugués trobar tot sol el camí de tornada a casa sota una espessa cortina d’aigua.

D’aquesta manera van passar entre reixes el pitjor de la tamborinada, mullats malgrat la previsora ampliació de la teulada i segurament rondinant per no poder sortir a buscar cargols, però protegits dels perills d’un món exterior pel que ja s’han despistat –i perdut—alguns del seus avantpassats a Mediona. Així que s’ho varen prendre amb paciència, a règim de blat i moresc trencat i aguantant les gotes que el vent, ara de llevant, després del sud, els engegava per sota les llaunes afegides al sostre. El Xèrif, com sempre, feia el que podia per abrigar sota les seves brillants plomes a les dues Pipioles que cada dia creixen més. La Beta, que en la seva primera volada de jove descontrolada fa uns mesos ja va anar a petar a l’altra banda de la riera, tingué que conformar-se per un parell de dies amb l’espai reduït de la gàbia on s'havia criat...

Fins que, el dissabte al matí, un tímid raig de sol entre uns núvols encara amenaçadors els va tornar a donar la llibertat provisionament perduda: la porta s'obrí i els quatre varen sortir a l’aventura dels bons dies, a pispar com abans les llavors dels mateixos plats de les Xanxes Gordes, a creuar com sempre el tancat de Els Bitxos per anar a caçar cuques al camí de la depuradora, a ampliar una mica el seu propi territori jugant a fet i amagar amb fronteres cada cop més llunyanes... Els ruixats que, de manera feble però intermitent van anar descarregant durant el dia, portaren ombres de preocupació a la seva experiència sota la pluja. Però aquesta és una història que, de moment, acaba d’allò més bé: al vespre, fent honor al seu apel•latiu de “la Família Feliç”, amb el Xèrif al capdavant, les Pipioles ben obedients al seu darrere i la Beta al seu aire, mig despistada com de costum, tots quatre van tornar solets a la seguretat de la gàbia on passen les nits a recer de la guineu i d’altres perills.

Però tot plegat, si en aquest cas val l’expressió, ja es aigua passada. Perquè, segons preveuen els que d’això se suposa que en saben, aquesta pertorbació atmosfèrica té les hores contades. Darrera deixa el nucli residencial popularment conegut com “Els Bitxos” (dins del recinte del Castell de Mediona, a la comarca de l’Alt Penedès, Catalunya, PPCC) xop com un poll que s'esposa les plomes per assecar-se després de que, entre el dimecres 2 de novembre de 2011 i la matinada d'aquest diumenge dia 6 li caigueren al damunt 176 litres d’aigua per cada un dels seus metres quadrats sense provocar entre els seus habitants més trasbals dels que ja s’han explicat. Toca ferro i que cap tempesta acabi pitjor que aquesta!

(Aquesta crònica va dedicada molt especialment a tranquilitzar a l'Arnau, el Teo, l'Albita i la Maria de les Fades... i, en general a tots el amics dels animalons del castell, preocupats per les possibles conseqüències de la tempesta sobre el Xèrif, la Berni i la resta de la tribu d'"Els Bitxos". Problemes tècnics impedeixen acompanyar el text amb les corresponents fotografies. Es demanen disculpes i una mica d’imaginació per il•lustrar-la com cal)

UNA RIUADA EXCEPCIONAL DEL MEDIONA

2011-11-05T19:18:00.012+01:00

El congost de la riera que vigila el Castell de Mediona presentava el passat dijous l’aspecte més impressionant dels darrers 15 anys. Des de primeres hores de la matinada, una forta tempesta havia anat descarregant sobre la capçalera de la riera: 125 litres per metre quadrat registrats a La Llacuna, una quantitat similar a Sant Joan... Una gran massa d’aigua que baixava encaixonada entre els penya-segats i que cap allà les 10 del matí arribava a una altura màxima que la fortalesa no recordava haver contemplat en la darrera dècada i mitja de la seva mil•lenària història. A manca de sistemes de mesura més científics, es pot destacar el nivell mai vist durant aquest període de temps en alguns punts concrets i amb detalls ben identificables del recorregut, com ara els diferents elements de “la presa” o les roques que, a banda i banda de la llera, suportaven la vella i desapareguda passera del camí a Sant Pere Sacarrera. També al lloc de l’antic camí on quedaren marcades sobre la pedres les roderes de tants i tants carros que sobre elles hi passaren hi ha una penya inclinada i molt característica que permetia comprovar l’alçada d’una riuada que en molt poques ocasions havia arribat a pujar-la. La sensació de la seva excepcionalitat quedava definitivament reforçada per l’amplada del riu, tant cap amunt, en direcció a Sant Joan, com avall, cap a Sant Quintí, i pel fet de que l’aigua omplia de bat a bat el passadís que queda just a sota de la primera muralla del castell, entre la Torre Petita i el barranc de Can Verdaguer.

De la construcció coneguda com “la presa” només en sobresortia aquella espècie de xemeneia que la corona: la resta de la seva canalització havia estat materialment engolida per una riuada de proporcions que potser no seria massa exagerat titllar d’històriques. Mesurar la seva magnitud era concretament la funció d’aquella edificació, un registre edificat allà pels anys 50 per calcular el cabal que baixava pel Mediona. En plena fal•lera franquista pels “pantanos”, l’objectiu devia ser aprofitar el congost per fer un embasament capaç d’emmagatzemar entre els penya-segats del castell l’aigua que necessitava el Penedès. Si aquell projecte no hagués estat abandonat, segurament perquè en aquest punt de la riera es produeixen importants filtracions que sovint fan desaparèixer el corrent superficial per dur-lo subterràniament fins a brollar de nou en les Deus de Sant Quintí, aquest dijous 3 de novembre de 2011 el pantà s’hagués omplert a vessar.

Una mica més endavant, l’aigua arribava a l’alçada dels ferros que encara avui donen testimoni del lloc on, fins la Guerra Civil espanyola, havia estat l’antiga passera del camí a Sant Pere Sacarrera pel barranc del Duc. Expliquen els que la recorden que les poques baules que resisteixen ben ancorades a la penya son les restes de la cadena que servia precisament perquè les riuades no arrosseguessin el petit pontet: d’aquesta manera no marxava massa lluny i després de la patacada el podien recuperar per tornar-lo a col•locar al seu lloc. Si el pas del temps no se l’hagués endut per sempre amb moltes altres coses més, aquest dijous 3 de novembre de 2011 algú hagués tingut que utilitzar aquest sistema de seguretat per que els parroquians feligresos poguessin creuar la riera el proper diumenge per anar a missa a la seva parròquia de Santa Maria de Mediona.

I més endavant encara, passada ja la Torre Petita, el riu esborrava completament el rastre de l’antic camí. Al entrar al tram més estret del congost que vigila la fortalesa, just a sota de la primera muralla del recinte, s’eixamplava fins a tocar pràcticament els penya-segats que aquí encaixonen el pas estratègic controlat pel Castell de Mediona. Sota l’aigua desapareixien les marques de les roderes deixades a la roca de l’antic camí per tants i tants carros que el varen recórrer al llarg dels segles i la peculiar penya inclinada que queda sobre elles feia de marcador per mesurar el nivell d’una riuada que pujava fins on mai havia arribat cap altra en els darrers temps.

Aquest instant de màxima intensitat va durar poca estona. En cosa d’un quart d’hora el cabal va disminuir considerablement i el tronc d’un gran roure arrossegat pel corrent, que abans surava a l’entrada del congost, quedava penjat dels arbres que havien resistit a la riba esquerre a uns dos metres del nivell de l’aigua. El ciment de "la presa” reapareixia entre les onades, maldant per empassar-se una quantitat de litres que ja ningú li demanaria de registrar. Els remolins continuaven bramant amenaçadorament al pèlag de la vella passera de Sant Pere Sacarrera, però ja només arribaven a esquitxar les baules de la cadena que l’havia lligat. I, més endavant, sota una penya inclinada molt característica, tornaven a endevinar-se les roderes marcades sobre la roca del camí. La riuada seguia essent impressionant, però la seva magnitud tornava a ser de les grosses que, de tant en tant, ens porta el Mediona.
Darrera deixava al castell la sensació d’haver contemplat la riera com mai no l’havia vist en els darrers 15 anys. I seguia plovent...

(... i va continuar fent-ho. Ara un patac, ara un curt descans i desprès un plugim de mai acabar, amb ràbia o suament, la pluja ha anat caient pràcticament sense parar des de la matinada del dimecres fins a la d’avui. El dijous l’estació meteorològica del Parc Fotovoltaic de Mediona registrava uns 125 litres per metre quadrat. Divendres, l’espai del temps al Telenotícies migdia de TV3 parlava ja de 140 litres en aquest municipi de l’Alt Penedès. Amb aportacions de l’humil pluviòmetre del castell, la suma pujaria fins un total parcial de 177 litres pel que portem d’aquest episodi... que, diuen, encara no s’ha acabat. Potser la xifra no sigui del tot rigorosa, però tant se val: pam amunt, pam avall, en tres dies ja ens han caigut damunt prop de 200 litres per metre quadrat. I, com sempre acostuma a passar, això ha provocat alguns problemes en un conjunt medieval que porta més de mil anys aguantat tota mena de tempestes: el camí tallat per la riuada mentre l’aigua cobreixi la passera de Sant Joan, la llum que salta a la primera tronada i no vol tornar del tot fins estar ben segura de que escampa, alguna gotera que juga a fet i amagar per les golfes... Tot plegat ha obligat a suspendre alguna activitat prevista al castell per aquest cap de setmana, com la trobada dels estudiosos del camí ral des de Sant Sadurní a La llacuna, que ha hagut de ser traslladada a la seu de l’AECCM. També ha esgarrat l’agenda d’alguna persona que, després de molt temps, havia triat precisament aquesta data per tornar al castell...

...Però i què hi hem de fer, si molt sovint, com cantava en Raimon,
“al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.”)

AQUEST DIUMENGE, L'APLEC 2011 DE MEDIONA

2011-08-30T20:48:00.019+02:00

Torna setembre. I amb ell, l’ Aplec del Sant Crist de Mediona: aquest diumenge dia 4, com tots els primers diumenges de setembre, torna una festa que va quedar oficialment instituïda el 1771. D’això en fa ara 240 anys, encara que les seves arrels s’enfonsen una mica més en el passat: concretament fins l’ 1 de setembre de 1743, que també va caure en diumenge, quan amb el trasllat de la imatge a l’altar major van començar els tres dies de les grans celebracions organitzades per inaugurar la nova capella construïda per al Sant Crist en la façana de ponent de l’església de Santa Maria de Mediona. Des d’aleshores fins ara, en acabar-se l’estiu la diada ha convocat al castell la gent dels pobles que van néixer i créixer a la seva ombra protectora: Sant Joan i Sant Quintí, però també d’altres nuclis, fins a Sant Pere de Riudebitlles, que en els vells temps formaren part del territori senyorejat per l’antiga fortalesa i que han continuat protagonitzant alguns capítols de la seva història més recent, com ara l’època de la casa de colònies. Amb un contingut que al començament devia ser estrictament religiós i que amb el pas del temps va anar-se complementant amb d’altres elements socials i culturals, l’Aplec del Sant Crist ha estat sempre la millor mostra de com el poble va fent seva la tradició instaurada. Així ha estat cada any, tret dels tres que va durar la guerra civil espanyola i d’altres possibles parèntesis anteriors, provocats potser per diferents conflictes o problemes del passat més llunyà i que no han quedat documentats en la història de Mediona.

D’AHIR FINS AVUI.-I d’aquesta manera arribem fins l’Aplec 2011 amb una festa que només la participació de la gent pot mantenir viva 240 anys després de la seva entrada oficial al calendari. Com sempre, la Santa Missa concelebrada donarà continuïtat al sentit religiós original de la diada. Després, la bona teca tornarà a donar motiu d’entaular-se amb familiars i amics, amb coneguts de tota la vida del poble de dalt o gent per conèixer millor del poble de baix, i fer-la petar sobre com ha anat l’estiu, com pinta la tardor o de quina forma passarem l’hivern: pura tradició posada al dia d’aquells aplecs d’abans que tant servien per demanar davant l’altar bona pluja per als sembrats com per mirar de vendre el blat que ja era al sac, per xiuxiuejar del clero i el govern, “calla, calla, parla més fluixet, que s’asseuen aquí al costat i encara ens escoltaran...” com per picar-li l’ullet a aquella noia tan bufona o aquell noi tan ben plantat. Això sí, l’arròs que abans cada colla es feia pel seu compte sota els pins i les síndries que cadascú refrescava a la font han donat pas a un dinar de germanor que tots els que volen mantenir viva la tradició en les circumstàncies actuals celebren plegats sota les teulades del castell: és així com aquest pot mantenir avui les seves portes obertes i acollir cada any la diada quan el temps de fer foc al bosc i campi qui pugui, com tantes altres coses, ha tingut que passar a la història.

EXPOSICIO DE FOTOGRAFIES.-La mateixa història que ens ha portat les mostres culturals que avui acompanyen la festivitat religiosa de l’aplec. Així, en els darrers anys aquest s’ha convertit també en punt de trobada entre les persones que fan qualsevol activitat artística a casa nostra i aquelles a qui va destinada la seva creació. Les primeres troben al Castell de Mediona l’espai per exposar la seva obra i les que s’hi acosten per la diada tenen en aquesta data assenyalada una bona oportunitat per a conèixer-la. Enguany podran reviure el romanç de Romeu i Julieta als escenaris de l’antiga fortalesa medionenca a través de les fotografies d’Àngels Solanes, nascuda a Sant Sadurní i veïna de Torrelavit, que ha trobat entre aquestes velles pedres els millors recons per emmarcar la seva visió personal de l’amor i la tragèdia.

LA CORAL I MÚSICA FOLK.-I, com també és tradicional, no pot faltar-hi la música que al llarg del temps ha anat variant per acompanyar l’aplec, des de les primeres cançons religioses dels oficis celebrats allà pel segle XVIII fins al jazz o el gospel que han sonat en darreres edicions, tot passant per la sardana i altres dances populars amb les que festejaren tantes i tantes generacions catalanes. Com en els anys passats, la Coral de Mediona tornarà a particiapar amb la seva interpretació del Goigs del Sant Crist durant la Santa Missa concelebrada. I a les cinc de la tarda, panxeta plena i cor content després del dinar de germanor, la col•laboració de l’Ajuntament de Mediona en l’aspecte més popular de la festa ens portarà la música folk d’ “In Case of Strawberries”. Sandra Bossy i Richard Hayden són els components d’aquesta formació “amb base” a Mediona encarregada de posar la “banda sonora” a l’Aplec 2011 amb el seu estil personal, construït amb la simplicitat de dues guitarres, una veu i moltes inquietuds per compartir amb la gent que aquest diumenge vulgui acostar-se al castell per a escoltar el seu concert.

PASSEIG A LA FONT DELS CAPELLANS.- A més a més de tot plegat, la diada del 2011 ofereix als assistents l’oportunitat de fer una passejada fins la Font dels Capellans pel camí recentment recuperat a iniciativa de l’AECCM, amb la participació de l’ADF i l’esforç voluntari de la gent de Mediona. Dues jornades feina dura i desinteressada, en cada una de les quals participaren una dotzena de persones, feren possible aquesta recuperació. Perdut arran del foc forestal de l’agost de 1994, aquest recorregut torna d'aquesta manera a ser practicable i permet tornar a un dels escenaris emblemàtics dels aplecs d’abans, a les explanades on les famílies dels pobles del voltant i colles d’arreu de la comarca feien les famoses arrossades. Així com les tradicions només perduren si el poble les viu, el camins tan sols tenen sentit si la gent els fa servir per anar a algun lloc. I al final de la passejada que us proposem no només us espera l’aigua fresqueta que raja de la Font dels Capellans –també recuperada després del foc— sinó també molts bocins entranyables del passat. Aprofiteu doncs la magnífica tasca feta pels que han desbrossat l’accés a aquest racó de la història, a la història de tots, per a arribar-vos-hi, per fer-la reviscolar amb els vostres records i regalar-la als qui avui l’han de continuar.

Així doncs, si així ho voleu també vosaltres, visca Mediona, visca Catalunya i bona diada.

LA MÚSICA FOLK D' "IN CASE OF STRAWBERRIES", AL CASTELL DE MEDIONA

2011-08-30T18:42:00.006+02:00

Aquest diumenge, dia 4 de setembre, In Case of Strawberries oferirà un concert de música folk al Castell de Mediona dins la celebració de la diada de l’Aplec 2011.

Sandra Bossy i Richard Hayden –els components d’aquest grup "amb base" a Mediona-- collaboren des de 2007 interpretant música d'altres autors i després presenten el seu propi material. Ells mateixos expliquen que In Case Of Strawberries "neix del desig de treballar en format íntim, per construir un estil propi a partir de la simplicitat que ofereixen dues guitarres i una veu". Els bagatges individuals, d'en Richard com a novel•lista i guionista, i de la Sandra, com a actriu i lletrista, s'ajunten en un projecte en què la música és la plataforma per parlar de les seves pròpies inquietuds. La seva proposta de folk alternatiu intenta oferir una àmplia varietat d'enfocament estilístic, apropant-se al discurs individual de cada cançó. L'anglès, la segona llengua de la cantant catalana --la trajectòria artística de la qual es desenvolupa majoritàriament al Regne Unit-- és el vehicle principal escollit a l'hora d'escriure les cançons. El programa del seu concert per a la diada de l’Aplec de Mediona és el següent:
Apocalypse Later
Went Solo
Riu
Raven's Wing
L'Espantaocells
The Spring
ICU
Angel Eyes
El Nen Savi
Penges d'un fil
Weatherman
The Battleground
Betrayed
Esperit Satisfet
Sometimes I Feel Like a Motherless Child
Tonight You Belong to Me / River Stay Away From My Door

El concert d'In Case of Strawberries serà a les 17 h. del proper diumenge 4 de setembre, al Castell de Mediona. Entrada lliure. AMB LA COL·LABORACIÓ DE L'AJUNTAMENT DE MEDIONA)

ROMEU I JULIETA AL CASTELL DE MEDIONA

2011-08-24T21:42:00.044+02:00

Al llarg de la seva ja llarga història, el Castell de Mediona ha estat font d’inspiració per a moltes creacions en els variats territoris de l’art. Àngels Solanes l’ha triat en aquesta ocasió per a fer la seva versió fotogràfica lliure de l'amor de Romeu i Julieta. Així, l’antiga escala del campanar, la portalada romànica de l’església de Santa Maria, el celler del segle XIII, la Torre Gran del XV o la imponent imatge de la fortalesa medionenca presa des de la riera es converteixen avui en escenaris per recrear aquí els diferents episodis del drama protagonitzat pels amants de Verona (que, ves per on, rima amb Mediona).

Tot plegat va ser realitzat durant una intensa sessió fotogràfica dirigida per Àngels Solanes a finals del passat mes de maig de 2011 al Castell de Mediona. En ella hi participaren Cristina Procopi i Alex Gonzàlez (models que interpreten els dos personatges de la història), Meritxell Bernet (diseny del vestuari de Julieta i estilisme en general), Cristina Asensi (maquillatge), Magaly Muñoz (perruqueria), i Laia Bernet (making of i ajudant de fotografia).

AIXÍ ES VA FER.- El resultat de la seva feina ha estat una magnífica sèrie d’imatges que recrea tota la tendresa i la passió, l’amor i la tragèdia final d’una història romàntica elevada a mite universal que Àngels Solanes i el seu equip van saber situar als racons més emblemàtics del Castelld e Mediona. Les imatges reflecteixen alguns moments de la sessió fotogràfica i alguna de les escenes resultants. També us adjuntem un vídeo de YouTube que recull els moments més significatius de la jornada de treball i els diferents espais en els que es va emmarcar la història.

Així va néixer la versió fotogràfica de “Romeu i Julieta, romanç al castell”, una mostra de la podreu contemplar al mateix Castell de Mediona que va servir-li d’escenari. L’exposició s’obrirà al públic el proper diumenge, dia 4 de setembre, coincidint amb la diada de l’Aplec 2011 del Sant Crist de Mediona i serà visitable fins el 30 d’octubre. Els festius tindrà un horari d’11 h. a 14 h. del matí i de 17 h. a 20 h. del vespre. Els dies feiners és aconsellable trucar abans al 93-898 57 01.

IL•LUSIONS FETES REALITAT.- Àngels Solanes comenta que “la sessió al Castell va sorgir d’una petita idea que poc a poc es va anar engrandint… i finalment va acabar amb un equip de set persones implicades i il•lusionades amb un projecte que tenia tota la pinta de ser molt maco!!!” i expressa el seu “agraïment immens” a tothom que a col•laborat en la seva realització.

Nascuda Sant Sadurní d’Anoia i veïna de Torrelavit, Àngels Solanes capta de manera molt personal els detalls, els colors i les textures que enfoca amb el seu objectiu. Una bona mostra en són les imatges que, ara fa un any, va captar d'alguns racons del Castell de Mediona i que podreu trobar a aquest mateix bloc en una entrada del 26 de setembre del 2010.

Com ja ens explicava aleshores, el gustet per la fotografia va començar a agafar-lo de joveneta, quan tenia 18 anys i va trobar-se a les mans una primera càmera réflex analògica que va fer les seves delícies durant molt de temps. “Em vaig formar, i em continuo formant, de manera totalment autodidacta, llegint molts llibres, manuals i fins i tot, aleshores, enciclopèdies per fascicles”, afegeix. “I moltes hores provant enquadraments, enfoques, llum…”

UN INSTANT PER A SEMPRE.- Més endavant va aconseguir una segona càmera analògica “que encara a dia d’avui funciona…” però amb l’arribada de l’era digital i les compactes, un nou mon se li obria al davant: ara fa uns tres anys començar a disparar amb una càmera réflex digital i,”ja amb coneixements avançats de edició, tot es va fer molt més fàcil”, reconeix. Actualment treballa amb dos cossos de càmera, varies òptiques i bàsics de fotografia, i disposa d’un petit estudi.

“Amb la meva nova càmera em vaig passar un temps fotografiant tot el que se’m passava per davant”, confessa. “Però em vaig començar a centrar en el retrat, doncs m’agrada captar expressions, i poc a poc vaig entrar en el món de les models i vaig comprovar que realment era el que mes m’agradava fotografiar”. I així hem arribat a la seva versió de Romeu i Julieta que avui presentem i que ben aviat s’exposarà al Castell de Mediona.

Si li demaneu què és per a ella la fotografia, us contestarà que no pot expressar-ho amb quatre paraules: “És una emoció constat cada vegada que agafo la càmera entre les meves mans, és una màgia que em fa sentir bé, em dona energia i sento com tot gira a un entorn positiu… sabent que en cada clic hi ha un instant que no tornarà a passar i que jo, en aquell moment, he captat per a sempre més”.

(I, com us deiem fa un any, fins aquí només un petit tast de la elaboració i el resultat de l'obra d'Àngels Solans. Si en voleu més, acosteu-vos a partir del 4 de setembre al Castell de Mediona per contemplar-la en directe o furgueu per Internet. Aquí teniu un parell d'adreces:

http//www.solanfotos.net
http//angiefotografia.com

... i si voleu fer-li qualsevol consulta, la seva adreça electrònica és: fotosolan@hotmail.com)

EXPOSICIÓ D'AQUAREL·LES D'ENRIQUE ESTEBAN

2011-05-20T17:05:00.011+02:00

Aquest cap de setmana, el Castell de Mediona obre les seves finestres més lluminoses per acollir les aquarel•les d’Enrique Esteban. Els que el coneixen diuen que la seva pintura, alegra i realista, transmet la pau i l’harmonia que l’autor porta a dins. I a ben segur que diuen bé, perquè aquests són els sentiments que desperten les obres d’un artista autodidacta que ha trobat en els pinzells i els colors la manera d’acaronar els paisatges rurals i els racons dels pobles que tant l’agraden.

Així ens acosta la seva mirada personal sobre l’entrada al Castell i la portalada de Santa Maria de Mediona, els paisatges que envolten la fortalesa i els camps ajaguts sota el barranc de Ginoles, l’església de Sant Joan de Mediona, els carrerons del poble antic i el camí dels rentadors... Tot plegat al costat d’imatges que ens porten a d’altres llocs banyats per la mar o a temps passats pels que navegaven vaixells a vapor, a Cotlliure, a la Catalunya Nord, o fins a terres aragoneses, a salts d’aigua que ell va trobar encara més lluny o a les fruites que dormen damunt la taula parada.

Aquest és el recorregut de llum i color que us proposa Enrique Esteban i Samaniego, un aquarel•lista que s’ha format a si mateix en aquest art i que ara ens el mostra al Castell de Mediona. La seva exposició s’acompanya amb uns olis de Maite Domingo, també autodidacta, que ha escollit aquesta tècnica per expressar l’amor que sent per la natura.

Amb aquesta nova exposició, el Castell de Mediona continua endavant pel camí recorregut des d’ara fa ja uns 14 anys, obrint les seves portes per acollir les diferents activitats artístiques i artesanals. D’aquesta manera, els creadors i creadores en totes i cada una de les expressions culturals (pintura, escultura, ceràmica, poesia visual, treballs en tela o fusteria, antiguitats i brocanteria...) han trobat i segueixen tenint en els espais del castell un lloc per mostrar les seves obres.

D’altra banda, aquesta iniciativa dona als amics i visitants del conjunt medieval l’oportunitat e gaudir de variades manifestacions artístiques, fent del Castell de Mediona un punt de trobada amb la cultura. L’exposició d’Enrique Esteban serà visitable des d’aquest diumenge, dia 22 de maig, fins al 3 de juliol, en la galeria situada al pis superior de l’església de Santa Maria de Mediona, dins del conjunt medieval.

Dissabtes, diumenges i dies festius, l’horari de visites serà d’11h. del matí a 2h. del migdia i de 5h. de la tarda a 8h. del vespre. Per visites en dies feiners, cal trucar al telèfon 93 898 57 01.

50 JOVES EVANGELISTES VISITEN EL CASTELL

2011-02-06T21:33:00.001+01:00

Mig centenar de joves seguidors de la religió evangelista visitaren el passat dissabte 5 de febrer el castell. Aquesta activitat s’emmarcava dins de les organitzades al voltant de les jornades de convivència que van realitzar en una casa de colònies pròxima a Mediona. En el grup hi havia gent de Paraguai, Colòmbia i altres nacions llatinoamericanes, també de Canadà i els EUA, així com de diferents països europeus, de la resta de l’Estat i de casa nostra. En el seu recorregut per la fortalesa van conèixer la Torra Grossa, les antigues cavallerisses del segle XIII –reconvertides després en celler— i l’Església de Santa Maria de Mediona.

CALÇOTADES, EXCURSIONISTES I TEMPLERS ES TROBEN AMB EL BAFUMET DE MEDIONA

2011-02-04T19:26:00.008+01:00

Diuen que els templers el varen col•locar damunt l’arcada per que funcionés com una mena de stop. Se suposa que cap allà el segle XIII, quan al castell s’hi accedia per aquella portalada, tothom sabia el que la màscara representava: era el bafumet, una imatge probablement satànica que qualsevol que arribés a Mediona hauria de reconèixer. I també faria bé d’escoltar la seva advertència: “Ull, que d’aquí cap dins us esperen els cavallers de l’ordre”. Ells van marxar quan el vent de la història se’ls va endur d’aquí, però la cara del dimoni va quedar esculpida en pedra a l’antiga entrada de la fortalesa. La gent que avui la travessa no sembla tenir-li cap mena de por. Ben al contrari, la imatge que abans aturava als vianants ara atrau visites molt variades: des dels que no es deixen espantar per ella quan toca fer una celebració al celler fins als que venen expressament a veure-la, passant per aquells que s’interessen pel seu significat quan hi topen en mig d’una excursió per les muntanyes penedesenques. De tot plegat va haver-n’hi una mica el passat cap de setmana:

70 ANIVERSARI AMB CALÇOTADA AL CELLER

Al voltants de l’any 1226, els templers van edificar un estable per donar aixopluc als seus cavalls. Quan cavalls i cavallers van abandonar definitivament la fortalesa militar, el segle XVII aquell espai va ser adequat com a celler. Amb el pas del temps ha experimentat moltes reparacions i diferents reformes per adaptar-lo a usos diversos. I així, ben viu, ha arribat fins als nostres dies. El passat disabte, dia 1de gener de 2011, va acollir la celebració del 70 aniversari d’una persona vinculada a Mediona. La seva família, basca i catalana, va passar sense cap mena de por per l’arc que vigila el bafumet per commemorar la data amb una bona calçotada a l’antic celler del castell. Després de bufar les espelmes, una mica d’història a la vora del foc, tot comentant el vell significat de la màscara satànica i l’evolució de l’estança que ella custodiava. Per acabar, una visita a l’església per veure la imatge del Sant Crist de Mediona, conèixer les diferents teories sobre l’origen del nom d’aquest lloc i escoltar la llegenda de la mà que apareix en una rajola de la capella. Per molts anys!

LA COLLA EXCURSIONISTA DE VILANOVA

El diumenge 30 de gener, el bafumet va rebre la visita de la Colla Excursionista de Vilanova del Camí. Al cap davant d’aquesta sortida figuraven Josep Balada, Marcel•lina Granados i Jaume Sayós. I tot llegint la descripció que d’ella feien en el fulletó del grup, queda clar que algun d’ells tenia un motiu especial per encaminar als seus companys i companyes cap aquest racó de món: “Començarem l’excursió a Sant Joan de Mediona –anunciava el seu programa--. Pujarem a la Muntanya del Marquès i, rodejant el Turó de les Clivilleres, arribarem a la urbanització de Can Verdaguer, creada a redós de la masia del mateix nom, on va néixer el meu avi, Joan Balada i Claramunt, l’any 1904. A continuació visitarem el Castell de Mediona (...) I així ho varen fer: cap allà les onze del matí, 53 membres de la colla vilanovina arribaven a la plaça del castell. Després de recuperar forces amb els cafetons i algun que altre xarrup de ratafia casolana, encara va quedar temps per donar una ullada al celler i escoltar unes breus explicacions sobre la història d’aquell espai i saludar la cara del dimoni que antigament rebia als visitants que s’acostaven a la fortalesa. No era cosa d’entretenir-se massa, perquè l'excursió havia de continuar fent via cap a les fonts de Les Deus, a Sant Quintí, punt final de la caminada. Així doncs, moltes de les preguntes dels més interessats quedaren, de moment, sense resposta.... tot esperant la seva tornada al castell, sense preses, per fer completar com déu mana la visita guiada.

TEMPLERS DEL SEGLE XXI

Celebracions, excursions, visites culturals... Fins aquí res tan extraordinari com per sorprendre a un bafumet que, al llarg dels gairebé vuit segles que ja porta damunt l’arcada del celler, les deu haver vist de tots colors. Però si alguna imatge pot fer rodar el cap a una màscara de pedra segurament és la que el darrer cap de setmana es va passejar pel Castell de Mediona: ni més ni menys que un templer, amb casc, capa i espasa, equipat el més fidelment possible com aquells cavallers que, el segle XIII, van arribar a aquesta fortalesa quan el compte Guerau IV de Cabrera es va fer membre del seu ordre. Un ordre poc després dissolt a sang i foc pels que envejaven o temien el seu creixent poder. Amb els seus dirigents cremats a la foguera, els seus grans bens arrabassats per les monarquies i la seva organització proscrita pel Vaticà, els templers van desaparèixer de la superfície de la Història. Però no varen aconseguir escombrar-los del tot: d’alguna manera, els seus misteris seguiren fascinant generació rere generació, fins arribar als nostres dies. No són poques les persones que avui ressegueixen el rastre dels antics cavallers allà on, com és el cas de Mediona, ells deixaren les seves petjades. També sorgeixen iniciatives per recuperar el seu llegat i reviscolar l’ordre, com la de la “Orden Católica Española del Temple”. El seu “prior” és Jaume Mestres i Capitan, qui, acompanyat d’altres membres d’aquesta organització templera va visitar el castell el passat diumenge 30 de gener de l'“anno templi DCCCXCIII”, com ells dirien. Recorregut complet per la història de la fortalesa, l’església, la Torre Grossa i, per descomptat, la construcció que se’ls atribueix: les antigues cavallerisses del segle XIII, reconvertides més tard en celler, que a l’arcada encara conserven la màscara satànica que els templers col•locaven a l’entrada dels edificis que ocupaven. El moment va ser aprofitat per fer una sessió fotogràfica en diferents racons del castell amb l’aspecte que entre aquestes mateixes pedres podien haver tingut els cavallers d’aquella època. Per acabar, una bona calçotada seguida carn a la brasa amb allioli del de debò i de cava que no en falti, que de tradicions cada temps en té les seves.

Si hom li preguntés sobre la vida que passa sota la seva mirada, això seria només un petit tast del que el nostre bafumet podria explicar avui. Si les pedres parlessin, és clar. O si, parlant a la seva manera, algú les sabés escoltar.

EL MISTERIÓS CAS DE L'ARMILLA LLAMPANT

2011-01-26T23:17:00.005+01:00

Diumenge 23 de gener de 2011. Després d’una nit glaçada, el dia es lleva net i clar. Malgrat el sol que ja fa estona il•lumina els turons, quan sonen les nou del matí el termòmetre encara marca només tres graus sota zero. Cap allà l’est, sords i afortunadament llunyans, ressonen uns trets. A l’altra banda del congost de Mediona, just davant la plaça del castell, un home esporga les oliveres ara plantades a les antigues vinyes de Santa Anna. Des d’aquí estant, sembla haver-se equipat força bé per fer la seva feina al mig de la muntanya, sense cridar massa l’atenció ni patir de més per la fredorada: capell negre al cap, roba de treball color verd fosc i... per damunt, una llampant armilla que balla entre el taronja elèctric i el vermell encès.

Per què, aquesta armilla llampant, a l’hora d’esporgar oliveres a unes velles vinyes solitàries penjades sobre el congost de Mediona? Pel cantó de Sant Quintí se senten uns quants trets més: tres, quatre, i hom diria que cada cop espeteguen més a prop. Serà per això, per evitar que un caçador despistat no el confongui amb un ànec o amb un senglar, que el bon treballador s’ha guarnit de taronja elèctric i vermell encès? De cap manera: deu ser per una altra cosa. Perquè si no, per la mateixa raó caldria començar a preguntar-se quina mena d’armilla haurien de portar tots els que, en època de cacera, viuen, treballen o simplement passegen per la muntanya.

Fora bo reclamar-ne una d’especial pels que al mig de la muntanya hi viuen tot l’any i no només els quatre dies que alguns hi surten a cremar pólvora. I una pels boletaires de cada temporada, i una altra pels ciclistes de cap de setmana, i una més pels escaladors, i una de familiar per pares i mares que porten als seus fills i les seves filles a conèixer plantes i animalons, i no deixem sense als qui de tant en tant fan una excursió cultural pel camí ral, i ... I, donat el possible abast d’una bala disparada des de l’altre cantó tant proper d’aquests penya-segats, no seria també prudent incorporar l’armilla llampant al vestit de la núvia que s’arrisqués a casar-se a Santa Maria de Mediona un diumenge de batuda? I si una colla vol fer al castell la seva calçotada abans de que es tanqui la veda, hauria de portar-la també damunt del pitet?

Això no pot ser, direu; això és una exageració. Així que, si el nostre home va a esporgar oliveres guarnit amb una armilla entre el taronja elèctric i el vermell encès, no deu ser, a ben segur que no, per por dels caçadors: serà per una altra cosa. Encara que, ben mirat i des d’aquí estant, la seva s’assembla prou a les armilles que els caçadors calcen en dies de batuda. Tant llampant com las que ells duen sobre la roba verda de camuflatge (?) quan es planten, amb l’escopeta carregada, justament al mateix lloc on ara el nostre home treballa.

Serà per evitar que algun esporgador els confongui amb una olivera que els caçadors sempre les duen posades quan venen a disparar des de les velles vinyes de Santa Anna? L’armilla serà per que cap boletaire no els prengui per un rovelló, per que els ciclistes no els atropellin, els escaladors no els encordin, els passejants no els trepitgin sense voler? No serà, més aviat, per que ells sí que són conscients de la necessitat d’identificar-se ben clarament al mig de la batuda, del perill que evidentment representa bellugar-se sense armilla per allà on hi ha gent amb escopetes carregades i el dit a punt de prémer el gallet, del risc que, en definitiva, comporta anar per la muntanya quan aquesta es converteix en l’escenari de les seves caceres?

Tampoc seria gaire estrany, doncs, que si algú volgués o tingués que compartir amb ells aquest escenari prengués les mateixes precaucions que sempre prenen els caçadors. Ves a saber si, al cap i a la fi, no va ser aquesta reflexió tan assenyada la que el diumenge 23 de gener de 2011 va dur al nostre bon treballador a guarnir-se d'una manera extraordinariament cridanera per anar a esporgar oliveres a les antigues vinyes de Santa Anna. Però si tot estirant el fil de l’armilla arribéssim a aquesta conclusió, una de dues: o bé quan està oberta a la cacera caldria prohibir l’accés a la muntanya de tothom que no vagui equipat amb la seva armilla ben llampant, o bé algú hauria de començar a preguntar-se si una activitat perillosa com la cacera pot seguir permetent-se en una muntanya oberta a tothom, dugui o no armilla llampant.

BON NADAL

2010-12-22T22:29:00.002+01:00

LA RIERA BEN VIVA (1)

2010-10-20T22:46:00.021+02:00

En la seva darrera edició, l’informatiu municipal de Mediona publicava la imatge d’uns aneguets nedant a les aigües de la riera. Segons la revista, les fotografies, captades des d’un telèfon mòbil, eren una mostra de “com la riera està més viva que mai”. La nota comentava que, “malgrat el incivisme d’uns pocs” que hi llencen coses, “si hi vas a primeres hores del matí i tens una mica de paciència, pots descobrir entre la vegetació natural un munt de vida”. Després de subratllar el bon estat de salut de la riera, la redacció acabava amb aquest bon desig: “Per molts anys!” (Informatiu Municipal de Mediona, núm. 26- juliol 2010).

Un desig compartit pel Castell de Mediona, estretament lligat a aquesta riera que va marcar els seus orígens com a fortalesa de frontera: va ser precisament per vigilar el pas natural obert per l’aigua que fou bastida, per musulmans o cristians, ara fa ja més de mil anys. Per la riera ha vist passar tota la seva història i encara avui continua observant a totes hores, des de les primeres del matí fins les últimes de la nit, el que arriba o fuig pel vell camí que ressegueix la llera.

Així, en arribar l’època de cria veu com els ànecs acabats de néixer aprenen a nedar al petit embassament de La Presa, al gorg de sota l’església o al pèlag que es forma davant el barranc del Duc, allà on hi havia hagut la passera de l’antic corriol de Sant Pere Sacarrera. Després els veu créixer.... i aixecar el vol esverats quan un exèrcit de quads i motos a escapament lliure s’embussa just a sota les velles muralles del castell o travessa els tolls esquitxant a tort i a dret: els mateixos tolls on algú amb un telèfon mòbil va fotografiar els aneguets nedant.

I més tard encara, el Castell els contempla volant en estol, tornant a dibuixar pel cel del capvespre el traçat de la riera, ara amunt cap a Sant Joan, després avall en direcció a Sant Quintí... Això si, en aixecar-se la veda, un caçador d’aquests que acostumen a disparar des dels turons de Santa Anna, no acaba d’un tret amb la seva volada... i amb una imatge de la riera “ben viva”, que, en aquest cas, malauradament, no haurà durat “molts anys”.

Això, desgraciadament, pot passar qualsevol dijous o diumenge d’aquells que el calendari dels caçadors té marcats amb pólvora i plom. Pels quads i les motos, en canvi, no hi ha veda que valgui i passen qualsevol dia de l’any, encara que molt preferiblement els caps de setmana. Un bon exemple en serien aquestes fotografies preses el passat 14 d’agost des de la mateixa terrassa del castell. En elles es poden veure les motos sortint del congost, després de fer uns centenars de metres pel mig de la llera, i perdent-se en direcció a Santa Anna per un camí que, evidentment, no fa ni de bon tros els quatre metres d’ample que reclama la normativa vigent per a la seva circulació.

Si la imatge dels aneguets era una mostra de que la riera és ben viva, les de les motos ho son de que, malauradament, aquesta vida no només està amenaçada per el incivisme d’uns pocs que la prenen com abocador de la seva brossa particular. També ho és per alguns usos d’aquest espai natural i col•lectiu que són clarament contradictoris amb el desig expressat per la revista de l’Ajuntament: no podríem celebrar avui que les aus feréstegues tornin a criar-hi si això només fos perquè demà un vehicle motoritzat atropelli el seu hàbitat i un caçador les tombi d’una perdigonada des dels mateixos turons de la riera
Dit d’una altra manera: sense que qui pot i ha de fer-ho no es plantegi posar-hi remei, no tindria cap sentit que tots plegats ens felicitéssim de la vida que, malgrat tot, encara hi ha a la riera. (I com que el tema dona per a molt, si voleu, en seguirem parlant)

CASTELL A L'AIRE

2010-10-18T21:52:00.004+02:00

El passat cap de setmana es va acomiadar de Mediona amb aquesta imatge espectacular: contra el cel ras del capvespre, un impressionant núvol s’encenia cap a l’Est amb els darrers raigs del sol ponent. Sembla que la imaginació popular va batejar aquestes formacions com “castells”, denominació que també fan servir els homes del temps. Podem dir, doncs, que el diumenge 17 d’octubre de 2010, sobre les set de la tarda, davant del Castell de Mediona va créixer un altre castell... a l’aire. La seva construcció va aguantar una estona, suspesa a l’horitzó, allà on la riera s’esmuny en direcció a la Mediterrània. Desprès, fugisser, va començar a desfer-se com un pastís. I encara mes tard, la foscor de la nit se’l va empassar del tot. Avui dilluns, pel matí, no en quedava ni el rastre: és el que acostuma a passar amb els castells a l’aire quan bufa el mestral. Encara sort que ens resten un parell de fotografies fetes a corre-cuita. Potser podrien haver servit per il•lustrar el desenllaç apocalíptic que David Monteagudo va imaginar per a la seva novel•la Fin inspirada precisament en les seves estàncies en la antiga casa de colònies de Mediona i el paisatge que contemplava des de la terrassa del Castell. El quadre també aniria bé per inspirar metàfores sobre fortaleses de pedra que resisteixen el pas dels segles sobre el penya-segat i castells d’aire que omplen el cel rogenc només per un instant... i desapareixen en fer-se fosc. Però segurament això, ara, no toca, ficats com estem ja en el soufflé electoral. O sí?

UNA ESLLAVISSADA VA "TANCAR" EL CASTELL DURANT 24 HORES

2010-10-14T18:06:00.009+02:00

La forta pluja caiguda la nit del 9 al 10 d’octubre va provocar una esllavissada al camí d’accés al Castell de Mediona. Durant més de 24 hores, aquest fet va impedir l’entrada o sortida de vehicles al recinte medieval. La situació de relatiu aïllament va ser resolta a primeres hores del matí del dia 11, quan la brigada municipal de l’Ajuntament de Mediona va netejar amb una pala mecànica el munt de terra, pedres i arbres que bloquejava la pista cimentada.

Des del vespre del dissabte al matí del diumenge, sobre Mediona havien caigut més de 70 litres d’aigua per metre quadrat (segons els registres de pluviòmetres propers, ja que el del castell va superar amb escreix la seva capacitat màxima). Aquesta pluja intensa i continuada va provocar el despreniment d’una part del talús que queda a sota de la mitja rotonda que facilita la maniobra d’entrada al castell des de la via asfaltada que uneix Sant Joan amb Sant Quintí, tot passant per les urbanitzacions Can Verdaguer i Monterrey Parc.

UN DIUMENGE “AÏLLATS”...

La terra esllavissada va formar un tap de més de dos metres d’alçada al començament de la baixada que duu al Castell, de manera que es feia impossible accedir a ell amb vehicles. Això va obligar a les persones que tenien prevista la seva visita al recinte a deixar els seus cotxes a la rotonda de dalt i arribar-hi caminant, després d’esquivar l’esllavissada per la vora del barranc. Alguns d’ells van fer-ho fins i tot amb un carretó per a infants, de manera que les dificultats no van aturar completament l’activitat al recinte medieval.

Els que, malgrat tot, van decidir acostar-se al Castell, aquell dia van haver-ho de fer des de la banda de Sant Quintí per l’entrada del quilòmetre 18 i aprofitant el pont que creua la riera per la fàbrica d’El Canigó. Pel cantó de Sant Joan, la comunicació rodada havia quedat totalment interrompuda després de que la riuada fes malbé la passera d’El Molí. La pista asfaltada també era tallada per la caiguda de diferents pals del telèfon.

A Mediona, la humitat acumulada en diferents punts de l’edificació va fer que algunes zones de l’antiga rectoria restessin sense electricitat fins la tarda del diumenge, però afortunadament aquest problema va quedar resolt abans de fer-se fosc. No van caldre, doncs, les espelmes que alguns esperaven encendre per donar un toc més d’aventura a la seva visita al Castell. Tampoc va mancar el pa del dia, ja que els amics de l’Obac van fer la volta per Sant Quintí a fi de portar-nos-el fins la “frontera” de l’esllavissada. I així, amb més o menys emocions, el 10 del 10 del 2010 Mediona va anar passant el seu dia “d’aïllament”.

... I EL DILLUNS, “ALLIBERATS”

Les dimensions de l’obstacle que bloquejava l’accés al recinte medieval feien molt difícil eliminar-lo manualment, motiu pel qual el mateix matí del diumenge va comunicar-se el problema a l’Ajuntament de Mediona. L’alcalde Servand Casas, que en aquells moments estava realitzant una inspecció personal dels danys causats per l’aiguat en diferents llocs del municipi, va rebre la informació de l’esllavissada del camí del Castell i va assegurar telefònicament que el problema seria resolt el més aviat possible.

A primeres hores dilluns dia 11 d’octubre, la brigada municipal, utilitzant una pala excavadora, començava a remoure el munt de fang i brossa que havia bloquejat l’accés al recinte. Amb ella arribaren també els regidors d’Obres i d’Emergències i Medi Ambient, Casimir Ventura i Rafa Aguilar, respectivament, que abans del migdia podien donar aquesta feina per acabada: amb la neteja de la pista cimentada, el pas de vehicles al castell quedava novament obert unes 24 hores després de l’esllavissada.

La vida de Mediona tornava, doncs, a “rodar”. Ho feia, però, amb una certa desconfiança, tot sentint el bram de la riera pel congost, contemplant els núvols que seguien tapant el cel i escoltant a la ràdio cada hora la previsió del temps per a les properes hores. Els primers en rebre la notícia de “l’alliberament” del Castell varen ser els membres d'una família de Torrelavit que, des de feia ja molt de temps, tenien planejada una celebració al celler de Mediona: eren les noces d’or dels seus pares, que es varen casar precisament el dia del Pilar de 1960... sense poder imaginar que, cinquanta anys més tard, un temporal de pluja escombraria Catalunya al voltant del seu aniversari.

AMB L’AI AL COR

“Des del diumenge que vivim amb l’ai al cor”, comentaven. Si el dilluns ells respiraven alleugerats al saber que ja s’havia “alçat el setge” i que aquella mateixa tarda podien portar fulles i rams per guarnir les taules, el Castell encara no estava tranquil del tot: què passaria amb la segona tongada de pluges que s’anunciava? Quines noves malifetes farien al ploure sobre mullat? Tornaria la humitat a trobar aquell misteriós cable mig pelat que fins ara cap electricista ha sabut trobar? I, sobre tot, per on sortiria tanta aigua caiguda del cel quan la terra ja no la pogués entomar?

Potser cal viure a Mediona i ser-hi també quan hi ha tronades per saber que, quan la terra ja és completament amarada i l’aigua arriba a la roca sobre la que es varen edificar les diferents construccions del Castell, aquesta acaba filtrant-se per les parts inferiors del conjunt: l’església, el celler... Els que van enrajolar-lo als anys 70 no tenien perquè endevinar-ho, si una pluja forta i continuada no venia a ensenyar-los-ho precisament mentre treballaven a la seva obra. Probablement per això, quan aquest espai va ser recuperat per a l’antiga casa de colònies, no es va pensar en fer un desaigua en el que havien estat les quadres de la fortalesa.

De manera que ara hi tenim un sòl impermeable, incapaç d’empassar-se les filtracions que brollen des de la roca i sense sortida per l’aigua que hi vessa sempre que plou massa. Com altre cop començava a fer el dilluns al vespre. I així va seguir, poc a poc però sense aturar-se, durant tota la nit: en total set litres per metre quadrat més que afegir als setanta llargs caiguts 24 hores abans. Prou aigua com que per que la penya comencés a suar i a mullar les rajoles del celler sota les taules ja parades.

FINAL FELIÇ AMB UN PARELL DE LLIÇONS

Afortunadament, el temps va perdonar i, a primeres hores del matí, ja havia deixat de ploure: mai millor dit allò d'"estreny, però no ofega"! Les filtracions van anar escorrent-se i cap allà migdia pràcticament s'havien aturat del tot. De manera que, en arribar el moment, la família de Torrelavit va poder baixar amb els seus cotxes per l’accés reobert del Castell, va poder celebrar les noces d’or dels pares a una església sense bassals i dinar tots plegats a un celler que feia goig amb les seves rajoles eixutes.

Final feliç, doncs, per una festa que va durar fins al vespre i que va deixar al Castell un parell de lliçons. Primera: que cal posar immediatament fil a l’agulla per dotar al celler d’un sistema de drenatge, encara que sigui provisional, sense esperar la realització del gran projecte de restauració del conjunt medieval. Segona: que mentre la reforma general no arriba per posar-hi un remei definitiu, caldrà buscar algú, electricista o bruixot, capaç d’apedaçar aquest embolic d’instal•lacions sobreposades per reduir al mínim els eventuals problemes de llum. Només així Mediona podrà seguir acollint les activitats, com ara la celebració d’aquesta família de Torrelavit o els concerts a la capella, que avui continuen donant vida a un lloc amb més de mil anys d’història.

I, per acabar, igual que hom rondina quan les coses no rutllen, ara cal felicitar qui fa ben feta la seva feina: des d’aquí, el nostre reconeixement a l’Ajuntament de Mediona per la seva ràpida i eficient actuació de cara a resoldre el problema de la esllavissada en el camí d’accés al Castell.

ÀNGELS SOLANES CAPTA ELS COLORS I ELS DETALLS DEL CASTELL DE MEDIONA

2010-09-26T18:52:00.021+02:00

Més fosques o molt lluminoses, tan alegres o potser un pel tètriques, panoràmiques o detallistes, moltes i molt variades són les imatges que del Castell de Mediona ens donen els fotògrafs i les fotògrafes que el prenen com a motiu del seu treball. Avui us presentem la magnífica feina d’Àngels Solanes i Sánchez, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia i veïna de Torrelavit. Signa la seva obra com “Angie”, sobrenom que, segons ella mateixa explica, “ve donat des del món de la xarxa”, i molts amics ja la coneixen i li duen d’aquesta manera. També hi ha una altra raó, que potser té a veure amb la música dels Rollings: “Quan jo era joveneta, la meva mare moltes vegades hem cridava així”, recorda. “I quan em va tocar posar-me un nik, no se’m va ocórrer cap de millor”.

Aficionada a la fotografia des de ben jove, tot just als 18 anys va poder tenir a les seves mans una càmera rèflex analògica. Res no la va poder aturar ja per anar-se endinsant en el món de la imatge, amb esforç personal i de manera absolutament autodidacta. Així participa en alguns concursos fotogràfics, amb molt bons resultats, i fins i tot comença a fer reportatges per amics i coneguts. El festeig primer, després el casament i més tard l'arribada d'un fill, fan que la dedicació de l’Àngels a la fotografia vagi “una mica a la baixa”. Però un bon dia entra a casa seva una nova càmera rèflex, també analògica, amb la que reprèn la seva afició, enfocant-la ara bàsicament a temes personals i familiars: el nen, actes de l’escola i tradicionals, les vacances...

La seva entrada al món de la fotografia digital comença amb una petita compacta, “ i aleshores tot s’esdevé un altre historia… fer fotos i no patir pel revelat es tota una aventura!”, reconeix ara. Fins que arriba el moment, d’això ja fa gairebé tres anys en que va poder aconseguir una càmera rèflex digital: “ Molt senzilla, però que em dona moltes satisfaccions… res a veure amb la foto tradicional, i de nou s’ha de començar a investigar… i a aprendre!” Poc a poc va anar ampliant el seu equip amb nou material: flash, objectius, il•luminació... arribant fins i tot a muntar un petit estudi a la pròpia llar, del que surten els primers books, alguns reportatges amb models no professionals, retrats...

En els dos darrers concursos de fotografia Memorial Pere Ribé de Torrelavit ha quedat guanyadora de diversos primers premis en diferents temes i apartats. En quan a les seves exposicions, la més recent ha estat en el Restaurant Celler d’en Lluís de Torrelavit, sota el títol “ Blanc i negre, els colors interiors”. Aquest mes d’octubre de 2010 inaugura una altra exposició a Ubrique (Càdis ), que després serà presentada també a Granada, amb nou obres de format gran en blanc i negre.

Tasteu al bloc aquesta petita mostra de la seva obra, com un aperitiu de l’exposició que potser en un futur no massa llunyà Àngels Solanes i Sánchez podria oferir-vos a tots vosaltres des del mateix espai del Castell de Mediona. De moment, la seva darrera visita ens ha deixat l’alegria dels colors i la subtilesa dels detalls que la seva càmera va saber captar entre les pedres de la vella fortalesa medieval. Gaudiu de les seves imatges i, si en voleu veure més, les seves pàgines web són aquestes:
http://www.solsanfotos.net/
http://angiefotografia.com/La seva adreça electrònica per a qualsevol consulta : fotosolsan@hotmail.com

HOMENATGE A XILE DES DE CATALUNYA A CORRE-CUITA

2010-09-22T21:22:00.015+02:00

Dos-cents anys no es fan cada dia. Per això, abans que no se’ns passi del tot l’arròs, hem de felicitar Xile a corre-cuita. Ara fa dos segles que aquell país tan llarg i tan prim va conquerir la seva independència de l’imperi espanyol, un imperi tan ample i tan poderós que en ell, deien, no s’hi ponia mai el sol. Uns quants dies ens porta d’avantatge als que avui encara maldem per ser una nació lliure i capaç de decidir per si mateixa el seu futur. I, què carai, el seu present també. Vagi, doncs, des de Catalunya una forta abraçada al poble xilè, que un 18 de setembre de 1810 va obrir drecera en aquesta via que avui nosaltres volem transitar. Tan de bo en tot aquest temps alguna cosa haguem aprés tots plegats i ara ho puguem fer sense el patiment que aleshores va haver de costar. Però que ens dugui al mateix destí: la festa de la llibertat. I per començar a compartir-la des d’ara mateix, el dissabte 18de setembre de 2010 la bandera xilena va onejar, per unes hores, sobre el Castell de Mediona. Per això i per moltes coses més: pels moments difícils que la història més recent també ens ha fet compartir, per tots el catalans que un dia trobaren refugi a Xile i per tots els xilens que, anys més tard, tingueren que refugiar-se a casa nostra, fent el camí contrari però amb motius massa semblants. O pels somnis no menys compartits, quan a l’altre banda del món semblava obrir-se pacíficament una escletxa cap al futur, i el malson de l’endemà, quan un goril•la armat per un altre imperi ens feia despertar a tots amb el tronar dels canons. I això, ves per on, un 11de setembre: si és que, per compartir, amb el poble xilè compartim fins i tot la commemoració de les desfetes. Però això, com deia l’altre, ara no toca: ara és l’hora de la festa, pels dos-cents anys de la independència d’un país que la història ha fet el nostre germà... en això, germà gran. Un germà gran que, tot sigui dit, només ens va fallar quan la seva selecció no va eliminar a la selecció imperial que encara no deixa Catalunya jugar el mundial. Però quan un terratrèmol sacseja Concepción o quan la terra s’empassa un grapat de miners a Copiapó, Xile sempre ens ensenya com ha de reaccionar un país quan cal la seva unitat. Aixequem avui, doncs, la seva ensenya, que en ser de la de la llibertat és també la nostra. Per tot el que ja queda dit i encara una cosa més: sota quins color millors que els de l’estel de les cinc puntes sobre el blau del cel, del blanc de les neus andines i el vermell de la sang vesada pels patriotes o el roig de la flor nacional del copihue, com més un plagui avui d’escollir, quins colors millors que els de la bandera xilena, dèiem, per a celebrar sota d’ells el 18 de setembre tot brindant, “chicha en cacho” o cava en copa, per vosaltres i nosaltres, germans, tot mirant cap l’horitzó on, vulguin que no els imperis, més d’hora que tard, el seu sol es pon!

(Aquest humil homenatge estava escrit per a ser publicat al bloc del Castell el 18 de setembre de 2010. Malauradament, una tempesta d’efectes neocolonialistes va cremar-nos la connexió internàutica i fins avui no hem pogut arribar, encara que sigui a misses dites, a la cita històrica. Com diuen a Xile: “¡¡¡Viva Chile, mierda!!!”, encara que el nostre crit arribi una mica tard, però que arribi ben al fons!)

HOMENAJE APRESURADO A CHILE DESDE CATALUNYA

Doscientos años no se cumplen cada día. Por eso, antes de que sea demasiado tarde, tenemos que darnos prisa para felicitar a Chile. Ahora hace dos siglos que aquel país tan largo y tan flaco conquistó su independencia del imperio español, un imperio tan grande y tan poderoso en el que, según decían, jamás se ponía el sol. Unos cuantos días nos lleva de ventaja a los que todavía hoy nos esforzamos por ser una nación libre y capaz de decidir por sí misma su futuro. Y, qué carajo, su presente también. Vaya pues, desde Catalunya, un fuerte abrazo al pueblo chileno, que un 18 de septiembre de 1810 abrió un atajo en esta vía que hoy nosotros queremos transitar. Ojalá que en todo este tiempo algo hayamos aprendido todos y que ahora podamos hacerlo sin el sufrimiento que entonces costó. Pero que nos lleve al mismo destino: la fiesta de la libertad. Y para empezar a compartirla desde ahora mismito, el sábado 18 de septiembre del 2010, la bandera chilena ondeó, por unas horas, sobre el Castillo de Mediona. Por eso y por muchas cosas más: por los momentos difíciles que la historia más reciente también nos ha hecho compartir, por todos los catalanes que un día encontraron refugio en Chile y por todos los chilenos que, años más tarde, tuvieron que refugiarse en nuestra tierra, haciendo el camino contrario pero por motivos demasiado parecidos. O por los sueños no menos compartidos, cuando al otro lado del mundo parecía abrirse pacíficamente una brecha hacia el futuro, y la pesadilla del día después, cuando un gorila manejado por otro imperio nos despertaba a todos con el tronar de los cañones. Y eso, mira por dónde,
también un 11 de septiembre (fecha en la que, en 1714, Catalunya perdió su soberanía nacional): si es que, por compartir, con el pueblo chileno los catalanes compartimos hasta la conmemoración de las derrotas. Pero esto, como decía el otro (el otro sería Jordi Pujol, ex presidente de Catalunya), “ahora no toca”: ahora es la hora de la fiesta, por los doscientos años de la independencia de un país que la historia ha convertido en nuestro hermano… en esto, nuestro hermano mayor. Un hermano mayor que, todo hay que decirlo, sólo nos falló cuando su selección no eliminó a la selección imperial que no deja a Catalunya jugar el mundial. Pero cuando un terremoto sacude a Concepción o cuando la tierra se traga a un puñado de mineros en Copiapó, Chile siempre está ahí para enseñarnos como debe reaccionar un país cuando su unidad lo reclama. Levantemos, pues, su enseña, que al ser la de la libertad también es la nuestra. Por todo lo que ya queda dicho y por una cosa más todavía: ¿Bajo qué colores mejor que los de la estrella de cinco puntas sobre el azul del cielo, del blanco de las nieves cordilleranas y el rojo de la sangre vertida por los patriotas –o de la flor nacional del copihue, como hoy mejor les parezca--, qué colores mejores, decíamos, para celebrar bajo ellos el 18 de septiembre brindando, “chicha en cacho” o cava en copa, por ustedes y por nosotros, hermanos, mirando al horizonte donde, quieran o no los imperios, más temprano que tarde, su sol acaba poniéndose!

(Este humilde homenaje estaba escrito para ser publicado en el blog del Castell de Mediona el 18 de septiembre del 2010. Desgraciadamente, una tormenta de efectos neocolonialistas nos quemó nuestra conexión internáutica y hasta ahora no hemos podido llegar, aunque sea un poco tarde, a la cita histórica: “¡¡¡Viva Chile, mierda!!!

ARA ÉS L'HORA

2010-09-11T13:50:00.015+02:00

Ara digueu: "La ginesta floreix
i arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per a salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Varem mirar ben al lluny del desert,
davallàrem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

(INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Salvador Espriu,1965
Poema musicat i cantat per Raimon)

QUAN L'APLEC S'ACABA

2010-09-09T01:36:00.018+02:00

Diumenge 5 de setembre de 2010. Cap allà tres quarts de nou del vespre, hom s’asseu a la terrassa del castell, tot contemplant la nit estelada i escoltant el crit del mussol que ressona per la fondalada. Ja fa estona que han marxat els tres rectors de la missa concelebrada, un parell ben d’hora, perquè la parròquia els reclamava, i el tercer una mica més tard, al peu el canó fins que la festa ja era acabada. També han fet via l’alcalde del poble de dalt, acompanyat per bona part el seu equip de govern, i el del poble de baix, amb la seva colla. Cap a casa seva ha tornat la bona gent de Sant Joan, la de Sant Quintí i la de la resta de la contrada que havia vingut a resar, a dinar, a cantar o a escoltar la música, a mostrar la seva pintura o a admirar el quadres exposats, a xerrar o a mirar de fer-se escoltar, a veure o a ser vist o només a passejar i a celebrar... Per no quedar, ja no queden ni els bombers de La Llacuna ni els mossos d’esquadra ni els especialistes dels GRAE (Grups de Recolzament d’Activitats Especials dels Bombers de la Generalitat de Catalunya) ni tan sols els dos escaladors que tots plegats han vingut a rescatar de la roca foradada. Damunt una taula resten quatre ampolles buides, al costat de la font algú ha deixat tres gots de plàstic i aquí hi ha un cendrer ple de burilles apagades. A l’església cremen desenes d’espelmes enceses pels fidels i sota les voltes gòtiques de Santa Maria volen els quatre ratpenats que tan respectuosament penjats del sostre han seguit les cerimònies dels capellans i les refilades dels grups corals. Torna la calma, tornen els sons del silenci: l’aplec del Sant Crist de Mediona d’enguany s’acaba d’acabar.

I aleshores, tot contemplant els estels que brillen al cel i sentint els que punxen a la ronyonada, hom pensa en que potser ha arribat l’hora d’escriure la petita història d’un altre primer diumenge de setembre a comptar des d’aquell que, al 1743 –o des del 1771, segons la seva consagració al calendari oficial—va establir per aquesta data la festa major de Mediona. De dir, per exemple, que enguany, de gent, déu n’hi do, per als temps que corren. Això si, en quan a quantitat de gent, segur que l’assistència de l’aplec no arriba als nivells d’altres esdeveniments locals, però pel que fa a la qualitat de la participació no els te res que envejar: ja hem parlat de rectors, alcaldes i regidors, de cantaires i pintors, del bo i millor dels dos pobles que varen néixer a l’aixopluc d’aquest castell que ambdós tant s’estimen, de gent senzilla, riallera, amant de Mediona i del que Mediona significa, de la bona teca i la millor cultura, de la gent que, malgrat els vents que bufen de cara, cada any fa del primer diumenge de setembre la seva festa major. I així serà mentre ells vulguin que sigui: ni menys ni tampoc més, perquè les tradicions viuen tan sols si el poble les viu.

A LA TAULA D’EN BERNAT...

Cert és que, sigui per la data en que ha caigut enguany o pel nou calendari escolar de l’Ernest Maragall o perquè tots som ja un any més vells que l’any passat i quan no fa mal aquí fa mal allà, potser no van poder venir alguns dels que no hi faltaven mai. Però també és veritat que gent que no havia vingut a l’aplec ens els darrers catorze anys ho ha fet aquesta diada per retrobar-se amb un castell “molt canviat, aquest menjador, i el celler, quin goig que fa”. Això, doncs, pel que fa a la assistència. De les absències sonades, ves, cap a destacar. Segur que hi era algun diputat d’aquests que no ens fallen quan cal donar suport a les festes medionenques, però no va ser possible distingir-lo entre la multitud. Tampoc tenim notícies de que arribés cap felicitació signada pel molt honorable president de la Generalitat valorant l’esforç de Mediona per posar al dia una tradició amb més de 200 anys d’història, però això seria pel trasbals que la celebració de la diada sempre provoca en el correu que passa per la riera. I a ben segur que ho hi érem tots. Però a alguns dels que sempre falten ja no se’ls espera ni se’ls troba a faltar, que, com va dir l’altre, “a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no es comptat!”

Entre els que si hi ha proves documentals de que van ser-hi es fa difícil citar-ne alguns en concret, perquè n’eren uns quants i tots ben importants: el representant d’Omnium Cultural a l'Alt Penedès, intel•lectuals de Sant Quintí, destacats membres de diferents associacions culturals i socials de Mediona, gent implicada en la defensa del patrimoni i en la recuperació del camí ral... Amb ells i elles podies fer-la petar sobre les fases constructives del castell que tan bé coneixen, al voltant la diferència que hi ha entre el despotisme més o menys il•lustrat i l'autoritarisme pur i dur o sobre l'interpretació que la coral acaba de fer de la Cançó d’amor i de guerra . Però sense deixar per això de xerrar també amb la gent gran que se sap millor que ningú tots els recons de la fortalesa—“què m’has d’explicar, tu, a mí!--, amb l’avia sàvia, que demana sajolida i te de roca; amb mossèn Bonet, que et descobreix d’on va sortir la pica d’aigua que avui hi ha a l’escala del campanar; amb el jovent que, ai caram, no pensava que aquestes pedres tinguessin tanta història, la seva pròpia història... I així anar fent, que això és l’aplec perquè d’aquesta manera l’ha anat fent la gent que de debò s’estima Mediona.

EL RETORN, TOT COMENTANT LA JUGADA

I, com diu una vella cançó eivissenca, “arriba que tot s’acaba”, que es va fent fosc i la gent va marxant... Uns pocs, fidels a la seva defensa de les antigues vies de comunicació que foren l’origen de Mediona, ho fan a peu pel que queda del camí de la riera, tot cercant les velles roderes del carros, passant sota les restes del pou del glaç i desfent el trajecte que abans feien des de Sant Joan els portants del Sant Crist. N’hi ha que no estan per anar saltant de pedra en pedra: un, pobret, perquè de Ponent ha tingut que venir amb crosses per una operació del taló d’un tal Aquil•les; d’altres, pobrissons, perquè ara han d’arrossegar de tornada les neveres domingueres que s’havien portat des de Llevant... Ells i tots els valents que com ells han vingut amb cotxe malden ara per fugir del tradicional embús de cada any. I, com en el retorn dels aplecs d’abans, és l’hora de comentar la jugada i de que cadascú digui com l’hi ha anat a la festa. Tothom d’acord en hem tingut un dia fantàstic, amb un bon sol, poquet de vent i, de calor, no pas massa. Pel sermó caldria demanar als que van ser a missa, i del dinar tindríeu que parlar amb els que se’l van cruspir. Dels primers en podeu trobar molts, perquè l’església era ben plena, i en quan als comensals, omplien dues taules de les més llargues. Descartada l’arrossada per manca de quòrum al tancar-se el termini del dijous, el diumenge va deixar ben obert un debat digne d’un “banda ampla” entre els partidaris del xai al forn i els de la carn a la brasa. Per aquí comenten que el concert del sextet vocal Mezzos ha estat “genial” i algú lamenta que no hagi baixat –o pujat, segons des de quin poble es miri—més gent a escoltar-lo. Ningú deixa de dir la seva davant el debut de la coral de Mediona amb na Carolina com a nova directora i no falta qui, “com sempre”, s’ha emocionat amb la seva interpretació dels Goigs del sant Crist. Com s’acostuma a dir, èxit de públic i de crítica per a l’exposició d’en Josep Gual i les pintores de Sant Quintí: “Molt variada, per a tots el gustos”... encara que no per a totes les butxaques, i més d’un se’n va sense endur-se’n cap al saló de casa aquell quadre que volia comprar. I per aquells que no paren de dir que “tot això és política”, doncs si, potser si que una mica de política es xerrava en la processó que, poc a poc i bona lletra, començava a desfilar.

RESCAT A LA ROCA FORADADA

Fins que, cap allà les set, el gran camió dels bombers de La Llacuna entra per la baixada de Mediona, maniobra com pot a l’aparcament encara ple de vehicles, gira cua i finalment es queda aturat al bell mig del camí. El motiu, que un parell de joves escaladors –un noi i una noia de Barcelona-- havien trucat al 112 demanant que vinguessin a rescatar-los, perquè s’havien quedat penjats al peu de la roca foradada i no sabien com sortir d’allà: ni cap amunt, doncs l’antiga via que volien fer ja no estava ben equipada, ni cap avall, perquè no es veien amb cor de baixar per on havien pujat. Tampoc trobaven manera de fer-ho caminant, ja que consideraven “impenetrable” la xarxa de gínjols i esbarzers, coscolls, alzines i moltes punxes més que els tenia atrapats contra la paret. Encara que no corren perill –se’ls pot veure a peu pla, sopant alguna cosa de les seves motxilles— el seu neguit creix a mida que es va fent més fosc, perquè se’ls acabava el menjar, només els queda una mica d’aigua i tan sols tenen un frontal per il•luminar-se, segons ells mateixos van explicant a crits als bombers i les dotacions d’un parell de cotxes dels mossos d’esquadra que s’han sumat al rescat.

Afortunadament, un helicòpter dels GRAE que acabava de realitzar una altra operació semblant a la zona de Sabadell pot arribar abans no es faci de nit i, sense aterrar del tot, deixa sobre la roca una parella d’especialistes en rescats a la muntanya. Acompanyats per Jesús, veí de Can Verdaguer i escalador que coneix molt bé totes aquestes parets, decideixen baixar per una petita canal fins el lloc on es troben el noi i la noia, que finalment poden sortir pel mateix camí sense més dificultats que les plantejades per la brossa espinosa del sotabosc. A quarts de nou ja han marxat mossos i bombers. També ho han fet els endarrerits que quedaren bloquejats pel camió i els que més tard s’acostaren a Mediona per si podien ajudar en alguna cosa. Al castell només hi queda un cotxe: és el del Víctor i la Irene, els dos joves escaladors que durant unes hores han protagonitzat tota aquesta aventura amb desenllaç feliç. Tornen remugant de les guies amb ressenyes no actualitzades, prometent que mai més de la vida tornaran a ficar-se en un embolic semblant i assegurant que ja vindran un altre dia per fer les noves vies del sector del Final de Mediona, reequipades pel Bermu i amb els accessos ben clars i desbrossats.

Quan aquest cotxe fa el revolt de dalt i les seves llums es perden per la pista asfaltada de Can Verdaguer, l’Acani, la gateta del Castell, torna xino-xano cap a casa. Després de l’enrenou que durant tot el dia l’ha mantingut allunyada, això vol dir que, ara si que si, aquest aplec s’acaba. I aleshores hom pot seure a la terrassa per contemplar els estels del cel, escoltar els silencis de la terra i esperar que arribi el dilluns tot pensant que, si la gent que ha vingunt a compartir-la sembla que ha marxat contenta, la d'aquest primer diumenge de setembre de 2010 deu haver estat una bona diada per a Mediona, sí o què?

AQUEST DIUMENGE, L'APLEC 2010 US ESPERA A MEDIONA

2010-09-02T00:56:00.016+02:00

Aquest diumenge 5 de setembre teniu una cita amb la festa i la tradició, amb la música i la cultura, amb l'aplec de Mediona. Una diada que ja s'apropa als dos segles i mig d'història. Bon moment per a reviure-la amb el programa recollit en el cartell de la seva edició 2010, tot recordant també els detalls de les celebracions del passat.

L’origen de l’aplec del Sant Crist de Mediona cal anar a trobar-lo al diumenge 1 de setembre de 1743. Aquell dia, la imatge va ser traslladada de la capelleta que fins aleshores ocupava, davant la portalada de l’església de Santa Maria, a l’altar major del temple. Allà va ser venerada fins el dimarts següent, quan va quedar definitivament instal•lada en la nova capella que per a ella s’havia construït al costat de l’Evangeli. Uns anys més tard, el diumenge 7 de setembre de 1749, els fidels podien contemplar en ella per primera vegada el nou retaule daurat per Antico de Tiana, natural d’Igualada, en compliment de la promesa feta al Sant Crist en demanar-li que fes ploure en una època de dura sequera. Tot plegat va fer créixer molt la devoció a la imatge i la popularitat de les festes celebrades en el seu honor, que des de 1771 quedaren fixades al calendari per al primer diumenge de setembre.

Han passat ja 239 anys des d’aquell moment en que la festa major de Mediona fora instituïda fins l’edició d’enguany, que viurem aquest diumenge 5 de setembre de 2010. Dels aplecs més antics poca cosa en sabem, encara tot fa pensar que devien tenir un caràcter estrictament religiós. En el seu llibre Mediona: apuntes para una historia, mossèn Andrés de Palma ens explica que, a partir de 1771, es va celebrar cada any “con Oficio, música, sermón y Completas”. D’èpoques més recents ha quedat constància d’una diada molt concorreguda per la gent de la contornada o de la vella jurisdicció senyorial de Mediona, ja que aplegava a moltes persones vingudes de Sant Joan i de Sant Quintí, però també de Sant Pere de Riudebitlles i d’altres nuclis propers. Amb les aportacions d’algunes d’elles i la informació recopilada per l'Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona (AECCM) per a la seva exposició de l’any 2000 podem recuperar els detalls d’aquest passat.

MOMENTS DELS APLECS D’ABANS

EL CARRO AMB VELA.- Fins el 1962 no es va poder arribar amb cotxe fins a Mediona. S’hi anava a peu i els carros portaven les viandes. Aquest era un bon dia per que el carreter pogués lluir el seu carro. Es raspallava bé l’animal, posaven les estores i la vela, es carregava de viandes i, a sobre, portava la gent que no podia caminar.

PER LA RIERA.- Antigament, els carros i les tartanes pujaven des de Sant Quintí o baixaven des de Sant Joan pel camí que resseguia la riera. Encara es recorda que un any van enxampar una rierada que se’n va endur algun. També hi ha gent que recorda que els animals es lligaven a la part de fora del celler, que era la quadra de la rectoria.

ELS PORTANTS DEL SANT CRIST.- Després de la guerra civil espanyola, el Sant Crist, un cop restaurat, era portat el matí des de Sant Joan fins a Mediona. A la tarda era tornat en processó altra vegada a Sant Joan. Pel camí es resava el rosari i es cantava. Anys després, la imatge quedava a l'ermita de Sant Pere Sacarrera i des d'ella era portada a l'església del Castell per la diada de l'aplec.

ESPERANÇA.- El dia abans de l’aplec la gent estava pendent del temps que faria. Un dia amb tempesta suposaria un aplec dolent, a més de perillós per creuar la riera. Un any tingueren que fer nit a l’Obac.

EL FINAL DE L’ESTIU.- L’aplec es feia quan tots els pagesos ja havien batut el gra i abans de collir els raïms. Els dies s’escurcen, al vespre ja fresqueja i aviat la canalla anairà a l’escola.

LA PELA ÉS LA PELA.- L’aplec era un lloc on tothom mirava de trobar qui li pagaria millor allò que tenia per vendre. El comprador s’informava qui tenia necessitat de diners per comprar-li, a més baix preu, el carro que que ja no podia portar. El jornaler buscava feina per anar a collir a Sant Sadurní, doncs allà la verema es feia més aviat.

JOCS.- A l’aplec de Mediona, el joc més conegut era el les bitlles, en el que s’hi jugaven quantitats importants. Un bon jugador fou en Josep Cases, Magí.

FESTEIG.- L’aplec de Mediona feia de cloenda de les festes majors de tots els pobles veïns. Les parelles que havien començat a coneixer-se podien iniciar el festeig. Aquell dia, les noies es podien posar una mica de coloret i allargar una mica l’escot, descordant-se un botó.

LA PARADETA.- La paradeta de les begudes es col•locava a la terrasseta de la font, on hi havia l’antic safareig. En ella s’hi podien comprar refrescs i gasoses. Una de les ampolles portava com a marca la Torre Grossa del Castell de Mediona, amb el característic pi a dalt. A l'aigua també s'hi posaven a refrescar síndries i melons.

UN BON ÀPAT.- Després de la missa, les famílies es posaven sota una bona ombra, asseguts a terra o sobre una pedra, prop de la Font dels Capellans o bé al voltant del Castell, per a fer un bon àpat que, tradicionalment, consistia en una arrossada. Mentre les dones preparaven el dinar, els homes i els joves podien donar un passeig per la riera o anar a buscar un bon pom de te de roca.

ELS RECS.- Algunes de les famílies benestants del poble acostumaven a instal•lar-se per dinar a les feixes que quedaven a sota la rectoria, cap a la riera. Cap a elles baixaven també els recs i hi havia un espavilat que deixava anar l’aigua. Abans que aquesta arribés a apagar la foguera encesa per fer l’arrossada, el vailet corria avisar a la família, que, molt i molt agraïda, el convidava a dinar amb ells.

LA MIGDIADA.- Després d’un bon dinar, una dormideta era el millor. Des de feia molts anys, homes i dones sabien el lloc on tenien que anar a fer la migdiada per separat.

DEVOCIÓ.- Les dones solien encendre un ciri en honor del Sant Crist. El cap de família feia una donació a la bacina quan anava a adorar-lo. Els fidels demanaven al Sant Crist que el fill tornés de la mili o bé que l’esser estimat es guarís d’una malaltia. Se li portaven exvots al Sant Crist.

ELS RECORDS.- En el cas de Mediona, els records quedaven reduïts a unes postals o bé als goigs del Sant Crist. A partir de 1946 també es va vendre el llibre Apuntes para una historia, referit a Santa Maria de Mediona.

AMISTAT.- L’aplec era motiu de renovació d’amistats entre la gent dels diferents pobles de contornada, tothom conscient de que, si la salut els ho permetia, cada any es retrobarien a l’aplec de Mediona.

LA TOIA.- A la mitja part del ball, es subhastava un objecte decoratiu. Els fadrins feien colla per poder oferir-ne el màxim. La colla que se l’adjudicava tenia dret a triar el ball i ballar-lo amb la noia escollida. L’objecte se sortejava entre els nois que havien pagat, i el noi que l’hi tocava, el regalava a la seva xicota. De vegades, les colles estaven renyides i la pugna per obtenir la toia era considerable.

EL PETÓ ROBAT.- Hom explica que un aplec es el lloc on entre el ball, el joc i la gresca del retorn, quan la nit comença, el petó robat per ell, però desitjat per ella, deixa dintre del cor un record que mai ens deixarà.

EL RETORN.- Alleugerida la cistella, ben menjats i ben beguts, alegres per la música i el ball, els membres de les diferents colles, que es feien segons les edats i els gustos, discutien durant tot el retorn sobre les experiències viscudes per cadascú en el dia de l’aplec.

Editat pel CASTELL DE MEDIONA amb informació recopilada per l'Asociació d'Estudis Científics i Culturals de Mediona (AECCM) i fotografia cedida pel Grup de Recerques Històriques de Sant Pere de Riudebitlles (GRH).

EL DIUMENGE 5 DE SETEMBRE, CONCERT DE MEZZOS AL CASTELL DE MEDIONA

2010-08-30T23:05:00.017+02:00

La música ha acompanyat sempre les celebracions de l’Aplec de Mediona. Des de la que sonava solemne sota les voltes gòtiques de l’església a major glòria del Sant Crist fins la que baixava de la “glorieta” per acompanyar les sardanes que es trenaven a la plaça, des de les corals que fan bona la famosa acústica de la capella fins la música popular que convida a festejar als joves, i potser als que ja no ho són tant... Clàssica o jazz, simfònica o de grallers, la banda sonora d’aquests ja prop de dos segles i mig d’aplecs ha deixat en la memòria acords i records per a tots els gustos. El proper diumenge 5 de setembre, aquesta pàgina fonamental de la festa major d'enguany l’escriurà el grup vocal Mezzos, que a les 5 de la tarda, a l’església de Santa Maria de Mediona, ens oferirà el seu concert amb el següent programa:

Primera part
A capella

MÚSICA DEL SEGLE XVI
Soleta so jo ací ..................................... Anònim s.XVI
Cançoner d’Upsala
Si tus penas ........................................... Guerrero, Francisco
Trut avant il faut boire ...................... Richafort, Jean
Sur le joli jonc ...................................... Willaert, Adrian
Vesame y abraçame ............................. Anònim s.XVI
Cançoner d’Upsala
MÚSICA TRADICIONAL CATALANA
La filadora ............................................. Arr. Josep Baucells
Muntanyes regalades .......................... Harm. A.Ros-Marbà
En Pere Gallerí ...................................... Harm. Xavier Sanz
Rossinyol ................................................ Harm. Jean-Baptiste
Ton pare no té nas ............................... Harm. Baltasar Bibiloni

Segona part

MÚSICA GOSPEL
Acompanyament instrumental: Jordi Castellà, pianista

Steal away ....................................Brian Trant
Barbershop Blues .......................Saundra Berry Musser
He had to run ..............................John Hoybye
The gospel train .........................Gwyn Arch
Joshua fit the battle.................Ken Burton
Mister Sandman .........................Pat Ballard

LES SIS VEUS DE MEZZOS
Mezzos és un grup vocal format per sis noies amb una llarga experiència en el món coral: Isabel Badia, Neus Garravé, Ester Llopis, Montserrat Mestre, Rosa Puig i Teresa Puig. Totes elles són o han estat membres d'alguns dels cors més rellevants del país, com l'Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música, el Cor Lieder Camera, el Cor Madrigal, el Cor Vox Alba, el Cor de Cambra de l'Auditori Enric Granados de Lleida i la Coral Ginesta.

A finals del 2009 van decidir crear el grup Mezzos per experimentar i gaudir dels diferents repertoris a veus blanques. Un dels trets curiosos de la formació és que les sis veus són de registre mig, és a dir, mezzosopranos. Per aquest motiu les cantants es van alternant les veus. Aquest fet és el que ha donat nom al grup.

JORDI CASTELLÀ AL PIANO
A la segona part del concert, dedicada a la música gospel, les sis veus del grup Mezzos seran acompanyades al piano per Jordi Castellà. Nascut a Cervera el 1980, Jordi Castellà inicia la seva formació musical al Conservatori d'aquesta mateixa ciutat, finalitzant els estudis superiors de piano al Conservatori Superior de Música de Barcelona, sota el mestratge de Jordi Vilaprinyó, obtenint les màximes qualificacions. Des de llavors, realitza estudis de postgrau amb el mestre Miquel Farré. En la seva formació trobem també noms de prestigi com Sofia Puche, Ramon Coll, Anna Barutti, Stanislav Pochekin, Manel Camp, Antoni Besses, Ludovica Mosca, entre d'altres.

Ha actuat en sales tan emblemàtiques com el Palau de la Música Catalana, L'Auditori de Barcelona, el Gran Teatre del Liceu, l'Auditori Enric Granados de Lleida o la Fundación Juan March de Madrid. Ha ofert recitals en diferents festivals internacionals, com són el de Torroella de Montgrí o el de l'Auditori Pau Casals. Algunes de les seves actuacions han estat enregistrades o emeses en directe per importants mitjans de comunicació com Ràdio Nacional d'Espanya.

En l'apartat de música de cambra, destaquen les seves col•laboracions amb Toni Marsol, Josep Ferrer, Jaume Cortadellas, Josep Fuster, entre d'altres. Pel que fa a l'orquestra, ha actuat sota la direcció de Manel Valdivieso, Ernest Martínez-Izquierdo, Carl Davis, Josep Pons, Alfons Reverté i Salvador Brotons, en formacions com l'Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i l'Orquestra Nacional de Lituània.

Jordi Castellà és també guanyador dels concursos Joan Massià de Barcelona, Joves Intèrprets de Vilafranca del Penedès, d'interpretació de J. S. Bach de Sant Cugat del Vallès i Música Viva de Cervera. Actualment combina la seva activitat concertística amb la docent al Conservatori Professional de Música de Cervera. És també pianista de repertori del Cor de Cambra de l'Auditori Enric Granados de Lleida, que dirigeix Xavier Puig, i del Curs Internacional de Música Emili Pujol de Cervera.

LA CORAL DE MEDIONA CANTA ELS GOIGS DEL SANT CRIST

Dins el capítol musical de l’Aplec destaca també l’actuació de la Coral de Mediona, que durant la missa concelebrada de les 13.15 h. cantarà els tradicionals Goigs del Sant Crist. Amb la seva col•laboració, els cantaires fan reviure cada any a l’església de Santa Maria aquest element històric de la festa religiosa. Les estrofes dels goigs reflecteixen l’antiga devoció per la imatge, els precs que a ella dirigien els avantpassats en temps de sequera i la llegenda de la seva troballa per part d’un pagès que, tot treballant al seu hort, va donar-li un cop d’aixada al genoll de la cama dreta al cavar on el Sant Crist havia estat amagat sota la terra: tot un document cultural que podeu recuperar en directe aquest diumenge 5 de setembre gràcies a la Coral de Mediona.

PER L'APLEC 2010, EXPOSICIÓ COL·LECTIVA DE PINTURA AL CASTELL DE MEDIONA

2010-08-29T21:59:00.014+02:00

EL DIUMENGE 5 DE SETEMBRE S'INAUGURA LA MOSTRA QUE RECULL LES CREACIONS DE JOSEP GUAL, ANITA LLUVIÀ, MARIA TERESA POCH, NÚRIA ROIG I MARIA ROSA ROMEU

Des de 1743, cada primer diumenge de setembre se celebra l’Aplec del Sant Crist de Mediona. A les celebracions religioses que marcaren l’origen d’aquesta diada s'hi han anat sumant la tradicional arrossada, la música, el ball i diferents manifestacions culturals. Entre aquestes figura l’exposició de diferents modalitats artístiques – pintura, ceràmica, escultura, antiguitats...—que, en els darrers 14 anys, el Castell de Mediona ofereix als seus visitants en aquesta data tan assenyalada. En la seva edició del 2010 el nostre convidat és el pintor Josep Gual, que tornarà a portar la seva creació a la galeria situada sobre l’església de Santa Maria. I ho farà acompanyat per les obres de Maria Teresa Poch, Anita Lluvià, Núria Roig i Maria Rosa Romeu, que han compartit amb ell una recent mostra col•lectiva a Sant Quintí. Ara ve cap aquí per a tots vosaltres i la inauguració serà el proper diumenge 5 de setembre de 2010. Us hi esperem, però si algú no pot venir el dia de l’Aplec, serà visitable fins al dia 12 d’octubre, en horaris d’onze del matí a una del migdia i de cinc de la tarda a vuit del vespre (entre setmana és aconsellable trucar abans al 93 898 57 01 per concertar la visita). No us la podeu perdre!

JOSEP GUAL TUTUSAUS es gradua a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Col•labora com il•lustrador amb prestigioses editorial europees i americanes (Warren, Disney, Fleetway...) Actualment, els seus dibuixos es publiquen en un important mitjà de comunicació de Londres.

Entra d’altres, les seves exposicions i activitats artístiques dels darrers anys són:

1986.- Sala de Cultura de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona
1987.- Viatge d’estudis d’un any a Anglaterra i Escòcia
1988.- Casal de Cultura, Sant Pere de Riudebitlles
1989.- Aula de Cultura Caixa Penedès, Vilanova i al Geltrú
1990.- Orfeo Atlàntida, Barcelona
1991.- Sala Lluís, Sant Martí Sarroca
1992.- Sala Atelier, Barcelona
1993.- Permanències de treball i estudis al nord d’Itàlia (Venècia, Milà)
1994-1999.- Sala d’Exposicions “El Jardí” de Sant Quintí de Mediona
2000.- Primer accèssit, Mostra Artística de Sant Ramon de Penyafort, de Santa Margarida i els Monjos
2000.- Exposició d’olis i pastels al Celler dels Marquesos de Llió
2001.- Exposició d’olis i pastels al Castell e Mediona
2002.- Exposició d’olis i pastels al Centre Cívic d’El Vendrell
2003.- Exposició d’olis i pastels a Les Voltes Casa Bas, de Capellades

Les seves exposicions són freqüents a la comarca, ja siguin individuals o col•lectives, con la recentment presentada al seu poble de residència, Sant Quintí de Mediona, amb les artistes que també l’acompanyen en la mostra del Castell de Mediona: Maria Teresa Poch, Anita Lluvià, Núria Roig i Maria Rosa Romeu.

Les obres de Josep Gual són presents a diferents col•leccions internacionals:

- Yeronga, Queenland, Austràlia
- K.Verlag GMBH, Berlin-Hamburg
- International Art Work, Londres
- W. Wittmann, Àustria

També imparteix classes de dibuix i pintura a Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona.

HISTÒRIA I LLEGENDA A L'APLEC DE MEDIONA

2010-08-28T17:02:00.014+02:00

Som a una setmana de l’Aplec de Mediona d'enguany. El diumenge 5 de setembre de 2010 ja farà prop de dos segles i mig que se celebra aquesta festa. Bon moment, doncs, per a viure el present i empènyer cap al futur tot recordant el passat. Un passat que arrenca d’uns orígens religiosos, però que al llarg dels temps es va anar convertint també en una diada que ens crida a retrobar-nos cada any amb amics i familiars al voltant d’una bona arrossada, a viure plegats les tradicions d’ahir i a gaudir de les creacions dels nostres artistes d’avui, a compartir bona música, a festejar tot ballant a la plaça del Castell o fer-la petar, a l’ombra de la font, sobre el que ha passat i el que ens vindrà, si nosaltres decidim que ja ha de venir... Així s’ha anat fent la diada de Mediona, així l’hem anat fent i així la farem ser, des de 1743 fins el diumenge que ve i molts primers diumenges de setembre més:

LA TRADICIÓ

La tradició ens diu que el Sant Crist de Mediona ja era venerat en l’antiga capella del Castell abans que aquest fos conquerit pels musulmans. Afegeix que, per evitar la seva destrucció, unes mans pietoses el varen amagar sota terra i que allà va romandre fins el temps de la reconquesta cristiana. Passada la dominació sarraïna, un pagès que cavava al seu hort va picar amb l’aixada i la va treure amb una taqueta de sang. Això era perquè l’havia clavat a la cama dreta de la imatge, allà enterrada. Aquell bon home va continuar cavant i, quan la imatge va quedar totalment descoberta, ell se’n va adonar que el genoll que havia rebut el cop de la seva eina sagnava prodigiosament.

En el seu conegut llibre Mediona: Apuntes para una historia (Barcelona, 1946), mossèn Andrés de Palma dona una altra versió d’aquesta llegenda i ens parla de que, en el lloc on es faria la troballa, hi havia una esquerda a terra. Per més que el tapaven i el tornaven a tapar, aquell forat sempre tornava a obrir-se. Fins que un bon dia decidiren examinar la cavitat subterrània: seria aleshores quan, en treballar amb l’aixada, aquesta hauria sortit amarada amb la sang del Sant Crist.

La mateixa tradició assenyala el lloc on la imatge va ser trobada: just davant el portal de l’església de Santa Maria de Mediona, en el sòl avui enrajolat, abans dels fets de 1936 hi havia hagut unes pedres blanques, col•locades amb forma de creu, que marcaven el punt en el que va aparèixer el Sant Crist. (Miquel Anton precisa que es tractava de maons antics plantats de cantó i que van seguir al seu lloc fins després de la guerra civil)

LA HISTÒRIA

De fet, però, no hi cap documentació que confirmi la veracitat d’aquesta llegenda, semblant a la de moltes altres imatges que es creuen trobades, i la primera notícia del Sant Crist de Mediona no ens arriba fins al segle XVII: és a l’any 1614 quan queda registrat que el senyor Mateu Esteva, del Mas Nou, donà a la imatge “lo llegat d’un sou”.

A falta d’una datació definitiva, les característiques de la imatge descarten d’entrada qualsevol possibilitat de que aquesta es trobés ja a la capella del Castell abans de l’arribada dels sarraïns i que fos enterrada precisament per salvar-la dels àrabs, com apunten gairebé totes les versions de la llegenda. Ben al contrari, la teoria més acceptada sobre l’origen de Mediona atribueix als sarraïns, concretament a la tribu bereber dels Madyüna, la primera fortificació d’aquest pas fronterer, que més tard abandonarien o els seria arrabassat pels cristians.

Les opinions més fiables situen la talla al final del gòtic, ben entrat el segle XVI: difícilment podria haver-la trobat, doncs, un pagès que cavava el seu hort dos-cents anys abans, en un moment indeterminat del segle XIV. Però d’aquesta manera hauria arrencat una devoció que s’ha mantingut fins als nostres dies, en que encara alguns dels seus creients s’acosten al Sant Crist per fer-li un petó precisament a la petita marca que té a la meitat de la ferida del genoll dret i que, sempre segons la tradició, seria el “morat” que li va quedar d’aquell cop d’aixada.

UN LLARG CAMÍ SENSE FINAL

Fora com fos que el Sant Crist arribés a Mediona, al segle XVIII la seva fama i la devoció que ja li tenien les gents d’aquesta contornada muntanyenca havien crescut molt. En aquells temps li varen construir una sumptuosa capella a la banda de l’Evangeli. Les obres començaren l’11 de març de 1743 i van durar fins al 28 d’agost del mateix any. Els dies 1, 2 i 3 del mes de setembre foren els assenyalats per les festes de la inauguració de la nova capella i el trasllat de la imatge des del lloc on fins llavors havia estat venerada, a l’espai que ara queda enfront de la portalada de l’església.

El Sant Crist era invocat en tota mena de necessitats, des d’una malaltia o un problema de família fins la manca de pluges, i al seu voltant es varen anar multiplicant els exvots per les gràcies rebudes. L’any 1749, Mediona va patir una gran sequera. Això va fer que els seus devots es dirigissin al Sant Crist demanant-li la fi d’aquell mal amb la promesa de que, si les seves súpliques eren ateses, farien daurar el retaule de la nova capella. I devia ploure força, perquè el 2 de setembre del mateix any, Antico de Tiana, natural d’Igualada, va fer aquella millora pel preu de cinc lliures.

La devoció arrelada a la contornada va fer que, a partir de 1771, la festa del Sant Crist de Mediona se celebrés cada any el primer diumenge de setembre amb ofici, música, sermó i completes. Així va començar la tradició de l’aplec que, canviant amb els temps, ens ha arribat fins avui com el punt de trobada de tots els que estimem Mediona. El passat és nostre, el present el compartim, el futur ja l'estem fent. Us hi esperem.

(Fotografies: PEDRO SÁNCHEZ GARROBO)

"LA NIT DE LES ESTRELLES 2010 A CAN VERDAGUER"

2010-08-14T03:23:00.010+02:00

Van arribar a posar mai un home a la Lluna els Estats Units el 1969? Després de molts anys de polèmiques, de teories de la conspiració, de barres i estrelles que aparentment tremolaven en una atmosfera llunàtica sense cap mena de vent, de preguntar-nos si aquella “petita passa per a un home, però una gran passa per a la Humanitat” l’astronauta Neil Armstrong no l'havia fet sobre la pols del nostre satèl•lit, sinó damunt la sorra d’alguna base militar nord-americana al desert d’Arizona, després de tot plegat, potser el misteri acabarà aclarint-se aquest dissabte 14 d’agost de 2010 a poca distància del Castell de Mediona.

Si això arriba a passar aquesta nit, Can Verdaguer, al municipi de Mediona, a la comarca de l'Alt Penedès, Catalunya (the next state in Europe), serà demà noticia mundial, galàctica, universal. Els que hi siguin quan aquesta es produeixi, sempre podran dir: "Jo vaig ser-hi". I aquest vell conjunt medieval, amb més de mil anys d'història, potser en el futur serà recordat perquè hi era a prop.

Perquè és concretament a Can Verdaguer on avui se celebra la “nit de les estrelles”. I, si més no, els qui s’hi acostin podran trobar-hi elements per respondre la pregunta inicial, ja que l’edició d’ enguany començarà a les 23.00 h. amb la projecció de l’audiovisual “El frau de la Lluna” i una xerrada sobre el mateix tema. Després, a partir de les 00.30 h., començarà la ja tradicional plantada de telescopis i una observació astronòmica guiada. Una bona ocasió –si el temps no fa la guitza-- per contemplar els asteroides anomenats Perseids, la pluja d’estels que es produeix al voltant de la diada de Sant Llorenç. Aquí teniu el programa de la trobada, organitzada per l’Ajuntament de Mediona amb la col•laboració de l’Associació de Veïns per a la Defensa i Promoció de Can Verdaguer:

(Si us animeu a participar en la “nit de les estrelles 2010”, recordeu que les activitats programades pels seus organitzadors no es realitzen al Castell de Mediona sinó a la “zona d’observació”, senyalitzada com a tal, a la urbanització de Can Verdaguer, que es troba a poca distància del recinte medieval)

TRONADA D'AGOST

2010-08-14T00:50:00.004+02:00

Un dijous del mes d’agost. Quarts de vuit de la tarda. Trona allà per La Llacuna i les nuvolades van tancant-se damunt del Castell. Llampecs encara llunyans ratllen un horitzó cada cop més negre.Vigila, no val a badar: apaga de pressa l’ordinador. Desconnecta també l’antena i els telèfons, abans que una descàrrega elèctrica no es coli per qualsevol cable i ho torni a cremar tot. Corre cuita, puja a la Torre Grossa a baixar la senyera: no fos cas que, com profetitzen alguns catastrofistes, un llamp li vagi a buscar el pal. Cauen les primeres gotes, grosses i mandroses. El seu ritme es va animant, patim, patam, mentre tornem a baixar per l’escala de cargol, quan correm cap al replà de la font i al travessar la terrassa cames ajudeu-me, que això ja va de bo. Per arribar just a temps a l’aixopluc de l’antiga rectoria: de sobte és com si caigués la nit i, amb ella, una cortina de pluja que no deixa veure l’altre banda del congost. Ara sí que sí que la tenim aquí, amb el tambor dels trons damunt del cap i enlluernats per una llampegadissa que no s’atura. Un esclat al cel i la llum que se’n va. La casa a les fosques, on és l’espelma, porta el frontal, encén la llanterna. L’aigua espetega contra la porta ajustada, rellisca i comença a entrar per sota. A fora, el pati s’ha convertit en un riu que recull les cascades de totes les teulades i fuig avall, cap a la porta de l’església de Santa Maria. Segur que el desaigua que ha de desviar-lo al barranc no està embussat? Sembla que una gota repica a les golfes, que regalima la xemeneia de l’estufa, que aquella biga de la biblioteca ja està un altre cop mullada. I així, 40 litres en poc més de mitja hora. Després, de mica en mica, la tronada escampa. Encara plovisqueja, però ja es pot creuar el pati mirant de no xafar els cargols que ara s’hi passegen, ja podem arribar-nos fins el vell campanar per a revisar la caixa de l’electricitat allà amagada i mirar de tornar a posar a lloc el que la descàrrega hagi desgavellat. Baixa la palanca i torna a saltar. Una vegada, una altre i unes quantes més. Fins que, per fi, s’aguanta: tenim llum a la cuina? i al menjador també? Fantàstic, la tempesta s’allunya i tot marxa. Tornem a endollar l’ordinador i comprovem que funciona, connectem el telèfon i... sona! Qui truca sempre que baixa el baròmetre? Si abans de despenjar fem una juguesca, segur que la guanyem: és el Jordi de l’Obac, que des de Barcelona pregunta si aquí també plou, perquè allà ja porta una hora i no para. Aquí sí, que para: minuts abans de les nou, per ponent s’obre una escletxa i el Sol encara té temps de tenyir de roig els núvols amb els seus darrers raigs. Queda poca estona de llum i cal afanyar-se per comprovar si tots els animals estan be després del diluvi. Patidors que som, la primera ullada ja ens posa l’ai al cor: la caseta on acostumen a dormir els quatre petits paons i la gallina que els fa de mainadera resta buida. No poden ser gaire lluny i els descobrim aixoplugats a la caixa que els va servir de niu. L’hem de remenar una mica per assegurar-nos de que hi són tots, ben amagats sota les blanques plomes de la seva mare adoptiva. Bufa, i anem pels pares biològics: la Piola, tota xopa, està entrant al galliner. Però del Xèrif, ni rastre. Sort que li coneixem els costums i, quan ja està a punt de fer-se fosc, el trobem en un del seus racons preferits. “Au, a dormir!”. I ell, poquet a poquet, va baixant cap al seu cau. Només queda contar els aneguets, quatre de rossos i sis de negres, els dos mascles adults i les sis ànegues grans... Portes tancades per si passa la guineu, bona nit a tothom i cap a casa, a sentir com, a l’espai del temps, en Toni Nadal ens explica que més de 7.000 llamps han caigut sobre Catalunya. I, després, a riure amb el Polònia, encara que sigui de vacances i repetit. Que avui la llum ha tornat aviat i això s’ha d’aprofitar! Demà serà un altre dia, per tornar a veure amb aigua la riera seca des de finals de juliol, per revisar la teulada allà on hi ha noves goteres i netejar, sens falta, aquell dimoni de desaigua, que si abans no estava embussat segur que ja deu ser-ho ara... Així són, més o menys, les tronades a Mediona.

VISCA CATALUNYA LLIURE... DE TOROS!

2010-08-09T22:08:00.008+02:00

A Mediona no en tenim, de toros. Però el passat dimecres 28 de juliol de 2010, quan a Barcelona el Parlament va decidir acabar amb les corrides a casa nostra, varem celebrar-ho com una victòria personal. I no tant sols perquè d’aquest antic castell de frontera sortiren un parell de les 180.000 signatures que varen dur endavant aquesta Iniciativa Legislativa Popular (ILP). També perquè a l’entrada del conjunt medieval hi tenim un cartell que, entre d’altres coses, demana això als visitants: “No molesteu cap animal”. El text va acompanyat per l’imatge d’una formiga, perquè de formigues sí que en tenim, a Mediona. Però al fons del fons, al nostre petit cartell i a la gran decisió del Parlament hi ha els mateixos principis i valors: fer patir a un animal, sigui diminut o molt gros, estigui palesament indefens o ens el presentin com molt brau, no pot ser mai una “diversió” innocent ni, molt menys, un espectacle públic. I com que els toros ho són, de públics, pública havia de ser la resposta: l’abolició, per llei, d’aquesta barbaritat potser atàvica, però avui incompatible amb la vida col•lectiva d’un país civilitzat.

I bàrbar és el que s’escenifica al “ruedo”, on un animal acorralat és marejat, picat, punxat i, un cop debilitat, rematat amb una mena d’espasa fins que mor ofegat en la seva pròpia sang: un espectacle que repugna la intel•ligència civilitzada i que una sensibilitat sense zones obscures mai desitjaria haver de presenciar. Per això resulta potser encara més terrible l’espectacle que es produeix als “tendidos”: el de gent del carrer, dels nostres carrers, que allà tancada es transforma, aplaudeix, brama, xiula i finalment, si s’ho ha passat prou bé amb la matança, acaba demanant que a l’animal li tallin orelles i cua perquè el seu botxí les aixequi, encara regalimant, quan el treguin a collibè per celebrar la “faena”.

UN DEBAT “IDENTITARI”?

D’acabar amb tot aquest cerimonial de la tortura es tractava, ni menys ni tampoc més. I si un vessant "identitari" s’hi pot buscar a la qüestió serà perquè algun país fa d’aquesta barbaritat la seva “fiesta nacional", perquè molts es planten el toro fins a la seva bandera, el passegen al seu cotxe i es posen com ara s’han posat quan senten que se’ls ha tocat un dels seus símbols... d’identitat! I en aquest punt els escarafalls habituals de la caverna espanyolista contra Catalunya es troben amb les excuses d’alguns dirigents de l’esquerra espanyola per a desmarcar-se dels seus companys catalans, tot passant pel mateix Govern d’Espanya, que marca les distàncies amb la decisió de Barcelona i, per boca de la seva ministra del ram, proclama que els toros són “cultura”.

Dins l’olla pro taurina s’hi barregen algunes referències històriques a tenir en compte, uns quants arguments que mereixen ser discutits i moltes, moltíssimes rabietes viscerals. La guinda l’acaba de posar Juan Soler, diputat del PP a l’Asamblea de Madrid, que en el seu blog resum aquesta última, diguem-ne, línea de raonament: “El Parlamento de Cataluña ha prohibido los toros. Necios. Se han envuelto en la falsa, sucia, cobarde, mentirosa defensa de los animales para hacer esa majadería. Es el odio a la nación española lo que les ha llevado a ello, es simplemente porque los toros son la fiesta nacional por antonomasia. Como diciendo la verdad no les seguirían los catalanes, lo han hecho montados en una cochina mentira”.

“NO PROHIBIREMOS LA SARDANA”

I no content en tractar de “necios” als 180.000 signants de la ILP i a la majoria absoluta del representants democràtics del poble català, el diputat madrileny fa un repàs dels partits polítics a casa nostra, tret de la sucursal del PP i el seu annex de Ciutadans: “muy corruptos” “falta de valor” i “cobardía” son les característiques “esenciales” que adjudica als nacionalistes (CiU, ERC?), malalties aquestes de les que tampoc lliura als “socialistas-nacionalistas” (PSC-PSOE?), per acabar amb “esa moribunda Izquierda Unida-Verdes de Cataluña (Iniciativa?), que no es un partido político sino un negocio familiar, con el matrimonio Joan Saura en el Gobierno de la Generalidad e Imma Mayol en el Ayuntamiento de Barcelona”. I conclou: “Vaya un conjunto. No tienen desperdicio. Todo odio, revancha, rencor, afrentas inventadas, infantilismo político, intereses oscuros y miseria humana. Una lástima, de verdad”.

Això sí, després d’aquesta descàrrega Juan Soler acaba perdonant-nos una mica la vida i afirma que, encara que la comunitat madrilenya te les competències culturals necessàries per fer-ho, el seu grup no pensa proposar-hi la prohibició de la sardana. “Y que no me digan ese atajo de ridículos y ridículas que la sardana no es igual que los toros porque no mata –afegeix--. Sí que mata. De aburrimiento. Con perdón. Como los nacionalistas. Esto también lo dicen muchos amigos míos catalanes”. Amen.

UN “HORROR” COM A “FIESTA NACIONAL”

Davant tanta identificació torera, va tenir que ser precisament un diputat canari (també del PP!), Miguel Cabrera Pérez-Camacho, qui s’atrevís a lamentar que “un horror más propio del siglo XIV que del siglo XXI” pugi seguir essent avui la “fiesta nacional” espanyola. Gens sospitós de fal•leres identitàries, l’any 1989 aquest senyor va impulsar en solitari al parlament autonòmic de l’Arxipèlag una iniciativa semblant a la que ara s’ha debatut a Catalunya. Aleshores no va prosperar, però sí que va sortir endavant la ILP presentada l’any següent amb 25.000 signatures de suport. D’aquesta manera, l’any 1991 Canàries va promulgar la seva Ley de Protección de los Animales i es va convertir en la primera comunitat de l’Estat espanyol que abolia les corrides... sense provocar un terratrèmol com el que ha envoltat ara la decisió catalana.

Sí, el dimecres 28 de juliol de 2010 va ser un gran dia per a Mediona i per a tota Catalunya. I podria haver estat millor encara si, minuts després de que el Parlament català aprovés per majoria absoluta aquesta Iniciativa Legislativa Popular amb 180.000 signatures al darrere, el president de tots el catalans s’afanyés a dir que ell hi havia votat en contra, perquè estava més a favor de “la llibertat” que de les prohibicions, i era partidari de deixar que les corrides s’anessin acabant de mica en mica, fins que un bon dia, la gent deixes d’anar-hi... com ara hi va sovint la família Montilla, segons va certificar poc després l’apoderat del “matador” José Tomás en unas declaracions a RAC1.

PER LA LLIBERTAT DE TOTS

Seguint l’argumentació tan desafortunadament oberta pel president de la Generalitat, molts han criticat després la mesura del Parlament català com un atemptat contra les llibertats individuals dels qui volen seguir anant als toros. I no han faltat els que asseguren que Catalunya ha deixat de ser aquella emblemàtica terra de llibertats per a convertir-se en el país de les prohibicions. A tots ells ja els va contestar el mateix Miguel Cabrera Pérez-Camacho, recordant que la llibertat mai no pot ser mal utilitzada per a justificar “una salvatjada”. Però és que, a més a més, aquesta manipulació perversa del “prohibit prohibir” del maig del 68 per part dels sectors més conservadors no pot amagar que la realitat es just la contraria: el que Catalunya acaba de fer és dir sí a la protecció dels animals, apostar positivament pels valors de la civilització i alliberar-se finalment d’un espectacle cruel la pervivència del qual denigrava no tant sols als cada cop menys aficionats que acudien a presenciar-lo, sinó al conjunt de la nostra societat, obligada a seguir convivint amb aquesta barbaritat col•lectiva.

Sí, des de fa uns dies, a Mediona i a tota Catalunya podem sentir-nos una mica més lliures. Tant de bo no calguessin senyals a la vorera ni mossos a la carretera per que ningú no anés contra direcció atropellat a qui se li posi per davant. Seria molt bonic que les corrides haguessin mort de mort natural, sense necessitat d’una ILP per enterrar-les, i que cap criatura més vingués al castell a divertir-se xafant formigues sota la mirada còmplice dels adults que l’acompanyen. Mentre això passa del tot, el Parlament aprova per llei el que el progrés ja havia sentenciat. I aquí seguim amb el nostre cartellet demanat als visitants quelcom tant natural com això: per ells i també per vosaltres, pel respecte que mereixen tots els essers vius i també pels petits gestos que van formant els valors de les persones, gaudiu en pau de la natura i “no molesteu cap animal”.

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

2010-07-13T22:25:00.007+02:00

El passat dissabte, dia 10 de juliol de 2010, Mediona es va llevar amb estelades a les finestres, una de ben grossa mirant cap a ponent (tu ja m’entens) i una altra a dalt de tot de la Torre del Castell, que la vegi tothom. I per deixar-ho escrit i en català, una pancarta casolana, com les d’abans, parlava des de les reixes de la plaça: “Som una nació. Nosaltres decidim”. El mateix que milers i milers de veus, amb molts accents diferents però unides en aquest clam, van dir ben fort pels carrers de Barcelona. Així de clar, així de senzill, i també, com avui cal, així de ferm. Ara els toca als polítics, a aquells que després de tant estira i arronsa finalment van voler encapçalar la manifestació, defensar el que va portar a milió i mig de catalans a aplegar-se darrera de la pancarta: “Som una nació. Nosaltres decidim”.

2010-07-09T18:43:00.000+02:00

REPARACIÓ DE LA COBERTA PROVISIONAL DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST

2010-07-08T16:39:00.027+02:00

El passat 19 de juny de 2010, els treballadors enviats per l’empresa constructora Urcotex varen col•locar de nou al seu lloc les planxes metàl•liques que la ventada de cap d’any havia arrencat a la coberta provisional de la Capella del Sant Crist, a l’església de Santa Maria de Mediona. Acabava d’aquesta manera el que, ara com ara, seria l’últim capítol de la ja llarga història dels danys patits darrerament per aquesta part del conjunt medieval del Castell de Mediona i les conseqüents reparacions.

El problema inicial ve de lluny, concretament de la ventada del 24 de gener de 2009. El mestral, que a Mediona va arribar a cops de 214 quilòmetres per hora, va arrencar llavors la finestra de ponent de l’església de Santa Maria. Un cop a dins del temple, la pressió de l’aire va trobar un punt de sortida en un forat d’un parell de metres quadrats que, en una restauració anterior (1994), havia quedat sense acabar de reparar a la cúpula de la capella del Sant Crist. L’efecte xemeneia va rebentar el sostre i va fer volar la teulada superior d’aquest element arquitectònic, datat al segle XVIII.

Els desperfectes varen ser reparats al llarg del mes de març de l’any passat per l’empresa constructora Urcotex sota la supervisió del despatx d’arquitectes de Xavier Guitart, autor del pla director del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per a una possible restauració del Castell de Mediona. A l’espera d’aquesta hipotètica intervenció general i com a solució de caràcter provisional, en la zona malmesa va instal•lar-se una coberta de planxes metàl•liques.

LA NOVA VENTADA DE CAP D'ANY 2010

Aquesta nova coberta va tornar a ser parcialment arrencada per una altra ventada el dia de cap d’any de 2010. Malauradament, les actuacions de l’any anterior no varen abastar la reparació del finestral de ponent, que va restà obert i exposat a nous cops del mestral. Quan un d’ells va arribar finalment amb força considerable (un màxim de 112.7 quilòmetres per hora registrat al castell) l’aire va trobar pas franc a l’interior de l’església i pel forat de la cúpula, ja totalment esbotzada, va pressionar novament des de sota la coberta superior

La pressió interior, sumada a la que des de l’exterior colpejava la façana nord de la capella, va acabar arrencant del seu suport d’obra aquell extrem de la teulada metàl•lica col•locada el 2009. Aproximadament una tercera part de la coberta va aixecar-se i, actuant com una vela, va endur-se amb ella una de les bigues de formigó sobre les que havia estat collada. Tot això va quedar doblegat damunt les altres dues terceres parts de les planxes que havien resistit, colpejant-les perillosament a cada nova ventada i amb risc de desenganxar-se definitivament

El 22 de gener, els tècnics d’Urcotex i del despatx d’arquitectes de Xavier Guitart varen visitar el Castell per estudiar amb el rector de la Parròquia de Santa Maria, mossèn Lluís Puig, i els representants de les companyies asseguradores, les actuacions necessàries per a resoldre els diferents problemes. Els treballs no arrencaren efectivament fins el 5 de maig, amb la retirada de les planxes arrencades per la ventada, i una setmana més tard, el dia 13 del mateix mes, acabava aquesta primera fase amb la reparació de l’obra malmesa al sostre de la capella del Sant Crist i el repàs de les teulades afectades, tant la de l’església com les de l’antiga rectoria.

La capella va continuar encara tres mesos llargs a cel obert, ja que les noves planxes per a cobrir provisionalment el sostre no van ser col•locades fins el dissabte 19 de juny, data en que poden donar-se per acabades les obres.

EL FINESTRAL DE PONENT, RECUPERAT
Abans del seu inici i com a mesura d’emergència per evitar que els nous cops del mestral, les nevades i les pluges compliquessin encara més la situació, la brigada municipal de l’Ajuntament de Mediona va collar un taulell de fusta sobre el forat del finestral de ponent. Aquesta peça provisional, instal•lada el 22 de març, va ser desmuntada l’11 de maig per a col•locar en el seu lloc el marc de la finestra definitiva, fabricada per la fusteria Montaner, de Vilafranca del Penedès.

Un parell de dies més tard, el 14 de maig de 2010, els vidriers completaven una magnífica feina i l’església de Santa Maria de Mediona recuperava un element fonamental que, el 24 de gener de l’any anterior, havia estat en l’origen de tots els mals. D’aquesta manera, el temple tornava a rebre la llum del dia i deixava enrere les invasions de vent, aigua, neu, polseguera, ocells, insectes... que per aquell forat havia patit des d'aleshores.

D’altre banda, la reparació de la capella del Sant Crist, encara que sigui amb una coberta metàl•lica provisional, impedeix que pel seu sostre segueixin entrant les pluges que tants litres l’hi ha vessat a dins en un any especialment humit i també els estols de ratpenats, que aprofitant aquella porta oberta al cel, havien trobat al absis de l’església la seva nova casa.

Bones notícies, doncs, per a Mediona, que seran encara millors quan la coberta metàl•lica ara reparada com a solució provisional deixi pas a una teulada de debò sobre una cúpula definitivament restaurada.

EL CONCERT DE LA PRIMAVERA RESSONA PER A VOSALTRES AL CASTELL DE MEDIONA

2010-05-30T18:57:00.017+02:00

.

Si la primavera hagués de triar un instant per a proclamar la seva plenitud, a Mediona aquest segurament seria quan l’acàcia esclata de flors blanques i les fulles del plàtan tornen a vestir les seves branques nues. És llavors quan cal pujar les escales que duen a la font tot flairant la dolçor de les primeres i cercant l’ombra que donen les segones per a gaudir, des d’aquesta localitat privilegiada, del final d’un gran concert.

Un concert que, enguany, havia començat aquí amb molta puntualitat: només fer-se fosc, des de la bassa del Castell un gripau va trencar el silenci de la nit del 20 de març. I, com si les herbes mogudes pel mestralet les hi donessin l’entrada, totes les granotes de la riera varen anar-se sumant al xivarri. Arrencava d’aquesta manera l’assaig d’una coral que acabaria fent-se innumerable, amb cada cantaire aclarint la gola al seu aire, i amb l’acompanyament d’una orquestra enorme on cada instrument s’afinava sense preocupar-se massa de l’altre. El director de tot plegat, si es que hom creu que tot plegat ha de tenir un director, en algun lloc amagat devia espantar mosques brandant una batuta invisible. I la resta d'intèrprets s’incorporaren cadascun al seu temps, si es que per això un temps hi ha, seguint els seus moviments: les orenetes, dibuixant-los en negre sobre blau a dalt del cel; el puput, resseguint-los a mitja alçada entre els penya-segats, i les mallerengues, puntejant-los amb curtes volades de la tanca de la plaça a les branques del llorer i de las branques del llorer, a les teulades de casa. Amb la foscor va arribar el refilar del rossinyol i l’udol d’algun mussol, el xiulet de les merles va venir a despertar el dia i els primers vols dels ratpenats, a marcar el ritme del capvespre.
I després, el xisclet dels xoriguers que tot just aprenen a volar anant del seu niu, a l’absis de l’església de Santa Maria, al que queda de la coberta de la capella del Sant Crist; i el grallar de la parella de corbs que festeja entre les roques de les timbes més inaccessibles i les oliveres de Santa Anna... amb alguns mosquits que ja venen a tocar-nos a cau d’orella el seu irritant violí i una viola que intenta imitar la volada d’una abella (o era al contrari?), el contrabaix de l’aigua, que encara toca suament pels gorgs de la riera, i tots els sons del vent bufant pel congost, ara flauta, ara trompeta, o el tro que torna a repicar tambors i timbales per damunt de la carena... I què dir del cant dels arbres i la cançó de les plantes: de l’esmall donant la primera nota, seguit més tard pel brotar de les moreres, d’una fulla a la figuera, de l’ametller que rebenta i arrossega el perer i la pomera, dels codonyers plantats enguany i el cirerers d’anyades passades, de la força amb que reviscola aquell noguer despullat per la primera glaçada del passat desembre i del roure adormit que ja badalla entre alzines, pins i xiprers que mai no callen... Qui vulgui pot mirar de llegir-ho com una partitura mai escrita que es repeteix cada temporada. O escoltar-ho com una escala que va pujant de to fins al rebombori final de les acàcies i el plàtan ombrejant una altra vegada l’explanada de la font. I com que els que hi entenen saben que en una composició no poden faltar les notes més agudes, no podríem deixar de fer-vos notar com es disparen arreu les punxes dels esbarzers, del gínjol o la rosa mosqueta, amb tota la seva futura duresa disfressada ara encara de brots tendres. Això sí: tampoc faltaria l’inevitable contrapunt amb la dolçor sostinguda que les violeres escampen per tota la plaça, el toc amagat de la tarongina o el repicar blau dels lliris entre els rosers de les jardineres.

I si voleu solfeig, només cal que seguiu el de la prunera feréstega que ha crescut, perquè ella ho ha volgut, a la vora de la murtra: des del do de les agulles pelades per esquinçar l’aire hivernal fins el rebrotar de les fulles verdes, el breu miratge blanc de les floretes i el goig que fa la sortida dels petits fruits, seguint al sol i la pluja per si plegats volen fer-los créixer, que déu n'hi do... I així anar fent, totes i cadascuna de les plantes, cadascuna i totes al seu ritme, del romaní més humil que creix com pot enmig de la muntanya fins la més presumida de les flors plantades amb tanta cura a les botes de la plaça. El final del concert és espectacular i, ja ho dèiem al principi, s’ha de pujar entre les acàcies florides fins al pla de la font i seure una estoneta sota l’ombra del plàtan per escoltar, des d’aquesta localitat privilegiada, la simfonia de tots els verds ressonant ben fort pel congost de la riera.

Cal, però, afanyar-se, perquè aquest instant que la primavera podria haver triat a Mediona per a proclamar la seva plenitud, malauradament no dura gaire. No se sap ben bé com, però arriba un altre capvespre i de sobte ens adonem que ja hem girat el revolt que ens condueix, inevitablement, cap a l’estiu. L’aire ens porta nous perfums no tant delicats com els d'ahir i avui el cant dels primers grills ja competeix amb la coral de les granotes. Baixem les escales des del pla de la font sota una nevada de flors blanques que cau de les acàcies i en arribar a la plaça desitgem girar cua i arrencar a córrer per aixoplugar-nos un altre cop sota l’ombra acollidora del plàtan. Perquè aquell solet que fins fa ben poc tant buscàvem s’ha tornat foc del que cal fugir i la seva escalforeta, que amb les seves ullades entre pluges i fredorades s'obria pas per ajudar-nos a treballar, ara tan sols convida a no fer res més que... vacances, qui les tingui, o escriure primaverades a l’hora de la migdiada, com avui se’ns ha escapat de fer a nosaltres.

(Rellegint tot el que aquí hi ha escrit fins ara, un parell de coses queden ben clares: que qui ho ha fet, de música no en sap gens ni mica ni bocí i que, per a qui sigui que ho hagi escrit, no és que l’esclat de la primavera sigui com l’assaig d’una coral amb l’acompanyament de tota l’orquestra, sinó més aviat a l’inrevés. Perquè, a Mediona, se’n fan i se n’han fet molts i molt bons, de concerts, però a ben segur que el primer va ser el de l’aigua dringant entre les pedres de la riera i el vent bufant pel congost, el de les granotes, les orenetes i els mussols inventat tots plegats la música i els seus instruments. I afegim encara una tercera cosa que queda demostrada: que això de la primavera sempre porta el perill de caure en excessos poètics d’estar per casa, de deixar-se temptar per les metàfores carrinclones i, perdut tot sentit del ridícul, atrevir-se a fer-li tocar el violí a un mosquit. I tot plegat perquè no podíem resistir-nos a acompanyar amb una mica de literatura aquesta galeria d’imatges de l’esclat de la primavera al Castell de Mediona. Aquí les teniu, doncs. Gaudiu de la seva música i, si voleu, poseu-hi vosaltres mateixos la vostra pròpia lletra)

3es Jornades de la Penedesfera

2010-05-25T12:18:00.001+02:00

3es Jornades de la Penedesfera

A http://www.penedesfera.cat/jornades-de-la-penedesfera teniu el programa complet de les 3es Jornades de la Penedesfera, les quals es celebren els propers 11 i 12 de juny al Campus UPC de Vilanova i la Geltrú. Cal recordar que l'assistència és gratuïta, només és necessari una inscripció prèvia.

Aquest esdeveniment és fruit de la col.laboració totalment altruista de moltes persones que creuen poden ajudar a la societat fent més visible el coneixement d'experiències innovadores. Evidentment us animem a assistir-hi, però sobretot a difondre les Jornades des de la millor eina de difusió que teniu: els vostres blocs.

"Educació, Innovació i Ciència" és el títol i la temàtica de l’aquesta tercera edició. Tots els actes programats seran gratuïts, només caldrà una inscripció prèvia al Portal de la Penedesfera http://www.penedesfera.cat. L’esdeveniment compta amb la col.laboració de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, ADEG, DO Penedès i la Fundació puntCat.

La seu universitària de les jornades i el caràcter emprenedor de la ciutat de Vilanova i la Geltrú és referent per mostrar les millors iniciatives en l’àmbit acadèmic, investigador i científic. Amb la participació de més de 40 ponents s’ha preparat a la capital del Garraf una trobada de gran relleu amb activitats que sorprendran en tots els àmbits. Hi haurà cinc taules rodones sobre l’acció ciutadana a internet, els recursos educatius digitals, Turisme 2.0, mitjans de comunicació i innovació a Catalunya. També hi haurà un concert de portàtils interpretat per l’Escola Municipal de Música d'Igualada (EMMI) - Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), un taller de ciència lúdica per La Mandarina de Newton o una connexió per videoconferència amb el blocaire penedesfèric Francesc Balagué, el qual està fent la volta al món seguint la teoria dels 6 graus de separació. També hi haurà un dinar còctel, moment de networking per a tots els assistents. Durant l’estona del cafè els representants de les esferes blocaires i TIC assistents compartiran les seves experiències. La celebració d’una edició especial de l’esdeveniment mensual Innosfera impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on la innovació és protagonista i els professionals convidats proporcionen un espai de debat i relació per a compartir coneixement.

Les Jornades de la Penedesfera és la trobada anual de blocaires i dels interessats en el Web 2.0 del Penedès, entès aquest a l’àmbit de les comarques de l’Anoia, l’Alt i Baix Penedès i el Garraf. L’objectiu de l’esdeveniment és traslladar al conjunt de la societat el fenomen blocaire i social media gràcies a les eines del web 2.0 i les noves tecnologies des d’una vessant social, ciutadana, participativa i col.laborativa. Les jornades també estan adreçades a tothom qui vol introduir-se en les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC).

+700 blocaires a la Penedesfera

A poques setmanes de les 3es Jornades de la Penedesfera, la comunitat de blocaires de l’Anoia, l’Alt i Baix Penedès i el Garraf ha superat els 700 blocaires agregats. Aquesta xifra continua fent de la Penedesfera el col.lectiu de blocaires més nombrós de Catalunya i també una de les xarxes TIC més actives, amb gairebé 50.000 apunts importats pel portal dels bloggers i interessants en el web 2.0 del Penedès.

Respecte a la darrera estadística, destaca l’increment sostingut de blocs literaris i esportius, però sobretot l’augment de blocs artístics, aquells on la pintura, la fotografia, el vídeo o el cinema és la temàtica principal. També es nota certa desacceleració dels blocs polítics. Respecte a comarques i poblacions segueix la mateixa tendència.

L’estadística actual de blocaires és la següent:

* Número de blocs enllaçats: 703
* Categories amb més blocs: Política (193), Actualitat (137), Literatura (76), Educació (66), Pintura, Fotografia, Vídeo i Cinema (60) i Esports (51)
* Blocs per comarques: Alt Penedès (283), Baix Penedès (142), Garraf (133), Anoia (121) i fora del Penedès (24)
* Poblacions amb més blocs: Vilafranca del Penedès (114), Igualada (76), Vilanova i la Geltrú (68), El Vendrell (56), Gelida (60), Calafell (39), Sitges (32), Sant Sadurní d’Anoia (24), Sant Pere de Ribes (22), La Llacuna (10), Llorenç del Penedès (9) i Cubelles (7)
* Plataformes de blocs més utilitzades: blogger (415), wordpress.org (58), wordpress.com (52) i bloc.cat (21)
* Idiomes: Català (574), Castellà (115), Anglès (8), Esperanto (2), Francès (1), Gallec (1), Holandès (1) i Suec (1)

LES CALÇOTADES DE MEDIONA 2010 JA SÓN HISTÒRIA

2010-05-21T16:57:00.013+02:00

Ara si que sí: donem oficialment per clausurada la temporada 2010 de les calçotades a Mediona. D’ella ens varem acomiadar fa un parell de diumenges, amb tots els honors que la cerimònia exigia i uns quants ceballots que encara demanaven a crits arribar a temps a les brases. I això malgrat el calendari, que normalment la sentencia al arrencar-li el full del mes d’abril: sigui pel fred de l’hivern o per la primavera plujosa, per l’alçada del conreu o per una plantació potser una mica tardana, enguany ens hem trobat a la segona setmana de maig amb el pitet posat i les mans ben empastifades. Però no volem deixar que aquesta temporada extraordinària passi a la història sense deixar al bloc del Castell un testimoni gràfic de tot aquest ritual que ara es tanca. I que havia començat poc després de l’aplec, quan els darrers tomàquets i enciams van sortir de l’hort de l’estiu per deixar pas al de l’hivern: ben llaurada i adobada com déu mana, la terra rebia a mitjan setembre el planter dels calçots.

UN ESPAI RECUPERAT

I enguany el calçots no van arribar només als “horts del rector”, situats a les terrassetes que hi ha sota la Torre Grossa i popularment anomenats així perquè, fins a la Guerra Civil espanyola, havien estat els que abastien a la parròquia de Santa Maria de llegums i verdures. A aquest espai tradicional de conreu, des del 2009 s’hi ha tornat a sumar el de la feixa d’abaix de tot, aquella que tanca el recinte amurat sobre el congost de la riera. En una visita feta a Mediona, l’historiador Joan Albert Adell va apuntar la hipòtesi de que aquells bancals ja havien estat treballats antigament per assegurar l’alimentació de la petita dotació militar que custodiava la fortalesa. En èpoques posteriors devia continuar l’aprofitament agrícola del terreny, fins que va ser abandonat, probablement a partir de 1936. Darrerament rebia el nom de “la feixa dels cavalls”, perquè en temps més recents era el lloc on es lligaven i descansaven aquests animals quan grups de turisme eqüestre feien nit al Castell. Ara, deslliurat de la brossa que tornava a ocupar-lo, aquest espai ha estat recuperat per a horta i ha acollit una bona plantació de calçots que per a ells haurien volgut els castlans del segle XII...

CREIXENT SOTA EL FRED

... això, és clar, si tenen raó aquells qui presenten textos llatins i un mosaic del segle III trobat a Hongria per demostrar que ja des de l’època del romans els calçots es menjaven a terres ben llunyanes igual com ara a casa nostra es mengen (veure a les entrades antigues del bloc una corresponent al 9 de febrer del 2009). Que els de Valls comptin amb nosaltres per a reivindicar-ne l’origen català, però vingui d’on vingui el costum, enguany varem fer aquí el que ell mana: plantar, regar només el que cal, esperar a que les fulles treguin el nas per avisar i anar a calçar. Després, deixar que el temps passi i la natura faci, que enguany ha fet prou i no ha calgut afegir-hi gaire aigua. Així van anar trescant aquesta temprada els calçots de Mediona, com la tradició reclama: creixent amb el fred i aguantant un parell de nevades si es que ho disposa l’anyada. Com queda retratat en aquesta imatge, presa el dia 8 de març de 2010 a “l’hort del rector” i amb la Torre Grossa com a teló de fons. I d’aquesta manera van passar Nadal i Sant Esteve, Cap d’any i el Dia de Reis, nosaltres de festa i ells... anar fent!

A COLLIR EL QUE HEM SEMBRAT

Fins que arribà l’hora de fer el que, diuen, a tothom algun dia ens tocarà fer: collir el que hem sembrat. I com que la natura és capriciosa i no tots els calçots plantats al mateix temps creixen d’igual manera, el primer que cal es donar-se una volta per l’hort i triar els que ja estan fets. Després, enfonsar la pala, aixecar-los amb cura de no malmetre la part enterrada, carretejar-los fins al pati i preparar-los per a la festa. Un cop tallades les fulles i escapçades les arrels, ja estan a punt per anar entrant a les graelles. I es que ja feia temps que les esperava la llenya tallada l’any passat: branques i branquillons de pins i d’alzines, que cadascú encén el foc amb el que te més a prop i si has netejat el bosc no et cal baixar a la vinya a recollir redoltes. Ep, això sí, a flama ben viva i no al caliu de les brases, que més tard ja faran el seu fet am el xai i les botifarres. Aquí s’ha d’afinar l’oïda i no val a badar amb la vista, perquè seran els mateixos calçots els que s’encarregaran d’avisar-nos quan calgui donar-los la volta: començaran xiuxiuejant i després, obrint-se una mica per anar suant. En entendre’ls i fer-los cas està la gràcia, perquè ells saben l’estona de foguera que els fa falta per sortir-ne negres i cremats per fora però, diguem-ne, amb “l’ànima” ben blanca, ben cuita i ben tendra. Així doncs que banda i banda i cap a fora de seguida, que els ceballots han d’informar-se llegint la premsa de la setmana passada.

EL CERIMONIAL DE CADA ANY...

Corre cuita abans no es refredin, els emboliquem amb les fulles dels vells diaris. I que reposin una estoneta entre les notícies i els comentaris, a veure si ells s’acalaren sobre l’embolic de l’estatut o què dimonis va xiular aquell àrbitre. I els més gourmets més exquisits poden fins i tot triar l’embolcall, per estalviar-se una foto d’en Mourinho, que a ben segur resultaria amargant, o les declaracions d’un polític sobre l’encaix de Catalunya en l’Espanya federal, que a aquestes alçades potser serien molt difícils d’empassar. I després, el final del camí es ben sabut: salbitxada feta a casa amb ametlles i avellanes del país, el vi pot ser del Priorat i el cava només del Penedès, allioli i costelletes i tot el cerimonial que repetim uns quants cops cada any. En aquest cas, amb uns calçots que déu n’hi do, dolços de debò i molt ben amidats, com va reconèixer fins i tot un senyor de Valls que tota la vida n’havia conreat: ni massa gruixuts ni massa prims, tots més o menys semblants.

... I FINS A LA PROPERA TEMPORADA

D’aquesta manera varem començar a comptar els dies que falten per tornar a encetar el cicle de la tradició. Mirant enrere i rellegint el que fins aquí hi ha escrit, pensem que en aquest promès comiat de la temporada 2010 no hi ha faltat gairebé res. “O potser sí”, com deia en Jaume Sisa en acabar la seva cançó Qualsevol nit pot sortir el sol: “Jo me’n adono, només hi faltes tu”, si es que tu enguany t’has perdut les calçotades de Mediona. Però, com afegeix la mateixa estrofa, ja ho saps: “tu també pots venir, si vols”, que si tot roda com ha de rodar, l’any que ve, amb les pellofes cremades dels ceballots, ens tornarem a empastifar les mans com a bons catalans. Que això, i esperem que d’altres coses tampoc, no ho atura ni la crisi del capitalisme ni una sentència del constitucional.

Lliga 2010: VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!!!

2010-05-18T20:37:00.008+02:00

Aquesta lliga l’hem guanyada entre tots. Com apunta l’himne, jugadors, seguidors, uns damunt la gespa, els altres al camp... o, fins i tot, des del Castell de Mediona, “veient” el darrer partit per la radio, com feia el pare en temps d’en Ramallets i en Kubala, quan no tenien el plus ni el gol TV, si fa no fa com ara nosaltres. I, com aleshores i com gairebé sempre, a patir una estona, amb una orella al Camp Nou i l'altra, en aquest cas, a Màlaga. I després, festa grossa: un, dos, tres, fins a quatre, i la lliga al sac, que això va de bon joc i de fer gols i no tan sols de talonaris farcits i de fitxatges a milionades. Blaugrana a la finestra, trucades de la Nayra, de la Lali, d'en Jaume, cava a la copa i una foto de l’Arnau al bloc amb el seu trofeu per a celebrar-ho amb vosaltres: felicitats, campions, perquè, el Barça és més que un club i, certament, ha estat entre tots que hem guanyat aquesta lliga. I ara, no pensem en una temporada: pensem en la història. Que n’aprenguin!!!

JOC DE ROL I SOPAR MEDIEVAL AL CASTELL DE MEDIONA

2010-05-06T19:05:00.003+02:00

El passat cap de setmana, una colla d’amics i d’amigues va fer del castell l’escenari d’un joc de rol medieval. Des de fa ja uns vint anys –de fet, des de la seva època d’institut— es van reunint periòdicament per jugar una partideta al voltant de la taula. Però, de tant en tant, el joc és “en viu i en directe”, com ells mateixos expliquen: disfressat com millor li escau al seu personatge, cadascú representa activament el paper que li toca. I quan una de les components de la colla va passar per Mediona va tenir clar que la propera trobada calia organitzar-la al voltant d’una fortalesa que semblava feta a mida per al seu joc. Dit i fet, el dissabte al vespre cavallers i donzelles van agafar el vell camí de la riera per dirigir-se cap al castell. Al congost, la comitiva va topar amb uns bandolers i, cames ajudeu-me, tots varen tenir que fugir camí amunt per a refugiar-se dins el recinte amurat. En la corredissa una pobra dona, esglaiada, va perdre la llenya que estava recollint a l’ombra de la Torre Petita...

Tot plegat va ser abastament comentat a la plaça, on un parell de serventes guarnides com calia al seus personatges varen repartir begudes a tot i a dret per acabar de passar el mal tràngol. Després de llegir un testament davant la porta de l’església de Santa Maria i de cercar-ne les heretats dins el bagul de les golfes, donzelles i cavallers es disposaren a fer un bon sopar a la manera medieval. I per aquesta escena difícilment podrien haver triat un marc millor que el celler del castell, construcció datada al segle XIII i atribuïda als templers. Amb els seus vestits de l’època i l’escalfor de la llar de foc, aquell espai va recuperar de sobte l’aire que probablement va tenir molt i molt temps enrere.

Com devia ser aleshores, allà els esperava un àpat per ser menjat sense necessitat de fer servir coberts: una potent sopa de farigola ben calentona servida en un bol que fumejava, diferents verdures que podien agafar amb els dits per sucar-les en variades salses, uns braons de xai que es deixaven prendre amb les mans i cruspir a queixalades, pa per torrar, tomàquet per fregar, all per rascar i un porró de vi negre per aixecar.... sota una voltes construïdes ara deu fer prop de 800 anys. Què més es podia demanar?

Les fotografies mostren alguns aspectes d’aquestes activitats. Per als que hi participaren seran un record del seu pas pel Castell de Mediona. Tan de bo per a vosaltres siguin una mostra més de les moltes iniciatives que aquesta fortalesa, amb més de mil anys d’història, és capaç encara d’acollir avui dia entre les seves velles pedres. Com us apuntàvem al comentar el variat i molt intens cap de setmana anterior, aquí caben totes les idees que encaixin amb el conjunt medieval i respectin les seves característiques. Quina seria la vostra?

EL PRIMER RAIG D'AQUEST MAIG

2010-05-05T20:43:00.012+02:00

Ara que el sol torna a sortir, toca parlar de les pluges: tothom ho fa i nosaltres no podem estar-nos-en. Els diaris en van plens, els telenotícies ja ho han explicat gairebé tot i a l’espai del temps no hi caben més dades de les precipitacions ni més fotografies dels seus efectes. Des del nostre bolc només ens queda donar a tots els amics i les amigues del Castell la informació corresponent a aquest petit recó de món que ells i elles s’estimen. Diguem, d’entrada, que la fortalesa sembla haver resistit prou bé una nova tempesta en la seva llarga història: alguna gotera per demostrar on cal repassar la teulada, el patiment per donar aixopluc a tots els animals de casa, una que altra pedra que fuig del marge, una mica d’aigua filtrant-se al celler, un bon doll entrant pel forat del sostre de la capella del Sant Crist... i, així, a primer cop d’ull, poca cosa més. El temps dirà.

De moment, nosaltres us direm que aquí va començar a ploure el diumenge al vespre, sortosament després d’haver pogut fer sense problemes totes les visites guiades al conjunt medieval que havien estat concertades per aquell festiu. El dilluns, dia 3, va anar fent tranquil•lament, de manera continuada i amb alguna tronada llunyana. De manera que a la nit varem tenir que buidar el pluviòmetre perquè ja havia mesurat 47 litres per metre quadrat i era a punt de vessar. Des d’aquell moment fins a primeres hores del matí, quan finalment els ruixats es varen aturar, s’hi van sumar 27 litres més. Després d’un dia sense nous registres, durant el vespre i la nit van caure 4 litres més, el que dona un total de 78 litres per metre quadrat pel conjunt de la tongada a Mediona. En aquest full de l’agenda queda apuntat que precisament aquesta data, ves per on, era la marcada per començar la reparació de la part de la coberta de l’església desmanegada per la ventada de cap d’any... obres que, després de quatre mesos, van tenir que esperar encara un parell de dies més a que escampés per poder arrencar.

Fins a finals d'abril, la riera, que enguany no ha deixat de córrer, reflectia amb aigües ben clares i tranquiles l’esclat espectacular de la primavera. El dia 4 de maig baixava tèrbola i amb molta força, bramant pel congost i omplint bona part de l’ample de la seva llera. Tant amunt, cap a Sant Joan, com abaix, en direcció a Sant Quintí, el corrent va cobrir diferents trams del vell camí, amb una imatge que recordava les antigues històries dels carros arrossegats per la riuada en la diada d’algun antic aplec. El recorregut seguia essent impracticable al començar aquest dimecres dia 5, però el cabal anava baixant i l'aigua recuperava de mica en mica la seva transparència: quelcom que, a ben segur, van agrair una parella d’ornitòlegs suecs que, aprofitant les seves vacances a la comarca, s’hi van acostar per observar les aus d’aquest espai natural en un dels seus moments més feréstecs. I que duri!

DE SANT JORDI AL 25A: UN CAP DE SETMANA INTENS

2010-04-30T11:32:00.024+02:00

El passat va ser un cap de setmana força intens al Castell de Mediona. Com arreu del país, aquí va començar el divendres 23 d’abril amb la diada del patró de Catalunya. I com cada any, la varem encetar fent onejar plegades la bandera de Sant Jordi i la senyera de les quatre barres. Després, una escapadeta per remenar llibres a les paradetes del voltant i portar el roser que, sempre per aquesta data, ve sumar-se als que l’han precedit des de 1997. Més tard, també com gairebé sempre, quatre gotetes primaverals: res, plugims de tarda que van deixar 2 litres per metre quadrat i van fer bona aquesta part meteorològica de la tradició.

RECUPEREM LA BANDERA DE SANT JORDI

Tornem, però, al tema de les banderes. Hi ha qui pensa que la de Sant Jordi no només hauria d’acompanyar a la de les quatre barres el 23 d’abril, sinó que sempre haurien d’onejar plegades. I no tant sols a les nostres finestres o balcons en les diades assenyalades, sinó als pals de les institucions catalanes i de manera quotidiana. És el cas del Cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya (Cidomcat), que considera que el desconeixement gairebé absolut que es té de la bandera de Sant Jordi, de com és i de la seva significació, és una bona mostra de la necessitat de recuperar la nostra història, “tan falsejada pel centralisme i, no cal dir-ho, pel franquisme”.

Agustí Esteve, president del Cidomcat, recorda que les banderes “nacionals o dels estats” són una invenció molt recent i que moltes d’elles han estat creades per decret. Catalunya, amb una història mil•lenària, té unes banderes que venen de molt lluny “i la més antigament historiada és, precisament, la creu vermella sobre fons blanc, la bandera de Sant Jordi”. Així apareix, enlairada per les tropes catalanes, en la pintura mural del saló del Tinell (segle XIII).

Barcelona va fer de la creu de Sant Jordi el distintiu dels seus “honrats ciutadans”, com consta en les Ordinacions de la Host veïnal (1395). “La de les quatre barres, que era el escut d’armes dels comtes de Barcelona, i la de la creu de Sant Jordi, que era l’estendard de les milícies catalanes, són dues banderes que aniran juntes al llarg de la nostra història i un dia Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, les agermanarà en el seu escut”, explica Agustí Esteve. Ramon Muntaner, en la seva crònica de l’expedició catalana a Orient, apunta que els almogàvers adoptaren la bandera de Sant Jordi com el seu distintiu. La mateixa Generalitat, anomenada en aquell temps Diputació General de Catalunya, la va fer seva, possiblement ja a finals del 1300, segons Joan Ainaud. L’any 1714, amb la caiguda de Barcelona, va ser arrabassada per les forces borbòniques, que la van ultratjar juntament amb altres estendards històrics catalans i se la van emportar a Madrid, des d’on mai ha estat tornada. En la seva pàgina dels Amics de la bandera de Sant Jordi i a través de l’adreça electrònica santjordi@wanadoo.es, el Cidomcat ofereix informació sobre aquest símbol de la nació catalana i els llocs on es pot trobar. També fa una crida a la seva recuperació per “veure-la novament al costat de les quatre barres als edificis institucionals i, també, als balcons de les nostres cases en les festes i commemoracions”.

LES DARRERES CALÇOTADES

Complerta la tradició de les quatre gotes per Sant Jordi, el dissabte es va llevar amb un cel blau que no esguerrava cap festa . D’aquesta manera el Castell va poder repetir un cop més una altra tradició catalana: la de la calçotada. Quan el solet de la primavera arriba per espantar les fredorades de l'hivern amb que van créixer, la temporada dels calçots comença a fondre’s ben de pressa i cal afanyar-se per acomiadar-la com cal. I quan al mercat ja costa de trobar-ne, aquí tenim la sort d’una collita tardana que encara ens permet treure de l’hort les escorrialles de la plantació feta el passat mes de setembre: uns quants centenars de ceballots que demanaven a crits ser arrencats per complir amb el seu destí abans que la calor els faci grillar.

I havent-hi calçots no va faltar la colla amb ganes de menjar-los per reviure la cerimònia tradicional amb tota la seva litúrgia: tallar fulles i arrels, col•locar-los a les graelles, fer una bona foguera i coure’ls amb la flama ben viva, embolicar-los amb paper de diari perquè llegeixin una estona les notícies de la setmana passada, servir-los fumejant damunt de teules velles, pelar-los tot cremant-se els dits, sucar-los en la salbitxada (que d’altres anomenen impròpiament “romesco”) feta a casa amb ametlles i avellanes de debò, aixecar-los mirant cap el cel i endrapar-se’ls amb la ciència que ensenya l’experiència i un pitet lligat al coll per si alguna gota s’escapa per posar-nos la medalla de calçoters de Mediona. I després comentar que son els més dolços i bons que m’he menjat enguany, que la salsa està al punt com mai i que no li falta ni li sobra de res, i que, calçotades com les d’aquí, enlloc més: acosta’m aquell parell que quedan abans no es refredin!!

Això i aixecar el porró sense por ni vergonya i gaudir de les carxofes i l’amanida mentre les botifarres i el xai s’escaliven amb tota la calma que demanen les coses ben fetes damunt de les brases. D’allioli que no falti, anem destapant el cava i a brindar: fins a la propera temporada. Que de les calçotades d’aquesta que ara s’acaba encara tindrem temps d’oferir-vos al bloc un petit recordatori en una propera entrada, com a memòria per a tothom que ha vingut al Castell a celebrar-les i convidada per a l’any que ve als qui no ho han fet fins ara. Anirem preparant l’hort pel planter, farem la llenya que calgui per a la foguera i aquí us estarem esperant amb els braços oberts... i les mans ben netes!!!

ESCOLA D’ESCALADA...

El 25 d’abril també va començar fent solet, i això va permetre veure algunes altres cares de les moltes que pot tenir el Castell: tantes com les activitats que al seu voltant vulguin realitzar persones i grups respectuosos amb el conjunt medieval i el seu entorn natural. Com aquesta colla de joves que el passat diumenge van arribar-se a la fortalesa que vigila el congost per participar en una escola d’escalada. Després de fer un cafetó i d’omplir les cantimplores amb aigua de la font, van passar sota l’arcada de la Torre Petita i agafaren el camí de la riera per anar saltant de pedra en pedra fins al sector d’escalada conegut com “El final de Mediona”. En aquelles parets es va fer el curset, aprofitant les antigues vies, ara re-equipades pel Bermu i el seus ajudants, i també moltes de noves, obertes per ells mateixos. Els monitors d’aquesta escola varen comentar molt favorablement l’equipament del sector, la varietat de graus de dificultat i el fet de que s’hagi habilitat per a l’escalada un tram de la riba dreta, de manera que ara aquest sector té una part orientada a Nord, amb ombra que la fa practicable de cara a l’estiu. Però com que per a l’estiu encara falta una estona, passades ja les tres de la tarda la primavera va tornar a fer de les seves i quatre gotes varen mullar el final de l’activitat. Camí de tornada cap al Castell, aixopluc sota les seves teulades per a la canalla mentre esperava que vingueren a recollir-los i carn a la brasa pels que necessitaven recuperar les forces amb una bona teca després de la grimpada. Ah, si voleu saber de quina escola es tractava, te a veure amb aquesta adreça:web http://skalada.wordpress.com/

... I TROBADA DE MOTORISTES

I com a mostra de com de variades poden ser les diferents facetes del Castell segons el tarannà i els interessos de la gent que a ell s’acosta per realitzar-hi alguna activitat, aquell mateix diumenge la plaça de la fortalesa va acollir una desena de, diguem-ne, “cavalls de ferro”: les impressionants BMW-lt d’alta cilindrada d’una colla d’aficionats a aquestes motos que va escollir el celler de Mediona per a celebrar-hi una de les seves trobades.

Al voltant del migdia es va poder veure l’imatge insòlita d’aquesta moderníssima caravana motoritzada baixant cap al conjunt medieval. Després de remugar una mica pels cavallons de desaigua del camí d’accés, que amaçaven els baixos d’uns vehicles dissenyats per volar sobre carreteres sense bonys, un bon vermut al solet de la terrassa. Més tard, una curta visita guiada per conèixer una mica la història del Castell, visitar la seva església i saber alguna cosa del lloc on s’havien d’entaular: que se suposa que va ser construït el segle XIII pels templers com a estable pels seus cavalls i que es va convertir en celler el segle XVII, que damunt l’arcada d’entrada hi ha la màscara del dimoni o que d’ell sortia un passadís secret per fugir cap a la riera...

Foc d’alzina a la llar del fons, bona brasa, torrades, costellada i, després del cafè, motors en marxa i a rodar de pressa cap a l’asfalt, que encara no es tard però sembla que ja vol ploure. Ah, i si en voleu saber més d’aquests motoristes, podeu trobar-los al web www.bmw-lt.com.

25A: CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Després, una gent de Sant Joan porta uns amics de fora a conèixer el Castell: l’origen de la fortalesa de frontera, el del nom de Mediona i el de la mà que hi ha al seu escut; la llegenda del Sant Crist trobat al segle XIV per un pagès que cavava el seu hort i la història verdadera de com la imatge va escapar de ser cremada el mes de juliol de 1936, la importància del pas natural pel congost de la riera i la ruta del Quixot que en ell situa l’episodi dels bandolers.... I unes cervesetes a la mateixa terrassa que poc abans les BMW contemplaven pel retrovisor, tot jugant a un joc que, entre bromes i rialles, s’allarga i s’allarga... Tant que al final tots plegats, ells i nosaltres, nosaltres i ells, hem de fer un pensament i afanyar-nos per anar al poble a votar en la consulta del 25-A sobre la independència de Catalunya abans que les vuit del vespre tanquin les urnes. Amb més d’un 26% de participació i un 90.2 % de vots afirmatius, Mediona va dir que sí. I així, amb l’estelada mirant cap a Ponent, va acabar aquell cap de setmana tant intens que havia començat el 23 d’abril amb la bandera de Sant Jordi, la rosa i el llibre. Tot això i molt més és el que avui dia segueix donant vida a un Castell amb més de mil anys d’història. Quan vulguis, vine a viure-la.

ELS AVIONS TORNEN A RATLLAR EL CEL DE MEDIONA

2010-04-22T22:56:00.003+02:00

Des del Centre Avançat de Control de Vols de Mediona (CACVM), ara com ara situat a l’escala de l’antic campanar tot mirant cap a Sant Joan, estem en condicions de certificar que, després de dies i dies de col•lapse aeri, aquest tros de cel que tenim a sobre recupera la seva imatge habitual. Mireu, si no, com tornava a estar de ratllat el capvespre d’aquest dimecres 21 d’abril, quan el núvol de cendra esbombat pel volcà islandès va acabar deixant en pau l’aeroport del Prat i d’altres instal•lacions amb ell connectades. Oberta de sobte la gàbia, el munt d’avions que havien quedat atrapats a les seves pistes van aixecar el vol a corre-cuita . I ho varen fer gairebé plegats, de manera amb poca estona els seus rastres deixaren clarament dibuixats els molts camins de l’aire que ens passen pel damunt. Per acabar d’arrodonir l’espectacle, la llum del sol ponent va anar pintant de diferents colors línees entrecreuades en aquesta cruïlla del cel. Bon moment per recordar el Vol de nit d’Antoine de Saint-Exupéry i imaginar que potser algun dels centenars i centenars de passatgers que ens sobrevolaven amb tanta pressa va arribar a veure el castell per l’estreta finestreta de l’avió.

Aquest cap de setmana: MEDIONA AMB HAITÍ I XILE

2010-03-04T15:03:00.003+01:00

Aquest cap de setmana, Mediona es mobilitza en solidaritat amb totes les persones afectades pels terratrèmols d’Haití i de Xile. El divendres 5 de març, a les 8 del vespre, s’inaugura al Casal Medionenc l’exposició de les pintures realitzades pels artistes del poble sota el lema “Pinzellades per Haití”. La mostra es podrà visitar fins el diumenge dia 7, de 12 del migdia a 2 de la tarda i de 7 a 9 del vespre, als locals de l’AECCM i les obres seran a la venda per recollir fons per a aquesta causa. L'exposició tornarà a obrir-se el proper cap de setmana.

Pel diumenge dia 7 s’ha programat una cursa d’orientació i esmorzar Senglars-AECCM, que sortirà a les 9 del matí de davant del Casal. Per la tarda, a partir de les 5, se celebrarà a la nau de la fàbrica l’Esturión una festa solidària amb cants corals i de solistes, música instrumental i balls, recital de poesies, teatre per a grans i petits i una cançó de comiat amb la participació de tot el públic.

Durant la Tarda Solidària es vendran treballs manuals, pastissos casolans i begudes. L’entrada serà de 5 € per persona (nens no inclosos) i s’agrairan els donatius voluntaris. També hi haurà un calaix de venda de roba de segona mà, el qual restarà obert durant una temporada al Pantinkillo. Tots els diners recaptats aninran destinats a l’ajuda humanitària per Haití i Xile, a través de l’ONG METGES SENSE FRONTERES (núm. Cc: 2100-3063-99-2200110010).

La iniciativa ciutadana, impulsada d'entrada per una dona de Mediona que va decidir empènyer a tot el poble a sumar-se a la solidaritat amb Haití, ha engrescat artistes, artesans, músics, entitats, associacions i voluntaris. Col•laboren l’Ajuntament de Mediona i la majoria de botigues, comerços, bars i firmes del poble, així com el taxi, que serà a disposició de les persones amb dificultats de desplaçament per acostar-les a la Tarda Solidaria.

Encara que incialment aquesta mobilització va arrencar en solidaritat amb les persones afectades pel desastre d'Haití (d'aquí el lema i el cartell), quan ja estava en marxa es va registrar el terratrèmol de Xile. L'ajuda que es recapti a Mediona, doncs, serà distribuida per METGES SENSE FRONTERES en el lloc que més ho necessiti.

ELS TEIXONS S'ACOSTEN AL CASTELL DE MEDIONA

2010-02-24T21:04:00.011+01:00

Molts són els animalons que passen per Mediona sense saludar, deixant només signatures enigmàtiques o una mena de targeta de visita sovint difícil de traduir. Les seves empremtes sobre el fang o la neu, les deposicions farcides de llavors que planten com a bandera damunt de qualsevulla pedra, les deixalles regades al voltant de les papereres de la terrassa o, si badem una mica, les destroces que poden deixar darrere seu al galliner, identifiquen bastant clarament els camins de la guineu, de la mostela o la geneta. El senglar tampoc no s’escarrassa massa en amagar el mapa de les seves passejades, i hom pot resseguir-lo des de les petjades que donen fe del seu pas per la riera i els corriols pels que s’endinsa en el barranc o s’enfila cap els penya-segats de la fortalesa, per comprovar quan a prop ha arribat: just fins la Torre Petita, on sempre s’acaben les marques que ell va fent al “llaurar” la terra.

D’altres rastres no són tan fàcils de llegir: per exemple, varem trigar força en esbrinar que l’escampall matiner de l’escorça de pi que cobreix les jardineres per evitar les males herbes era obra de... les merles, que remenen aquesta capa per fer-se un bon esmorzar amb cuques i cucs que s’hi amaguen a sota. Les merles són omnívores, alimentant-se d’insectes, cucs, fruits, llavors..., i menja a terra, tot movent la cua i abaixant les ales. Com altres túrdids, quan s’alimenta de cucs del terra, és capaç d’extreure’ls sense que se li trenquin. Per fer-ho, remouen la terra de tal manera que són un veritable problema per a molts jardiners.

L’EXCAVADOR MISTERIÓS

Però el que durant molt de temps ha estat tot un misteri és qui dimonis ve a treballar de nit al Castell per mantenir netes d’herbotes les voreres de la baixada a la plaça. Una feina acurada i específica que només es dedica a la base dels murs aixecats ja fa anys en aquest punt per a plantar-hi rosers i a les pedres que, una mica més amunt, protegeixen l’espai de les plantes aromàtiques.

Bé, doncs poc abans de l’enrenou del cap de setmana, quan la vida feréstega de la muntanya encara mira de seguir el seu curs trampejant com pot els entrebancs de la civilització, tinguérem una possible pista sobre aquest enigmàtic visitant nocturn: una parella de toixons varen deixar-se veure fent via, tot xino-xano, per la pista que duu fins a Mediona. Malauradament la presencia d’un monstre motoritzat anomenat “cotxe”, que els enfocava amb llums terrorífiques, va acabar espantant-los i giraren cua per escapolir-se bosc endins abans de poder comprovar quin era el destí del seu viatge.

De manera que no hi ha proves documentals ni cap testimoni que ho confirmi, però els costums alimentaris d’aquests omnívors (així considerats per que han acabat menjant gairebé de tot), les eines amb les que la evolució els ha dotat per a ser-ho (un morro prominent, mòbil i musculós, especialment dissenyat per excavar) i els horaris nocturns en que acostumen a fer la seva vida permeten sospitar que són el teixons qui, de tant en quant, venen a netejar-nos les voreres del camí.

DUES BANDES L’IDENTIFIQUEN

Siguin o no els que fan aquesta feina, pensem que val la pena aprofitar el fet d’haver-los pogut veure a prop del Castell per mirar de conèixer una mica millor a un dels nostres més que probables visitants misteriosos. El teixó o toixó (Meles meles) és el representant de la família dels mustèlids de morfologia més atípica. Pot arribar a pesar uns 15 kg, amb cap allargat i triangular, amb el cos també allargat de fins a 90 cm de longitud, dels quals 15 a 20 cm corresponen a la cua. El cos és gros i massís; el coll, curt i gruixut, i el cap, allargat, acabat en un musell punxegut. Els ulls i les orelles són petits, i les extremitats i la cua són relativament curtes. Les potes tenen unes ungles molt fortes que li serveixen per a cavar.El pèl és fort i llarg, de color grisós clar pel dors i gairebé negre pel ventre. Les potes també són negres, i la cua i les orelles, blanques. Dues bandes negres que neixen a cada costat del musell ressegueixen el cap longitudinalment a banda i banda i engloben els ulls i les orelles: són la característica que els identifica i fa que no se’ls pugui confondre amb cap altre mamífer.

El seu hàbitat son els boscos, principalment de fulla caduca, però també espais oberts propers al bosc on pugui trobar un amagatall i sempre que el terreny sigui prou tou per a excavar. Excava un cau que consta d’un gran nombre de túnels i cambres: se n’ha estudiat un amb 897 metres de túnels, 50 compartiments i 178 entrades. Els investigadors estimaren que la seva construcció va requerir extreure 70 tones de terra i va emprar diversos segles de treball. Això va evidenciar que es tractava d’una teixonera heretada per generacions.

Coneguts per la seva ferocitat quan s’enfronten a una amenaça, els teixons són molt sociables i solen viure en grups de 2 a 12 individus, amb un terme mitjà de 4 a 6 adults, tot i que s’han arribat a citar grups de fins a 23 individus, que habiten en aquestes grutes subterrànies excavades per ells mateixos, les anomenades “teixoneres”.

CATEDRALS SUBTERRÀNIES

Les teixoneres (o setts, en angès) han estat molt estudiades pels naturalistes des de l’antiguitat, que s’han sentit atrets per aquestes catedrals subterrànies, assignant una sèrie de denominacions a les diferents parts de l’habitacle. Així es denominen:
• Càmera principal: espai d’allotjament i cria de l’espècie. En algunes teixoneres n’hi pot haver vàries. Pot tenir fins a 3 o 4 m d’altura i sol aparèixer folrada amb restes vegetals.
• Conductes principals: els utilitzats habitualment per a accedir a la càmera principal.
• Conductes de ventilació: els quals serveixen per a portar aire pur verticalment a l’interior l cau.. També penetra la llum a través d’ells per la seva construcció vertical, sent aquesta última una important funció.
• Conductes d’escapada: vies accidentalment utilitzades per a sortir de la teixonera en cas de perill o d’inundació.
• Latrina o excusat: càmera secundària que s’habilita al costat de la càmera principal per a defecar.
• Llitera o bressol: càmera secundària en la qual s’agrupen els exemplars joves, pera continuar rebent les cures maternes

UNA DIETA MOLT VARIADA

Com apuntàvem més amunt, els teixons mengen una varietat molt àmplia d’aliments, pel que es consideren com omnívors. Així, s’alimenten d’insectes, particularment abelles i mel, d’on prové el seu nom llatí de Meles (mel en llatí), altres invertebrats, mamífers, rèptils petits, blat de moro, fruites i plantes, en general, sense menysprear la carronya. En les Illes Britàniques i el nord d’Europa el component bàsic de la seva dieta són els cucs, mentre que a Europa meridional els teixons mengen sobretot insectes, cucs, fruita i cereals. Molt rarament entra en corrals o estables per la seva por a l’home.

L’olfacte i l’oïda del teixó estan molt desenvolupats, mentre que la vista la tenen més limitada, doncs els hàbits de vida l’han adaptat pràcticament a l’ús nocturn i a la foscor del seu cau. Els grans carnívors com l’ós , el llop o el linx, però també les guineus, el gat mesquer o la geneta actuen com a predadors sobre els exemplars joves, igual que les grans rapinyaires nocturnes i diürnes.

Les qualitats del teixó són reconegudes per algunes nacions natives d’Amèrica del Nord, que l’inclouen a la seva mitologia i el representen al seus tòtems, doncs se’l considera un ser beneït a la nit i el dia, això reflectit en el seu característic físic bicolor. En tot cas, a Europa se la considera una altra espècie en perill a la que cal protegir.

GEOCACHING AL CASTELL... SENSE GPS!!!

2010-02-11T20:25:00.006+01:00

Al lloro, geocachers: hi ha qui troba algun dels vostres tresors només a cop d’ullada i sense fer servir gepeesses. El fet es va donar el passat cap de setmana a Mediona: Després de celebrar amb la seva família un dinar d’aniversari al castell, la canalla va sortir a escampar la boira. Quatre o cinc nens, acompanyats per un parell de pares, decidiren baixar cap a la riera. Quan van tornar a pujar ho feren tots emocionats i cridant que havien descobert un tresor. Un dels nois explicava com l’havien trobat: “Hem vist un plàstic, i com que no ens agraden les deixalles a la muntanya, hem anat a recollir-lo”. Però, sorpresa, no era una brossa més de les moltes que la riera arrossega fins el congost o que alguna gent porta des de casa seva per abandonar-les aquí: era, ni més ni menys, que l’amagatall protector d’un caché. Coneixedors del joc del geoaching, els que l’havien descobert prengueren del tresor un parell d’objectes –un carregador de mòbils, un dinosaure de joguina—i deixaren a canvi el que portaven a les seves butxaques: un paquet de mocadors, una piloteta... No sabem si, com mana la tradició dels geocachers, van deixar al llibre de visites del tresor les dades corresponents i les circumstàncies del seu descobriment. Però, per si de cas aquesta part de l’informació no ha arribat a qui va plantar el caché prop del Castell de Mediona, pengem al bloc un “al lloro, geocachers”: potser caldria revisar si està prou ben amagat, com demana l’emoció de la seva recerca, i també si compleix amb el respecte al medi natural, regla fonamental del geocaching.

Això s'ha capgirat: MÉS FRED DE DIA QUE DE NIT

2010-02-09T22:14:00.003+01:00

Si us diem que la temperatura màxima d’ahir, dia 9 de febrer de 2010, al Castell de Mediona, va ser de 6,5º, segurament no us sorprendrà ni poc ni molt. Però, a que mai no diríeu a quina hora aquesta màxima es va registrar a la nostra estació meteorològica? Perquè, encara que sembli estrany, va ser a les... 00.34 h. (AM). Si, docs: pocs minuts després de canviar de data, plovent encara i en plena nit. Hores més tard el dia es llevava ben ennuvolat, amb plugims que anaven fent, i el sol no va trobar un forat pel que treure el nas fins les sis del vespre ben tocades. I quan el seu primer raig va il•luminar des de ponent les oliveres de Santa Anna ja no va a ser-hi a temps a escalfar gens ni mica: després de saludar sota un cel de plom se’n va anar a dormir a corre cuita i el vent de nord començà a bufar amb força per augmentar una mica més la sensació de fredor. Així que, en tot un dimarts que ja s’acabava, el termòmetre no va trobar esma per enfilar-se més amunt d’aquells 6,5º de la matinada acabada d’estrenar. Cap allà les quatre de la tarda va ser-hi a tocar, però es va desinflar quan només li faltava una ratlleta per arribar-hi. Després, cap avall que fa baixada: la mínima d’aquest 9 de febrer de 2010, a Mediona, va ser de 3º i es va registrar a les 23.41 h. El homes i les dones del temps ens ho explicaran dient que les pluges les va portar a casa nostra un mestral humit i un xic reescalfat i se les va endur un gregal sec i més glaçat (encara que, vingui d’on vingui, al Castell el vent de nord gairebé sempre hi entra per ponent). Però no deixa de ser un curiositat meteorològica això de que, en menys de 24 hores, faci menys fred quan encara ressona la darrera campanada de les dotze de la nit que no abans de repicar la primera de les dotze del migdia. Per cert, aquesta tongada d’aigua que va començar el dilluns ens ha deixat un total 18 litres per metre quadrat i ahir el cop més fort del vent va ser de 46.7 quilòmetres per hora a les 20.42 h., amb una mínima de sensació tèrmica de -2.2ºa les 22.08 h.

PENEDÈS TV ENTREVISTA L'ALCALDE DE MEDIONA AL CASTELL

2010-02-08T20:33:00.000+01:00

Aquest dimarts, 9 de febrer de 2010, Penedès Televisió emetrà l’entrevista amb l’alcalde de Mediona, Servand Casas, enregistrada dies enrere al pati del castell. Al llarg dels prop de 30 minuts del programa, l’alcalde comenta alguns aspectes polèmics de l’actualitat municipal, com la possibilitat d’instal•lar molins generadors d’energia eòlica o els seus arguments personals per no sumar-se a la reivindicació d’una vegueria pròpia pel Penedès.

També va haver-hi lloc per parlar del conjunt medieval que servia de teló de fons per a la conversa. Segons va explicar ell mateix, quan la televisió comarcal va demanar-li un escenari d’exterior per realitzar l’entrevista, Servand Casas va estar dubtant entre proposar el parc fotovoltaic de Mediona, “imatge emblemàtica de la modernitat i el futur del municipi”, o fer-la a la fortalesa, símbol “del passat i la història de Mediona”. Finalment es va decidir pel Castell, que, d’aquesta manera, es va convertir per una estona en l’estudi de Penedès TV.

Una unitat mòbil va arribar fins a la plaça i fins a tres càmeres van ser instal•lades al pati del Castell per enregistrar l’entrevista, que es va desenvolupar davant la porta romànica de l’església de Santa Maria (segle XII). La situació actual del conjunt medieval, el seu valor històric y les perspectives de futur varen ser, precisament, l’argument de la primera pregunta plantejada per l’entrevistador després de fer un breu recorregut per la trajectòria política i personal de Servand Casas.

Dins del seu programa d’entrevistes “Personal”, Penedès TV dialoga cada setmana amb un alcalde de la comarca. L’emissió del corresponent a Mediona serà aquest dimarts, amb el següent horari: 14.30 h., 18.30 h. i 22.30 h. de la tarda. L’endemà, dimecres 10 de febrer podrà veure’s a les 02.30 h. de la matinada, les 06.30 h. i les 10.30 del matí. El programa serà tornat a emetre el proper diumenge, 14 de febrer, a les 17.00 h. i les 221 h,. amb repeticions el dilluns a les 05.00 h., les 09.00 h. i les 13.00 h. També podeu veure'l per internet connectant amb el web: www.rtvvilafranca .cat.

L’equip de Penedès TV que va realitzar la gravació al Castell de Mediona estava format per Carles Gala, (presentador del prograna “Personal”), Jordi Rivas (filmació) i Jordi Morgades (realització).

EL CASTELL DE MEDIONA A “PÀGINA DOS” DE TVE2

2010-01-30T23:00:00.000+01:00

El passat diumenge 17 de gener estava previst que TVE2, dins del seu espai literari “Pàgina dos”, emetés una entrevista amb David Monetagudo sobre la seva novel•la “Fin". Per il•lustrar-la, un equip del programa va realitzar una gravació al Castell de Mediona, que l’autor va conèixer en la seva època de casa de colònies i que li va servir de font d’inspiració pel seu relat. Així ho varem anunciar a través del bloc als nostres milers i milers de seguidors, que aquell dia segurament van deixar de banda família i amics, ocupacions i aficions, les reserves al Bulli o una entrada de tribuna pel futbol, tot, per concentrar-se davant la pantalla del televisor disposats a veure aquest programa. Però la previsió no es va complir i, per canvis en la programació, aquell diumenge el Castell no va aparèixer per cap costat a “Pàgina dos”. L'onada de protestes populars va ser tan i tan gran que a punt va estar d’ensorrar l’audiència de TVE i el pirulí de Torrespaña, de retruc. I encara més: no va faltar qui recordés aquell ministre japonés que va haver de dimitir per un programa de la tele que no havia començat a l'hora prevista. I això va fer trontollar la Moncloa i fins i tot la Zarzuela mentre, a fora, anaven a ganivetades entre ells mateixos els que volien prendre el poder. I tot plegat ja pintava un final tan apocalíptic com el que David Monteagudo va imaginar per a la seva nove·la. (I fins aquí potser ens hem permés una mica de ficció, ja que de literatura es tracta, però el que segueix va de debó:) I com no podia ser d’una altra manera, al final la cadena estatal va corregir el nyap i va emetre el programa tan esperat sobre “Fin”. Ho va fer el passat dimarts i el repetirà aquest diumenge, a les 20.30 h. Així ens ho va comunicar, molt amablement, Espe Madrid , responsable de realització en l’equip de gravació que va rodar al castell. Així és que, milers i milers de seguidors del bloc, aquest 31 de gener de 2010, no us perdeu el “Pàgina dos”. (I, si us el perdeu, penseu que un cop emès, aquest espai quedarà al web www.pagina2.es.) Una aclaració: quan parlen del "refugio de San Quintín de Mediona", es refereixen en realitat al Castell de Mediona, que ni es "refugio" ni és a Sant Quintí. I una advertència: l'estructura del programa ha partit en tres blocs diferents el temps dedicat a aquest tema, així que, si us interessa, no desconnecteu quan s'acabin les imatges de Mediona (al començament) i passin a una altra cosa, perquè més tard vindrà l'entrevista amb el David Monteagudo i, quan us penseu que aquesta ja s'ha esgotat del tot, encara queda el repicó. Emocionant, no? Bé, doncs, prepareu les crispetes, enfonseu-vos al sofà i premeu "on" al comandament perquè, ara sí que sí, el castell sortirà a TVE2.

(Si voleu més informació sobre el llibre i el seu autor, mentre espereu que comenci el programa podeu rellegir l'entrada publicada el passat 15 de gener al bloc)

UN ANY DE LA VENTADA

2010-01-30T22:57:00.000+01:00

Ja ha passat un any des d’aquella ventada que el 24 de gener de 2009 va escombrar Catalunya deixant darrera seu un rastre de mort, cases desmanegades, boscos arrasats i serveis col•lapsats. El cop més fort es va registrar a una estació meteorològica situada a Sant Joan de Mediona (Alt Penedès), i va ser de 214 quilòmetres per hora. L’experiència ens indica que quan bufa de mestral –com era el cas—, després de passar pel poble, la velocitat del vent s’incrementa al baixar acanalat pel congost de la riera, agafant més força i arremolinant-se en arribar als cingles de la fortalesa. Això fa pensar que probablement la fuetada rebuda aquell dia pel Castell va superar el registre més alt de tot el Principat.

Malauradament, una avaria del nostre anemòmetre ens va deixar sense constància de la seva magnitud, però fora quina fos la xifra concreta, el fet és que afortunadament la ventada no va tenir aquí las conseqüències tràgiques que varen patir altres llocs de Catalunya, amb desgràcies mortals com les de Sant Boi del Llobregat o destroces catastròfiques en zones urbanitzades, com la Font del Bosc, per posar l’exemple més proper. Afortunadament, els danys soferts pel conjunt medieval i el seu entorn no van ser tant greus com per arribar a la categoria de notícia i quedaren al nivell dels molts que, d’una o altre manera, es produïren arreu del país.

LA CAPELLA OBERTA AL CEL

Tot i això, aquella fuetada va deixar les seves ferides al castell. El mestral, després d’arrencar del seu marc el finestral de l’església de Santa Maria que dona a ponent, va omplir el temple i la seva pressió va cercar una sortida per la cúpula interior de la capella del Sant Crist. Aprofitant el forat que en ella havia quedat d’una inacabada restauració anterior, va aixecar el sostre superior com si es tractés de la tapadora d’una cassola i va fer volar la teulada. Reparar aquell desastre va costar déu i ajuda, però després de moltes gestions, el passat mes de març una empresa especialitzada va col•locar una coberta de planxes metàl•liques com a solució provisional.

D’aquesta manera, i a l’espera de la solució definitiva dins d’una possible restauració general del conjunt medieval, va cicatritzar momentàniament la ferida més greu, i alhora més espectacular, causada a Mediona per la ventada del 24 de gener de 2009. No es va reparar, en canvi, la finestra per la que el vent havia entrat a l’església, que restà mirant a ponent com una boca ben oberta i disposada a empassar-se tot el que des d’allà li arribés: així va colar un núvol d’abelles buscant casa pel seu eixam, les pluges de la primavera visitaren el cor i les tronades de l’agost comprovaren sense obstacles la famosa acústica del temple. El ratpenats van trobar el pas franc per anar agafant lloc privilegiat a la cúpula de l’absis, al voltant de la mà de Mediona, pel primer diumenge de setembre: penjats damunt l’altar, van assistir en religiós silenci a la missa concelebrada de l’aplec del Sant Crist i només uns pocs d’ells es van animar a volar a la tarda, arrossegats pel ritme de Xavi Díaz Jazz en concert. El 31 d’octubre les granotes del congost llogaren cadires per escoltar la música de bossa nova en català que les hi baixava d’aquella finestra sense vidre...

“LA MADRE DEL CORDERO”

I així anar fent, entre polsegueres i vol de cuques, mentre per les altures s’estudiava com resoldre aquell petit detall pendent. Fins que, pel forat deixat enrere, va tornar a entrar el que tants cops s’havia anunciat: l’1 de gener de 2010, una nova mestralada –en aquest cas amb un cop màxim registrat de 112.7 quilòmetres per hora—va seguir el mateix camí que el de la de l’any anterior, va tornar a omplir l’església i va trobar sortida desmanegant una part de la coberta provisional de la capella. Arrencades des de sota per la pressió del vent, unes quantes llaunes es van doblegar cap amunt, arrossegant amb elles una de les bigues de formigó sobre les que estaven collades. Tot plegat resta avui damunt la part de la coberta que va resistir, con una llauna de sardines a mig obrir.

Sembla que, després de comprovar els efectes d’aquesta nova ventada, els especialistes que la passada setmana visitaren Mediona arribaren a la conclusió de que la causa havia estat la mateixa: el forat d’entrada del mestral a la façana de ponent, “la madre del cordero”, com va sentenciar, textualment, un d’ells. En conseqüència, cal esperar que, després dels estudis i acords pertinents, l’actuació per solucionar els danys patits per la coberta de la capella inclogui també la reparació del finestral de ponent.

URGÈNCIES I RETARDS

A més a més de fer volar la el sostre de la capella, la ventada del gener de 2009 va trinxar materialment les altres taulades de l’església i també les de l’antiga rectoria. Penjades sobre el pati i els penya-segats de la riera, les primeres van haver d’esperar fins el mes de març la arribada de l’empresa especialitzada per a ser reparades. A les segones varem haver d’aplicar-les una cura provisional d’urgència, ja que són les de la zona permanent habitada i sota les quals es desenvolupa la major part de la vida actual del castell: quan les condicions meteorològiques ens ho van permetre, el mateix 28 de gener varem enfilar-nos a substituir per teules noves totes aquelles que havien volat i les moltes que restaven trencades.

I què més? Doncs la resta de les petjades que aquella ventada excepcional va deixar a Mediona son semblants a les del seu pas per altres llocs del nostre país. Com poblacions senceres i macro urbanitzacions amb milers de veïns, el castell es va quedar sense llum aquell 24 de gener. Afortunadament, la companyia va restablir-nos el servei en qüestió d’hores, cosa que no va poder fer amb altres nuclis propers, com el mateix poble de Sant Joan. Però tardà mesos – fins el 18 d’octubre!—en tornar a col•locar al seu lloc un cable que s’havia desenganxat del seu pal i restava penjant sobre el camí d’accés al conjunt medieval, amb risc de tocar algun vehicle d’alçada, o de provocar un incendi en l’alzina sobre la que s’aguantava.

LA MIMOSA TOSSUDA...

També va trencar-se la línea del telèfon, arrossegada per la caiguda d’un arbre. En aquest cas, la companyia responsable del servei va reaccionar amb una rapidesa raonable, donades les circumstàncies, i en un termini de no més d’una setmana el castell va recuperar la comunicació telefònica. El que no varem poder recuperar de cap manera va ser la mimosa que se’n havia endut el cable: arrencada de soca-rel, va volar des del jardinet de l’entrada a la plaça del castell. Quan la varem plantar, sàvies veus sentenciaren que no resistiria el clima de Mediona. Malgrat totes les profecies, va arrelar amb força i, am el pas dels anys, arribà a convertir-se en un dels trets característics de l’entrada al recinte. Fins aquella bufetada extraordinària de 214 quilòmetres/hora, que no hauria de repetir-se . Així que, pel seu valor emblemàtic, per sentimentalisme i una mica per tossuderia, n’hem plantat una altra que, de moment, ha superat glaçades i mestral.

Al conjunt medieval i el seu entorn natural varen caure molts altres arbres, cada un d’ells valuós, a la seva manera. Com un parell d’alzines situades a dins del recinte del conjunt medieval que havien sobreviscut a l’incendi del 1994. O centenars dels millors pins de l’Obac, que precisament per ser-ho havien estat seleccionats per seguir al bosc quan allà es va realitzar una acurada feina de neteja i clarejat dins del pla forestal de la zona. Després de moltes hores de treball, bona part d’aquella fusta ha estat tallada, estellada i emmagatzemada per ser aprofitada com a llenya per les necessitats del castell.

... I UN TRASTO MENYS

Només un darrer apunt sobre un “efecte col•lateral”del cop de mestral: algunes de les teules que el 24 de gener del 2009 volaren sobre el camí d’accés al castell per la riera van esbotzar el sostre de l’antiga fosa sèptica de la casa de colònies, en desús des del foc del 94. Les pluges posteriors van acabar de desmanegar aquella construcció de ciment i les seves runes van ser retirades aprofitant el transport de les provocades per la reparació de les teulades. Més tard, la brigada municipal va desmuntar i retirar el dipòsit de PVC, actuació amb la que la vista de la Torre Petita del castell ha quedat definitivament alliberada d’aquell obstacle. I això seria tot en el primer aniversari de la ventada a Mediona. I tal dia tornarà a fer un any.

PEDRO SÁNCHEZ “IL•LUSTRA” EL CASTELL DE MEDIONA

2010-01-21T20:43:00.001+01:00

Avui us proposem una aventura. Una aventura potser una mica inquietant, però, a ben segur, una aventura apassionant: us convidem a descobrir una altra cara del Castell de Mediona a través de la mirada i la bona mà de Pedro Sánchez Garrobo. La seva feina no demana massa comentaris, i si algú els ha de fer, serà cadascun dels qui la contemplin: ja ho diu la dita, i mai millor dit, que una imatge val més que mil paraules. Deixem-ne només un parell d’escrites per a presentar aquesta magnífica galeria de fotografies. L’autor les anomena “il•lustracions”, perquè la imatge inicial que ell va captar ha estat després treballada creativament amb les eines de la tecnologia actual per subratllar determinats aspectes de la realitat, i complementada amb alguns detalls que reforcen la seva visió personal.

Als que coneixeu Mediona, aquesta visió potser us desvetllarà una perspectiva que mai no se us havia ocorregut de buscar-li o, ben al contrari, vindrà potser a “il•lustrar-vos” algunes escenes que ja havíeu imaginat en les hores viscudes entre aquestes velles pedres (tal vegada en les famoses “nits de la por” de l’època de la casa de colònies?). Als que encara no heu visitat el castell, aquestes imatges potser us donen el privilegi de passejar-vos per alguns dels seus paisatges més obscurs, de mirar en racons molt amagats i veure-hi el que no tothom sap veure.

Tots plegats hi haureu de posar quelcom de la vostra part i, sobre tot, deixar-vos guiar per Pedro Sànchez. Nascut a Barcelona (1952), és llicenciat en Belles Arts i Disseny Gràfic. Amb estudis de cinematografia, ha muntat i dirigit més de 2.000 spots televisius. La seva professió l’ha portat a dirigir i produir rodatges a diferents parts de l’Estat espanyol, als EUA, la Gran Bretanya, Itàlia, Egipte, Xile, Argentina i Canadà. Resident a una població relativament pròxima a Mediona, aquest fotògraf vocacional dedica actualment bona part de la seva creativitat a captar les imatges d’esglésies i ermites, castells i antigues construccions d’aquests paratges de l’Alt Penedès i l’Anoia. En una de les seves darreres passejades va arribar-se fins al castell i de la seva troballa ha sortit aquesta sèrie d’instantànies que ara us presentem, realitzades en dues sessions sobre el terreny i treballades posteriorment amb hores de “laboratori”.

La sèrie, etiquetada “Castell-il•lustració”, la podeu trobar a la galeria que Pedro Sánchez te a Flickr, l’espai fotogràfic d’Internet. Anant a l’adreça www. flickr.com/photos/titopedro tindreu accés als seus diferents àlbums, entre els que hi ha el de les fotografies originals del Castell de Mediona (abans de ser transformades i complementades), així com d’altres amb imatges de les esglésies de Piera o La Llacuna, retrats i diversos aspectes del seu treball. També podeu accedir-hi simplement demanant al buscador: “flickr castell de mediona”, que us remetrà a l’espai de Pedro Sànchez.

De la seva mà, gaudiu d’aquest viatge per “la cara oculta” de Mediona. I quan torneu a visitar el Castell, no ens reclameu si no hi trobeu núvols de plom que amenacen amb esclafar-lo sota la tempesta, estols d’ocellots negres que el sobrevolen per totes bandes, ventades de ratpenats sortint per qualsevol escletxa, portes obertes a llums fantasmagòriques i alguna que altre calavera rient per racons més foscos del que seria tranquil•litzador.
Perquè de corbs i ratpenats, de clarors i tenebres, de núvols i fins i tot de calaveres, al castell, de haver-n’hi, n’hi ha. Però no sempre tant com va ser capaç de captar en Pedro Sànchez. O si?

EL CASTELL, AQUEST DIUMENGE, A “PÀGINA DOS” DE TVE2

2010-01-15T23:20:00.001+01:00

Un equip de “Pàgina dos”, programa literari de TVE2 a Catalunya que s’emet els diumenges a les 20.30 h., va passar fa poc per Mediona. El seu objectiu, filmar unes imatges per il•lustrar l’entrevista realitzada amb David Monteagudo sobre la seva novela “Fin”. El motiu? L’autor pren aquest castell, que ell va conèixer com a casa de colònies mig abandonada, com a font d’inspiració i per a transformar-lo literàriament en l’escenari on és desenvolupa el seu relat. Així el presenta la contra portada del llibre, escrit en espanyol: “Un grupo de amigos, que ya no tienen nada en común excepto un turbio episodio del pasado, se reúne en un refugio de montaña para pasar un fin de semana. La reunión sigue fielmente el guión habitual de estos casos, pero, en plena celebración, un acontecimiento externo alterarà por completo sus planes. Sometidos a una creciente presión, cada individuo interpretarà los acontecimientos según sus particulares obsesiones; y entre confesiones y rencillas largamente incubadas se irá recomponiendo un esquema sórdido e intrincado de las relaciones que los habían unido en el pasado, todo ello bajo la sombra de una amenaza cada vez más cercana y palpable”.

Jordi Llavina, col•laborador literari del diari LA VANGUARDIA, no va estalviar signes d’admiració per a comentar aquest llibre: “Fin es una novela psicológica armada de una carcasa de novela de terror y hasta de ciencia ficción. Aterra y conmueve. Ecos de Rulfo y El Jarama de Sánchez Ferlosio. Describiendo una acción pavorosa, Monteagudo desmenuza nuestros pequeños terrores cotididianos. ¡Qué amasijo de sombras y oscuras obsesiones! ¡Qué buena mano para los personajes! Literatura mayúscula. ¡En el Fin está el inicio!”

Ricard Ruiz Garzón, de EL PERIÓDICO, va escriure: “Empieza como una historia de terror convencional y acaba a lo Cormac McCarthy... Con sus guiños generacionales y metafísicos, su filiación buñuelesca, su turbia atmósfera y su calidad literaria, la insólita opera prima de David Monteagudo es una de las sorpresas de la temporada”.

L’autor és un gallec nascut l’any 1962 a Viveiro, Lugo, i que actualment viu a Catalunya, concretament a l’Alt Penedès. I, com la majoria dels joves de la comarca, va passar pel Castell de Mediona en la seva etapa de casa de colònies. D’aquelles experiències, d’aquestes velles parets i del paisatge que les envolta, va saltar l’espurna per escriure la nevela “Fin”, editada per Acantilado, que ja va per la segona edició. De tot plegat se’n parlarà demà, diumenge 17 de gener de 2010, en el programa “Pàgina 2” de la segona cadena de TVE a Catalunya.

Per fer la gravació es va arribar fins al Castell un equip encapçalat pel director del programa, Óscar López, i format per Pep Sancho (càmera), Espe Madrid (realització) i Lalo Durán (so). Un cop emès, aquest espai quedarà al web www.pagina2.es.

FORÇA BARÇA I ENDAVANT, QUE NO HA ESTAT RES!!!

2010-01-14T20:19:00.000+01:00

L’Arnau és un culer de la darrera fornada, que va arribar al nostre bocí de món poc abans de tancar-se el 2009 de les sis copes. I, es clar, encara no parla, però sembla que se l’hi entén tot: si no, veieu que de presa que es descorda la brusa sa mare quan ell comença a plorar! Després del partit d’ahir contra el Sevilla, que ens va deixar fora de la cosa aquesta del rei d’Espanya (conceptes estrambòtics que ell encara no domina), l’Arnau opina que el detall pedagògic està molt bé, però que tampoc calia afanyar-se tant, que la vida tot just arrenca i que ja vindrà el temps d’aprendre que no es pot guanyar sempre, que hi ha més dies que llonganisses per a comprovar que ser del Barça no es un camí de flors i violes, que ja vindran iaios a explicar-li les seves batalletes del patiment blaugrana i, que, al cap i a la fi, si s’ha de perdre, que sigui així, amb el cap ben alt, anant a per totes i fent-nos gaudir del joc de la pilota. I diu l’Arnau que ell encara és molt petit i que, potser per això, del partit d’anada ja no se’n recorda, i que ara el que compta és el partit que ve, com diu un paio molt trempat que ell vol tenir de mestre quan hagi d’anar a l’escola i que l’anomenen Guardiola. I afirma l’Arnau que si ens han d’eliminar d’alguna cosa que sigui de la cosa aquesta del rei d’Espanya (encara que, com que ell encara no domina aquests conceptes, potser aquí només fa que repetir el que ha sentir dir per casa), i que visca l’Alcorcón. I l’Arnau afegeix que endavant, que no ha estat res, que força Barça, i que tremoli el Bernabeu, que tampoc no sap encara ben bé què és, però que tremoli. Tot això és el que diu l’Arnau. Segur que sí, perquè, encara que encara no parla, sembla que ja se l’hi entén tot.

EL GEL DE LA RIERA I EL POU DEL GLAÇ

2010-01-12T22:38:00.000+01:00

Diuen els que se suposa que d’això n’entenen que el més dur d’aquesta fredorada ja ha passat, que hem tocat fons, hem rebotat, i ara les temperatures aniran pujant. Malgrat tot, ahir, dilluns, en llevarem amb la plaça enfarinada per la nevadeta de la matinada. I avui ho hem fet entre un i dos graus per sota de zero, punt que el termòmetre no ha superat fins cap allà les 10 del matí. La mínima de la nit ha estat de – 4º, a les 6.33 h., i només un segon abans, a les 6.32 h., ha quedat registrada la de la sensació tèrmica: -8,6º. I ja que hi som posats, afegim que la màxima del dia ha estat de 4.8º, a les 15.02 h. i que, des de mitja tarda va plovent a estonetes, ara un ruixim, ara amb més ganes, i demà, el pluviòmetre dirà. Pel que fa al vent, el cop més fort ha estat de 35 quilòmetres per hora, a les 12.57 h., i, com gairebé sempre, de mestral: 268º.

I tot plegat quan portem ja cinc dies de glaçades en els que les canonades que porten l’aigua des de la mina de Can Verdaguer fins al Castell, passant per l’estació intermèdia del dipòsit, no s’han arribat a gelar perquè no ens hem descuidat mai de deixar un rajolinet corrent abans d’anar-nos a dormir: així és la vida al castell, perquè si haguéssim badat, ja hauríem begut...oli! A on sí que fa cinc dies que no n’hi arriba ni gota (d’aigua, es clar que no d’oli) és a l’aixeta d’abaix, on hi ha els animals, i des del passat divendres cada matí cal trencar el gel de la bassa per donar de beure a les gallines, els ànecs, les oques...

UNA RELIQUIA DEL NOSTRE PASSAT

També n’hi ha, de gel, una miqueta més abaix: a la riera. Allà queden encara imatges com aquestes que us oferim avui, segur que no tant espectaculars com les d’altres llocs del Principat que hem pogut veure als telenotícies, però que il•lustren l’hivern en aquest racó del país. Quedin al bloc, doncs, com a part de la nostra petita història i serveixin, a més a més, per introduir un altre capítol sobre un dels aspectes probablement més desconeguts de la fortalesa: el seu pou del glaç. En algunes de les fotografies s’aprecia com la capa de gel que es va formar sobre el corrent, de no més d’un centímetre de gruix, es va esberlant pel seu mateix per al haver marxat l’aigua de sota: el soroll de les trencadisses s’escoltava aquest matí des del castell, en mig del silenci del congost.En èpoques passades, el glaç – a ben segur molt més abundant que la prima pel•lícula que veiem en l’actualitat— era arrencat de la riera i emmagatzemat en el pou: una construcció impressionant, de planta rodona, que deuria tenir uns sis metres llargs de diàmetre i una alçada de, potser, més de deu metres, amb una coberta en forma de cúpula i edificada amb pedra seca o rejuntada amb algun tipus d’argamassa. Allà dins, col•locat en successives capes de gel i de palla, es conservava fins després del desglaç de la riera, per als mesos de la calor.

CRIDA A LA RECUPERACIÓ DEL POU

¿Va ser una construcció lligada al castell des del començament o va fer el seu servei per als pobles del voltant? ¿Quina relació va tenir amb la parròquia que sobrevisqué al definitiu abandonament de la fortalesa militar al segle XVII , fins quan es va utilitzar i en quin moment es va ensorrar parcialment? Preguntes sense resposta, perquè, al menys que nosaltres sapiguem, no hi documentació sobre el pou de glaç de Mediona. Malauradament, d’aquella meravella arquitectònica que devia ser avui només en queden les restes: mitja construcció cilíndrica, menjada per la brossa, dins de la que varen caure les pedres de la cúpula. A la part alta del mur que encara aguanta s’aprecia l’arrencada de la volta que feia la coberta i, una mica més abaix, els forats de drenatge o tal vegada per aguantar un embigat. Les restes del pou es troben prop de la riera, just a sota les roques del castell i de la mateixa fortalesa, en una zona obaga que pràcticament no rep mai el sol. Antigament devia arribar-s’hi per un trencall que arrenca una mica més amunt, en direcció ponent, des de l’antic camí del castell, que fins la guerra civil espanyola de 1936 unia Sant Joan amb Sant Quintí pel congost de Mediona. Aquest accés està pràcticament perdut, tapat de gínjol, esbarzer, rosa mosqueta... i, amb els pinets i les alzines que han crescut després de l’incendi forestal de 1994 acaba desapareixent entre records de les velles feixes.
Malgrat tot, el pou del glaç de Mediona, el que d’ell queda resistint el pas del temps i l’oblit, segueix essent aquí, a l’ombra eterna del penya-segat, emboscat damunt la riera que abans l’omplia de gel, invisible a la vora del camí. Valgui aquesta nota en el bloc del Castell per recordar (o, per a molts, descobrir!) la seva existència i fer una crida a les accions necessàries per recuperar aquesta peça cabdal del nostre patrimoni. Com a primera passa en aquesta direcció, convidem a qualsevulla persona o entitat que disposi d’informació, documentació, o, simplement, de memòria de transmissió oral sobre a posar-se en contacte amb el CASTELL DE MEDIONA, de cara a recollir tot el material imprescindible per reclamar actuacions en aquest sentit. I si el estat d'enrrunament actual fa massa ambiciós demanar la "recuperació" d'aquest element arquitectònic, sempre hi serem a temps a proposar, al menys, el sanejament de l'espai, la consolidació de les restes i la dignificació de l'entorn. Per començar, no estaria gens malament que l'Ajuntament, amb la seva brigada municipal, desbrossés el camí d'accés, els voltants del pou i el seu interior per a facilitar-ne l'arribada d'estudiosos o visitants. Tot i diuen que la bona administració sempre és l'art d'escollir entre diferents prioritats i segurs de que sovint el present del poble en planteja de més urgents, aquí queda aquest toc d'atenció cap a una de les del nostre passat.

ELOGI DE L'ESTUFA

2010-01-09T22:49:00.000+01:00

Escolteu-nos bona gent, vingueu d’on vingueu: vosaltres sabreu com us escalfeu, si feu hores extres per pagar la factura del gasoil, si el vostre comptador gira com un ventilador en connectar el radiador elèctric, si a casa vostra arriba la xarxa global del gas natural, si ja viviu a l’ombra de les plaquetes solars o si gaudiu d’altres energies renovables i subvencionades. Tot plegat està força bé, n’hi ha prou amb prémer un botó per surar en un núvol aïllat del mon a la temperatura que poseu al termòstat (nivell optatiu i/o regulat per la normativa vigent). Això exclou, es clar, als qui aquest sistema de lliure empresa no els hi vol complicar la vida i només els dona a triar entre baixar les escales del metro, cercar cartons per a tapar-se o colar-se en un caixer automàtic (entitat bancària a escollir, segons preferències). I a Mediona, no fem demagògia, ni una cosa ni l’altra: aquí estem calentons gràcies a l’estufa. Bé, gràcies a ella i a la llenya que abans hem anat a tallar a la muntanya, hem emmagatzemat ben apilonada per que s’assequés d’un any per a l’altre i finalment hem ficat a dins de l’estufa per calar-li foc. I cada una d’aquestes passes, encara que potser no us ho sembli, té la seva ciència: des d’escollir quin tronc toca tallar per fer-li un bé al bosc (amb permís i assessorament dels forestals, per descomptat) i com fer-ho sense prendre mal, fins a com separar l’alzina del pi i la branca del branquilló, segons el foc o el fogó. I no en parlem de com muntar l’estufa, cosa que ve a ser com la recepta de la paella al País Valencià o la de la ratafia al Principat, que cadascun o cadascuna és mestra o mestressa a casa seva: que si pinyes al fons o serradures al mig, que si un caneló de paper central per donar-li aire i troncs ben gruixuts al voltant, que ja agafaran, o si el misto per sota o el llumí per dalt i el tiratge ben obert o mig tancat. El problema està en que molts dels savis que avui donen lliçons ja fa mil anys que varen vendre al drapaire l’estufa de llenya dels avis que ells no aprengueren mai a preparar i van instal•lar-se una calefacció atòmica que tampoc saben com funciona, per que el catàleg venia en anglès.

Així que, nois i noies, com tot en aquesta vida, que cadascú faci segons la seva experiència i després de omplir-la de fum unes quantes vegades potser arribarà a tenir calentona la casa. O no, però no serem nosaltres qui vinguem ara fer el sermó sobre aquesta matèria: diguem només que, si saps fer-la anar i va bé, no hi a res com una bona estufa de llenya. Tan sols cal rebregar quatre fulls del diari amb les notícies que més t’encenen, un parell de cops de destral per fer unes quantes estelles, bona llenya de tota mesura i una xemeneia ben neta. Damunt, una cassola amb aigua perquè l’aire no s’assequi massa i un parell de fulles d’eucaliptus per donar bona flaire. I si tot va bé i la fumera no rebufa (toca ferro ara que encara no crema), tindrem escalforeta tota la nit que, anuncien, serà la més glaçada del que portem de l’any 2010: de moment, a les deu de la nit, a fora ja anem un grau per sota de zero. Fins aquest moment, la mínima del dia ha estat de -2,1º, registrada a les 7.34 hores del matí, i la màxima de +2,1º, a les 15.30 h. de la tarda. El cop màxim del vent ha estat de 55.80 quilòmetres per hora, direcció 267º, a les 18.32 h. La mínima de la sensació tèrmica –que relaciona temperatura i vent—, evidentment a l’exterior, ha estat de -9,5º a les 7.35 h. I a caseta, el termòmetre situat més aviat lluny de l’estufa, ens dona ara uns 16º, que tampoc està malament. Com us ho feu i a quant esteu, vosaltres?

(Es cert, no té, ni de bon tros, la màgia del foc a terra, espectacle aquí reservat al menjador, que vol bona companyia, atenta contemplació des de la primera fila i tions sense mida per fer-ne flames, espurnes, brases i cendra a corre-cuita. Però amb molta menys fusta i sense grans lluïments, si la cuides, la humil estufa repartirà el foc que duu al cor per tota l’estança durant força temps. Si més no, perquè és la única calefacció que tenim a casa, vagi avui per ella el nostre elogi! )

NEVA A DINS DE L'ESGLÉSIA DEL CASTELL!!!

2010-01-08T21:32:00.000+01:00

… i després de la ventada d’any nou… La nevada de reis!!! Això ja comença a ser habitual i caldria incorporar-ho a les nostres tradicions al voltant del 6 de gener, al costat del tortell, de la fava i la passejada d’algun petit valent que ve al castell a estrenar la bici rebuda de matinada. Com la neu, que, des de fa un parell d’anys, ses majestats ens porten puntualment arran de la seva data: el 2009 va ser la mateixa nit màgica i al matí de l’endemà tot es va llevar ben enfarinat. Aquest any, malgrat totes les profecies, pensàvem que ens quedarien sense poder fer la fotografia per a la propera postal nadalenca, ja que Mediona restava surant tal qual estava com una illa en mig de tot un país nevat:
des del campanar de Santa Maria es veien emblanquinats els camps de l’Obac i els del Mallofrè, i al fons, cap a ponent, les muntanyes que des de Sant Joan tomben cap a La Llacuna; cap al nord, seguint el barranc del Duc, la carena de Sant Pere Sacarrera també es pintava de blanc. I fins i tot mirant al sud, en mig de les cabanyes de Can Verdaguer, hom podia veure alguns rastres de la nevada. Només cap a l’est la riera s’esmunyia entre pedres i matolls a cercar el Riudebitlles per mirar d’arribar a l’Anoia i des d’ella al Llobregat per acabar vessant al mar les quatre gotes en que s’havien convertit els pocs flocs caiguts a Mediona sense arribar a quallar.

Tot plegat havia arribat amb un cert retard, després d’un 5 de gener plujós que va ajuntar fins a 18 litres per metre quadrat al nostre pluviòmetre i un dia 6 en el que el sol es va llevar ben eixerit per il•luminar un paisatge força diferent del que la nit de reis ens havia deixat l’any passat. El dijous 7 va fer bones les prediccions i les primeres volves començaren a volar per l’aire de Mediona cap allà les 10 del matí. Però es fonien només besar les velles pedres del castell, les plantes fredoliques del jardí, la gebrada de la plaça o els arbres que voregen la riera. I, desprès, la pluja va anar ballant amb la neu i el que havia de ser un quadre carregat de blancs va quedar-se en una aquarel•la ben mullada sobre un retaule de fang: tot plegat, uns 16 litres per metre quadrat que la terra agrairà. El dia ens va deixar també aquests altres registres: una temperatura mínima de -0,3º, a les 00.15 h., i una màxima de +2,8º, a les 19.28 h, un vent de mestral que va arribar a un cop màxim de 40,8 quilòmetres, bufant del punt 306º, a les 22.45 h., i, relacionant les temperatures amb els vents, una sensació tèrmica mínima de – 4º a les 00.15 h.

Dades per a la petita història de Mediona, però cap notícia nacional quan a Prades tenien neu fins al genoll, a la Jonquera tallaven la frontera i la canalla de mig país allargava les vacances de Nadal gràcies a la nevada de reis. Si fins a la macro urbanització de la Font del Bosc, uns poc metres més amunt d’aquí, es van llevar amb problemes de mobilitat! Al Castell, aquest 8 de gener de 2010 ha començat amb una trucada personal de l’alcalde de Mediona, Servand Casas, interessant-se per si la nevada ens complicava gaire la vida i si calia un cop de mà de l’Ajuntament. Afortunadament no feia falta, perquè els camins estaven sense obstacles, el vent ja s’enduia les nuvolades i tot semblava indicar que aquesta entrada en el bloc, sense pena ni glòria, s’hauria d’acabar aquí.

Però, ves per on, la notícia ha saltat quan pràcticament ja havíem posat el punt final a la crònica del dia. Cap allà les cinc de la tarda, feina feta, estufa encesa a casa i xemeneia fent fum per la teulada, quan hem tret el nas per la finestra hem vist que la nevada prenia embranzida. L’espectacle dels flocs, cada cop més grossos i nombrosos, baixant des de Sant Joan pel congost del Mediona empesos pel mestral, ens ha permès comprovar un parell de coses:

1.- Hem pogut veure, gràficament, la circulació habitual del vent de ponent, que ens arriba acanalat per la riera i aquí es divideix, fent un remolí, amb una branca que segueix Mediona avall per espetegar a la Torre Petita; i una altra que, al petar contra els espadats del Castell i la carena de Can Verdaguer, baixa al conjunt medieval pel camí i la plaça, entrant per l’arcada al pati de l’antiga rectoria i l’església... com si bufés del Sud. (Probablement, una comprovació molt tràgica de tot això va ser la de l’incendi del 10 d’agot de 1994, en el que el foc hauria seguit pràcticament els mateixos camins que avui ens dibuixava la neu en moviment al donar cos visible al vent que l’empenyia)

2.- Hem pogut veure nevar a dins de l’església de Santa Maria.I si en la nota anterior del bloc us explicàvem abastament els problemes que havia provocat en el temple el retard en la reparació del finestral arrencat per la ventada del 24 de gener de 2009, avui la neu ha entrat per aquell forat per escenificar el nostre relat: com havien entrat ratpenats i moixons per fer niu a les columnes de l’absis, vespes i mosques per fer la guitza a devots i curiosos, pols i pluges per fer malbé bancs i imatges... i vent de mestral per aixecar teulades i cobertes de llauna, les volves blanques han volat sota les voltes gòtiques per representar un espectacle extraordinari. Potser no serà notícia al telenotícies de TV3, però sí que ho és a la petita història de Mediona: neva a dins de la capella, i que en pregui nota qui n’hagi de prendre.

i 3.- Hem pogut experimentar amb les noves tecnologies i, a més a més de fotografies (potser no massa bones i que no donen per a una postal, però és el que hi ha) per il•lustrar el que expliquem, avui, farem l’intent de posar-hi, taxin, taxin, un vídeo. I demà, si glaça, déu dirà.

LA COBERTA DE LA CAPELLA TORNA A VOLAR

2010-01-07T18:43:00.000+01:00

LA PRIMERA DEL 2010
No havien passat ni sis hores des del moment en que tot el món va poder veure al bloc aquella imatge tan optimista amb la que el Castell de Mediona felicitava a la resta del planeta el naixement del 2010 quan el nou any ens va fer arribar la seva primera atzagaiada: el mateix dia 1 de gener, una forta ventada de ponent va arrencar i doblegar bona part de la coberta de planxes metàl•liques col•locada damunt la capella del Sant Crist, a l’església de Santa Maria, dins del conjunt medieval. Desenganxades de la cornisa que dona a la riera, les llaunes s’aixecaren com una vela i es van endur amb elles els materials als que estaven collades: pedres, maons... fins i tot una biga de formigó, que va anar a parar sobre la part que havia resistit l’embranzida i restà allà, com tocant un tambor gegant, fins que el mestral va afluixar.

UNA MICA D’HISTÒRIA

De fet, aquesta coberta avui malmesa no ha arribat a celebrar ni el seu primer aniversari, ja que va ser instal•lada a mitjans de març passat per tapar l’esvoranc que, un parell de mesos abans, havia deixat en el teulat de la capella una altra ventada: aquella, la famosa del 24 de gener del 2009, que a Mediona va arribar a cops de 214 quilòmetres per hora, significant així el registre més alt de tot el Principat. En aquella ocasió, la patacada del mestral va arrencar de soca-rel el finestral de l’església de Santa Maria que dona a ponent. La pressió de la tremenda glopada d’aire que el temple s’havia empassat de sobte va cercar una sortida. I la va trobar en un forat de la cúpula interior de guix de la capella del Sant Crist que havia quedat sense tapar quan unes obres de restauració s’aturaren en aquell punt l’any 1994. L’efecte xemeneia va aixecar el teulat superior com si fos una tapadora, va fer volar maons i teules fins el barranc i va deixar les quatre bigues de formigó pelades mirant al cel.

PETITS DETALLS

Les restes van caure a dins la capella i darrera d’elles entraren les pluges del gener i el febrer. Així va anar passant el temps a Mediona mentre, a les altures, els representats del cel i de els de la terra es posaven d’acord sobre com apedaçar d’urgències aquella estripada. Fins que el mes de març, després de moltes gestions amb assegurances i administracions, una empresa constructora va col•locar les planxes metàl•liques com una solució provisional pel sostre de la capella, a l’espera d’una rehabilitació general de les cobertes del conjunt format per l’església i l’antiga rectoria. Però, com ja havia passat amb la restauració del 94, va tornar a quedar un petit detall. Aleshores va restar sense tapar aquell forat de la cúpula, potser perquè s’havia acabat el pressupost abans que l’obra o perquè qui la pagava va pensar que ja no calia seguir fent-ho si, total, la pluja ja no hi entrava... Fora com fos, els diners que llavors semblava que s’estalviaven deixant la feina sense acabar sortiren molt i molt més cars uns quinze anys després, el 24 de gener de 2009, quan aquell petit detall oblidat es va convertir en la xemeneia que va fer volar tot el teulat de la a capella i, de pas, la restauració incompleta de la cúpula.

EL FINESTRAL DE PONENT

Com queda dit, la coberta de planxes metàl•liques va venir a tapar aquell esvoranc i va quedà instal•lada –això sí, provisionalment—sobre el poc que havia quedat de l’obra feta pel guixaire. Les llaunes cantaven d’una hora lluny, feien parlar als visitants que les contemplaven des de sota i sonaven com mil tambors quan plovia, però per la capella del Sant Crist ja no hi entrava aigua. Sí que seguia entrant-ne, i amb força, pel forat que el finestral arrencat per la ventada del 2009 havia deixat a com una boca oberta, i amb molta fam, a la façana de ponent. Per ell colaven també ratpenats i moixons, vespes i abelles, el fred, la calor i la pols i... el vent: el mateix vent que al gener havia esbotzat marc i vidres per omplir l’església de Santa Maria, el mateix vent que després va bufar per la xemeneia de la cúpula fins fer saltar la teulada com si fos la tapadora d’una olla amb massa pressió, continuava tenint el pas franc cada cop que bramava el mestral.

ANY NOU, VELLS PROBLEMES
Tot feia pensar que, si ho havia fet una vegada, podia repetir-ho una altra, esguerrant aquella solució provisional que tant d’esforç –i de diners—havia costat. Però de res varen servir el seny ni les advertències, i aquell petit detall va continuar sense resoldre: fora perquè tot el cabal de l’assegurança se’n havia anat en la coberta metàl•lica, fos perquè cel i terra no acabaven mai de posar-se d’acord sobre a qui li tocava cosir aquell trau, perquè “s’està estudiant”, perquè “ara depèn de Madrid” (sic!!!) o perquè “las cosas de palacio van despacio”... el temps corria ben de pressa i el finestral de ponent seguia sense reparar. Inicialment s’havia descartat posar-hi un altre pedaç per anar tirant –com ara segellar de moment el forat amb fustes o quelcom semblant—, perquè això podia entrebancar la solució definitiva. Quan es va fer evident que aquesta no baixava de les altures, el debat es va encallar entre si fer un nyap per quatre rals o gastar-se’n un parell més i posar una finestra com Déu mana. I poc abans de festes, quan finalment es va donar llum verda per clavari un taulell, la brigada municipal ja no va ser-hi a temps: va arribar abans la ventada.

UN FINAL ANUNCIAT

I, com si d’una faula es tractés, va passar el que havia de passar, i el petit detall deixat enrere acabà esgarrant tota la feina tirada endavant mesos abans. Això és el que al final succeí l’1 de gener d’enguany: una mestralada que va arribar als 112.7 quilòmetres per hora a les 11.54 h., bufant de 278º, tornà a entrar a l’església de Santa Maria pel mateix finestral que havia arrencat el 2009 i , com aleshores, tornà a sortir pel sostre de la capella del Sant Crist. En aquest cas, però, no li calgué fer saltar la tapadora de l’olla a pressió: en va tenir prou amb obrir la llauna. Ara Mediona espera la visita dels tècnics que han de reparar la malmesa reparació anterior. Any nou i tot torna a començar!!!

2009-12-31T21:00:00.000+01:00

...fum, fum, fum

2009-12-23T22:26:00.000+01:00

DESIG DE FELICITAT

2009-12-23T22:22:00.000+01:00

El Castell de Mediona a Ràdio Vilafranca

2009-12-22T18:49:00.000+01:00

Ahir, dia 21 de desembre, vàrem tenir l'oportunitat de donar a conèixer el Bloc del Castell de Mediona a la Ràdio de Vilafranca del Penedès.

A l'entrevista que ens va concedir el Sr. Daniel Garcia Peris, de Penedesfera,vàrem poder explicar la vida quotidiana al Castell i la història de com es va començar aquest bloc i per què i com es manté avui en dia.

Si voleu escoltar al Ramon i la Consol, podeu accedir a l'arxiu de só de Ràdio Vilafranca, des d'aquí mateix. Per poder accedir-hi, cliqueu a Podcast i després a "Plaça Penedès 3º Part" del dia 21/12/09. L'entrevista la podeu trobar des del minut 26'14" fins el 41'31"

LA PRIMERA GLAÇADA DEL DESEMBRE

2009-12-16T22:37:00.000+01:00

Avui Mediona s’ha llevat amb la primera glaçada del desembre: la plaça emblanquinada, les cassoletes de les gallines congelades i una fina capa de gel damunt de la bassa de les oques i els ànecs, que ràpidament han trobat un forat per fer el primer glop del seu esmorzar. La temperatura mínima de la nit ha estat d'1.4º sota zero, que amb una ventada màxima de 24.8 km/h venint de ponent donava una sensació tèrmica de 7.9º negatius. Si, d’acord: com sempre, res de l’altre món comparat amb la patacada del fred a altres punts del país, però... sapigueu que aquest ha estat, avui, el fred de Mediona.

I, com també sempre passa, mai plou a gust de tots ni el fred fa content a tothom. Aquí no hi ha canalla que gaudeixi amb la neu d’un dia de campana ni tampoc camioners rondinant per les carreteres tallades, però en tenim un exemple ben medionenc d’aquesta dita de la saviesa popular: en primer terme, els calçots, prou eixerits i contents per que ja ha arribat el temps que els hi cal; al darrere, embolcallat com una mòmia amb plàstics posats a corre-cuita, el llimoner es pregunta si també aquest any sobreviurà a les glaçades; i, al fons, la Torre Grossa del Castell s’ho mira tot plegat amb la tranquil•litat de les pedres que ja porten més de mig mil•lenni aguantant els hiverns de Mediona...

I que per molts anys així sigui: ara el fred que toca i cireretes de pastor ben rojes, aigua a raig i flors per primavera; a l’estiu, una mica de calor i bones collites; pluges generoses i molts bolets a la tardor... Què no ens escolteu, vosaltres, els de Copenhaguen?

DESPRÉS DEL 13-D: DIGUEM SÍ

2009-12-16T22:21:00.000+01:00

Es pot contestar encara que no ens vulguin preguntar? El cas es que, el passat diumenge 13 de desembre de 2009, els catalans empadronats a Mediona no varem ser cridats a dir la nostra sobre si volem, o no, que la nació catalana es converteixi en un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Però aquesta jornada no va passar de llarg pel Castell: aquí queda l’imatge que el campanar donava aquell dia cap a ponent. Que ningú digui, doncs, que aquest petit racó del nostre petit país va restar completament mut el 13-D. Després d’aquella jornada s’han dit i s’han escrit moltes coses. Aquí ens quedem amb el comentari que ens envia un amic: “Deixant de banda qualsevol consideració referida als resultats, parafrasegem una coneguda cita d'en Mao Zedong dient "Tota llarga caminada comença fent un pas", i el pas ja s'ha fet. Endavant”.

TORNA EL PIT-ROIG

2009-12-02T22:25:00.000+01:00

Amb l’arribada del fred torna a acostar-se per Mediona el pit-roig. Podem veure’l passejant-se sense por per la terrassa o el pati del Castell, fent curtes volades des de les branques dels avets a les plantes del jardí, acompanyant-nos a l’hort o al bosc a fer llenya... Aquí podeu contemplar-lo en una fotografia realitzada per l’amic Jordi Casals, que complementem amb informació recollida de la xarxa per presentar-vos al més sociable de tots els OCELLS DE MEDIONA

El pit-roig, ropit o reientinc és un ocell classificat en l’espècie Erithacus rubecula, de plomatge gris, amb el front, la gola i el pit d’un color roig carbassa. Fa uns 14 cm., pesa de 16 a 22 grams i la seva edat màxima és de 13 anys.
És molt conegut perquè és del pocs ocells que és relativament sociable amb les persones i ens acompanya mentre feinegem al camp, al jardí o al bosc per aprofitar-se de les nostres activitats per trobar menjar. Una altra curiositat és que és dels ocells que més tarda en reposar per la foscor. Sembla que hi veu amb molt poca llum.
És sobretot a l’hivern que es deixa veure pels pobles i ciutats, tot i que a certs llocs es passa la vida al costat de l’home. A la resta d’estacions habita sobretot a boscos amb sotabosc molt dens, si bé també nidifica en alguns parcs (a Barcelona ho fa a Montjuïc, a Les Heures i a La Ciutadella) Al nord de la Península Ibèrica s’hi troben poblacions sedentàries, a les que a l’hivern s’ajunten poblacions emigrants procedents del centre i nord d’Europa.
El seu període de nidificació va d’abril a agost, amb una o dues incubacions i de cinc a sis ous, blancs amb taques brunes. La incubació la fa la femella i dura uns 13 o 14 dies. S’acoblen a partir de desembre i generalment és la femella qui va a trobar al mascle en el seu territori. Fan el niu a forats d’arbre o de murs, tant a jardins com al bosc. Construeixen un niu hemisfèric a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes i pels.
El seu cant melodiós i allargat li serveix per defensar els seus territoris des de la tardor a la primavera. A l’estiu no canta. A l’hivern, la parella defensa cada un la seva part del territori. Busca el seu menjar en els camps i als sotaboscos. El seu règim alimentari està integrat sobretot per invertebrats que viuen pel terra, com insectes, en particular coleòpters, cargols, aranyes... De la tardor a la primavera consumeix baies i petits fruits.
Ocell adepte a les menjadores, li agraden tots els derivats de la farina, petites llavors, i fins i tot la mantega, petits trossets de carn o patates. Tot plegat millor arran de terra, que és on normalment hi troben el menjar silvestre. (Fotografia: JORDI CASALS PAIXÓ)

EL SETGE DE L'IMPERI

2009-11-20T22:24:00.000+01:00

Arran de la consulta sobre la independència de Catalunya recentment celebrada a Arenys de Munt (Maresme), Francesc Llopis Surrallés ‘Franchu’, col•laborador d’ El Jueves, va presentar al setmanari satíric aquesta vinyeta.La revista humorística no va publicar el seu dibuix. Hom pensa que es tracta d’un gest de censura “interna” per part d’una publicació que, curiosament, no fa massa temps va tornar a patir en pròpia carn aquesta pràctica contra la llibertat d’expressió. En aquell cas va ser per una portada seva sobre els prínceps d’Espanya:

Aquella edició d’ El Jueves va ser segrestada, com si encara fóssim en plena dictadura. I, igual que quan això passava sota el franquisme, el fet va provocar la reacció popular i una campanya en defensa de la llibertat d’expressió se’n va encarregar de difondre la portada prohibida.

Ara toca difondre el dibuix d’en ‘Franchu’. Perquè potser alguns dels que ahir feien valer el seu dret de criticar la monarquia estiguin temptats avui de negar el dret de Catalunya a decidir lliurement el seu futur com a nació d’Europa. I si per a una revista satírica com El Jueves la forma de l'Estat espanyol no és sagrada, tampoc hauria de ser intocable la seva "unidad eterna", oi? Si no fos així, tindrien raó aquells que diuen que no hi ha res més semblant a la dreta espanyolista que... l'espanyolisme de segons quines esquerres!

BRUIXES I DEESSES A LA CASTANYADA DE MEDIONA

2009-11-06T22:44:00.000+01:00

Temps era temps, una petita fada, anomenada Líber, va passar pel congost de Mediona. En arribar al trencall que puja cap al Castell l’enxampà una tronada. Corre cuita va aixoplugar-se en l’antiga bústia construïda amb pedres al marge del camí. Tapadeta amb flors i branques de romaní va descansar-hi tant i tant bé que, en escampar la tamborinada, va llevar-se amb moltes ganes de treballar. Amb fustes recollides de la muntanya va tallar les deesses dels quatre elements: la de la Terra, la del Foc, la de l’Aigua i la del Vent.I sentint-se tan ben acollida a l’ombra del Castell, va encarregar-les-hi que per sempre més protegissin aquella vella fortalesa.

Ara bé, les havia fetes tan grosses que no sabia com pujar-les fins allà dalt ella soleta. I en aquestes cabòries estava quan, navegant per la riera damunt d’una galera en miniatura que ell mateix havia armat, va veure passar un follet vingut de terres molt llunyanes: era el geni de Sant Joan, així anomenat perquè cada any, seguint rius i rierols, s’encarregava de portar un petit vaixell fins a la Mediterrània per ser cremat damunt les seves ones en la nit màgica del solstici d’estiu. La fada Líber li va demanar ajuda i entre els dos varen pujar les escultures i les amagaren entre les pedres de la vella fortalesa de Mediona.

Molt i molt temps després, la vigília de Tots Sants entrà pel congost de Mediona un estrany seguici: hi havia joglars i cantaires amb picarols i estrafolaris instruments, antics senyors amb la seva història i botiguers amb la bossa dels diners, jovent presumint de rauxa i gent gran fent-ho del seu seny... i així fins a sumar més de mig centenar de persones de tota mena que s’enfilaren camí amunt cap al Castell, disposades a celebrar-hi la nit del solstici d’hivern tal i com manen les tradicions.

Però entre aquesta alegra comitiva s’hi amagaven un parell de bruixes de les dolentes i algun follet esgarriat. Només arribar començaren a fer de les seves malifetes: encanteris per girar els bancs de l’església o per treure el Sant Crist de l’altar major, jocs de mans que esborronaven les lletres escrites i marejaven els números comptats... Diuen els qui ho van veure que la bruixa gran va fer desaparèixer un comensal d’una taula on n’hi hauria hagut d’haver nou, i que la bruixa xica va millorar la juguesca deixant en nou una colla de joves que n’hauria tingut vint. I, per acabar-ho d’adobar, varen prendre les espelmes de l’aplec, las varen encendre i les repartiren per tota la capella per tal d’il•luminar les seves cerimònies.

Tot plegat devia remoure les velles pedres de Mediona fins a despertar les quatre deesses dels quatre elements que la petita fada Líber i el follet de Sant Joan havien amagat entre elles perquè per sempre més protegissin l’antiga fortalesa. I així, la deessa del Foc va apagar les torxes que il•luminaven el Castell, va fer que les llànties no s’encenguessin i va cremar massa les castanyes que aquella nit s’havien de menjar. La deessa de l’Aigua va fer que la aixeta d’una bota no es pogués tancar i va treure pluja d’on no havia plogut ni gota per a inundar el celler. I la deessa del Vent, tant encalmada ella des de feia estona, va girar de llevant a mestral per ajudar a apagar espelmes, desfullar els arbres i endur-se’n un parell de teules del teulat.

De tot aquest enrenou poc que se’n varen assabentar totes les bones persones que s’havien arribat a l’església de Santa Maria de Mediona per escoltar-hi bona música i complir després amb la tradició del solstici d’hivern celebrant al Castell la seva castanyada: només un famós cronista que passava per aquí va trobar que les castanyes estaven massa torrades. Els demés varen baixar per la baixada, varen arribar a l’antiga bústia construïda amb pedres al marge del camí, varen tombar pel trencall de la riera i varen tornar tots a casa seva amb la festa feta i la panxa contenta.

Tots? Potser no tots, perquè de les quatre deesses dels quatre elements que la fada Líber havia tallat en les fustes del bosc i el geni de Sant Joan havia pujat fins al Castell encara en faltava una per manifestar-se: la de la Terra. Conten els contes que, quan la gent que tornava de la festa va endinsar-se un altre cop pel congost de Mediona, en algun lloc del camí aquesta deessa devia obrir la terra com la gola d’un llop per empassar-se dues bruixes dolentes i algun fullet esgarriat amagat en l’alegra comitiva. Això és, al menys, el que fa pensar el fet de cap d’aquelles males persones no hagi tornat mai més a Mediona.

Serà veritat o no ho serà, però tal com ens ho contaren us ho hem contat i a la propera castanyada ja tindreu alguna cosa més que explicar. Perquè deu ser d’aquesta manera, amb l’ajuda de bruixes dolentes i de bones deesses, que les petites històries de cada dia acaben convertides en llegendes. Sí o què?

(A més a més de la fada Líber i el seu company el follet de Sant Joan i les quatre deesses dels quatre elements essencials, en el final feliç d’aquest conte amb pretensions de pujar l’any que ve un altre esglaó cap a la categoria de llegenda hi ha col•laborat un parell de mags de les guspires: el primer, com un Sant Jordi plantant-li cara al drac, va arribar de l'espai on sempre torna el Sol per ajudar Mediona a cercar l’origen de la foscor. L’altre va venir encara de més lluny i, com roca que il.lumina la llacuna, va fer màgia per escampar les tenebres quan més falta feia. Si la llegenda de la nit de les castanyes arribés algun dia a ser-ho i calgués tornar a escriure-la amb tot detall, a aquests dos mags els hi devem un capítol)